La invenció d'un país

Del període Edo ja us en he parlat moltes vegades, però per refrescar-vos la memòria us diré que aquest període de la història del Japó és el que avarca els anys entre 1603 i 1868, any de la restauració de Meiji.
Edo, en realitat és l'antic nom de Tòquio, abans de convertir-se en la capital del Japó.

El període Edo és el més conegut per nosaltres, per la seva iconografia típica de samurais, geishes i castells. També per les famoses làmines il.lustrades, que s'anomenen "ukiyo e".
Alguns de vosaltres haureu vist la pel.lícula protagonitzada per Tom Cruise i Ken Watanabe, "L'últim Samurai". Aquesta pel.lícula està ambientada durant la restauració Meiji, quan l'emperador volia "modernitzar" el país.

Durant el període Edo la família Tokugawa va controlar els afers polítics i militars del Japó, i va deixar els afers religiosos per l'emperador. La capital, Kyoto vindria a ser com una mena de Vaticà actual.
El govern dels Tokugawa era militar i el cap del clan, el Shogun, era el general en cap. Però l'administració del país no era centralitzada, si bé que des del seu castell a Edo ( Tòquio ), el Shogun monenava governadors, l'estructura era feudal. Cada senyor governava el seu territori com més creia convenient, la diferència, és que ara tot estaven sotmesos al Shogun, que mantenia la pau entre els senyors.
Aquest tipus d'administració descentralitzada va sorprendre molt al primers estrangers, i va dificultar molt l'entesa entre les potencies occidentals i el shogunat.

Aquesta era la frontera de Sagami, l'actual prefectura de Kanagawa, amb Shizuoka.

Aquesta pinta deurien tenir els samurais que guardaven la frontera.

Aquesta porta mena a les duanes.

Les duanes amb l'ensenya de Tokugawa, el Shogun.

Una prova d'aquesta divisió territorial són les fronteres entre els, podem dir-ne, diferents estats. La més anomenada es troba a prop de casa meva, a Hakkone, a la carretera de Tokaido que va de Edo ( Tòquio ) a Kyoto.
El mapa següent mostra la divisió de Japó l'any 1583 i els diferents països que el composaven.

Amb la caiguda del shogunat es va restaurar el poder polític a l'emperador, aquest aconsellat per les potencies occidentals, entre elles els Estats Units, va modernitzar el govern, centralitzant el poder i traslladant la capital a Edo, que passaria a anomenar-se Tòquio ( Capital de l'Est ).

Alguns senyors feudals no estaven d'acord amb aquesta centralització i volien conservar la seva llibertat, segons alguns, o privilegis segons altres. Els més resistents van ser els senyors de Kyushu, l'illa més al sud-oest. I entre ells els Satsuma. Aquest són els protagonistes de la pel.lícula "L'ultim Samurai", i la seva lluita per la independència. Els darrers resistents contra el poder de l'emperador es van refugiar a l'illa de Hokkaido creant un estat independent anomenat República d'Ezo ( Ezo era l'antic nom de Hokkaido ).
És clar que al Japó les coses no les expliquen així, per veure-ho cal tenir una sensibilitat diferent.

Aquest mapa de SANSON D'ABBEVILLE, Nicolas ( 1660-1667 ) ens mostra, segons l'autor, els diferents "reialmes del Japó".

La restauració de Meiji va portar progrés, trens, fàbriques, electricitat, però també una llengua i una cultura estàndard, o us penseu que al Japó tothom parlava japonès, un país amb tantes valls, rius i illes, si a Catalunya, tan petita, tenim tantes variants dialectals, imagineu-vos al Japó.
Meiji, va portar també una organització central política, i una dictadura militar que anys després va derivar en la trista i coneguda expansió imperialista.

Que tot el Japó estigués tancat a occident durant el shogunat és fals, Nagasaki va ser un port molt important de comerç amb occident, on els comerciants japonesos parlaven holandès.

La visió oficial de la història en explica la lluita del progrés contra el feudalisme imperant, però si gratem una mica la cosa esdevé més complicada.

On ha quedat el pa amb tomàquet?

L'altre dia vaig llegir aquesta història tan bona al blog de vilaweb d'en Pep Montes .

Entra una senyora en una pastisseria amb secció de xarcuteria, es fixa en uns entrepans que tenen molt bon aspecte i demana a la dependenta, d'origen sudamericà indeterminat, de què són. "De morcilla de huevo", li diu. "Com diu?", respon la senyora, obnuvilada per la troballa d'una nova modalitat d'embotit. "De morcilla de huevo", insisteix la dependenta, impassible en la seva seguretat. La senyora s'acosta una mica més a l'entrapà suspecte i aventura una possible explicació: "Voldrà dir vostè que és de botifarra d'ou". "No señora, es de morcilla de huevo". La senyora, aventurera de mena, s'arrisca i n'hi demana un. Quan el té a les mans, s'hi fixa amb detall i comprova, alleujada que, efectivament, el contingut de l'entrepà és botifarra d'ou. Ho fa notar a la dependenta, que s'indigna i li diu que si ella n'hi vol dir botifarra, que faci el que vulgui, però que això que té a les mans és "morcilla de huevo". I passa a despatxar una altra senyora, que amb tanta polèmica xarcutera comença a impacientar-se.

Una de les coses a que és més difícil enfrontar-se quan es viu a l'estranger, és la pròpia identitat, identitat com a persona, perquè ets un foraster, identitat cultural, sobretot si vius en un país tan allunyat com jo i amb una cultura tan diferent, i és clar identitat nacional.
Quan era estudiant de Belles Arts cada any anava a Madrid per visitat la fira Arco, la més important pel que fa al comerç de l'art.
Aleshores els bars madrilenys confeccionaven els entrepans sense amanir-los, però n'havia alguns que els servien "a la catala" o "con pamtunacat" o sigui pa amb tomàquet.

Els noms dels plats tradicionals no es tradueixen, afegint a la cuina la cultura al que pertanyen, Així teninm; fabada, roastbeef, rissotto, o sushi.
Alguna cosa ha canviat el pa amb tomàquet ara es diu "pan con tomate", i aquesta és la versió que tenim al Japó.
Potser creureu que no té importància per a mi em posa de molt mala fulla.

Renovant el permís de conduir

La setmana passada vaig haver de renovar el permís de conduir, malgrat que tinc permís des de fa 20 anys, al Japó aquesta antiguitat no compta, éssent estranger l'haig de renovar cada tres anys, digues discriminació.
De fet tinc sort, tot i vaig haver de renunciar a poder conduir grans motocicletes, no vaig haver de tornar a examinar-me com els americans o australians han de fer, si no volen haver d'utilitzar el permís internacional, que és més car i s'ha de renovar molt mes freqüenment.
Els tràmits per obtenir el permís japonès són prou fàcils pels europeus, de fet només es necessita una traducció del permís original compulsada pel l'ambaixada. A l'oficina de trànsit de la prefectura et commuten el permís europeu pel japonès.
Con ja us he dit, passats tres anys cal fer la renovació, tots els conductors novells ho han de fer.
La renovació consisteix en assistir a una classe de civisme on a més t'expliquen les darreres novetats legislatives.

La "classe" dura tres hores, primer et passen una pel.lícula tràgica sobre les conseqüències d'un accident de trànsit, després un funcionari repassa el codi de circulació, i un altre llibre sobre educació vial, tot seguit et passen una enquesta per saber la teva tipologia de conductor.
Per acabar ens posa al dia de les actualitzacions normatives i ens alliçona.

Com podeu veure era molt divertit.
Tinc la sensació de que els japonesos condueixen molt malament, es salten molt les lleis, petites lleis, vull dir que s'aturen als semàfors, però la majoria de carrers tenen dos sentits, pràcticament no hi ha stops, passa el primer que arriba.
Ningú s'atura al pas de vianants, tothom parla pel mòbil, els nens van asseguts, als seients del davant, sense cinturó, o posen els seients de nadó al costat del conductor, tot i l'airbag.
El primer que sobte és la poca policia de trànsit, poca o gens, sembla can pixa.
Tot i l'esforç de l'estat per alliçonar als conductors.

L'esmorzar

Potser us heu preguntat què mengen els japonsesos per esmorzar, haig de dir que l'esmorzar de casa no és el típic esmorzar ortodox japonès però, moltes de les coses que mengem no són gaire habituals a Catalunya, si més no.

1. Misoshiro, sopa de miso. El miso és una pasta semblant en textura a la mantega de cacauet, està fet de fermentar soja, ordi i arròs i macerat amb sal de mar. El miso s'afeixeix com a condiment com qui posa un parell de pastilles de Gallina Blanca. Aquesta sopa és de bolets i tofu, el tofu és un mató de llet de soja.

2. Iogurt de banana.

3. Llet, els japonesos no veuen tanta llet com nosaltres però en tenen de molt bona sobretot a l'illa de Hokkaido.

4. L'Aya no pot sobreviure sense el seu iogurt amb kiwi, jo li barrejo amb altres coses perquè no mengi sempre el mateix, aquest cop li he posat extracte de pruna.

5. Tofu fregit, el tofu es menja de moltes maneres, aquest és fregit i a la pasta li han afegit alguns vegetals. Escalfat al grill i amanit amb salsa de soja és molt bo.

6. Arròs amb mekabu, natou i goma. El mekabu és un alga molt mocosa, el natou és soja fermentada que té gust de florit i una textura també mocosa "neba, neba", la goma és el sèsam, tot això s'amaneix amb una salsa semblant a la de soja però feta de bonítol fumat. La majoria d'estrangers no ens ho podem menjar, però als japonesos els agrada molt. I diuen que és molt sa, potser si que per això viuen tants anys.

7. Arròs amanit amb crema de sèsam, això m'ho menjo jo i els japonesos es pensen que estic boig, però la crema de sèsam és boníssima, clar que es per les amanides d'enciam o pels bròquil, però jo en poso a tot arreu.

8. Mochi amb formatge gratinat, el mochi, ja us ho he explicat és una pasta feta arròs de textura gomosa que es menja molt a l'hivern.

Bé, espero que us hagi agradat i bon profit!

Fora dimonis!

Ahir vam fer el ritual del Mamemaki, serveix per portar bona sort a les cases, normalment qui realitza el ritual és el més petit de la família. El ritual consisteix en llençar mongetes a l'entrada de casa, tot dient "dimonis fora!", "sort vine", "oni soto, fuku uchi!". No cal dir que la mainada s'ho passa d'allò més bé fent el dimoni.



Per cert els dibuixos de les caretes els a fet la meva patufa, dos anys! Serà genètic, pobreta...

Des del dessert del Gobi

Internet és una eina sorprenent, avui he rebut una imatge que un amic meu, de viatge pel dessert del Gobi acabava de fotografiar. És diu Philippe i és alsacià.

Conèixer gent

Ahir vaig passar vergonya.

El meu company Chris i jo ens vam trobar amb un antic company d'ell, Tin Young, un professor universitari que intenta ensenyar anglès als japonesos.

Tim va venir acompanyat de dos amics, com ell, americans. Al moment de fer les presentacions, va ser quan em vaig haver d'enrojolar...un d'ells va dir:

-Barcelona? El meu germà diu que es la millor ciutat d'Europa. I tot seguit fa afegit. -El van assaltar, tothom diu que és una ciutat molt perillosa, tots els meus amics que hi han anat han tingut problemes.
No és la primera vegada que em diuen que Barcelona és la millor ciutat d'Europa, però no m'esperava que tingués, per altra banda, tan mala anomenada. Una de freda i una de calenta.

Malgrat tot la vetllada va ser molt profitosa, tan en Tim, com els seus amics, Mulele, i Patrick, va resultar ser artistes amb molt de talent.

Aquests són alguns exemples del treball de Mulele K. Jarvis, de San Fracisco, però que fa 17 anys que viu al Japó, al seu web podreu trobar més informació sobre la seva obra.

Els següents treballs pertanyen a Patrick Gannon, de New Jersey, 10 anys al Japó, un paio molt divertit, com les seves il.lustracions fetes de retalls de paper. Al seu blog ens en fa cinc cèntims de la tècnica que utilitza, i ens explica com n'és de difícil i alhora gratificant viure al Japó. I al seu web ens mostra els seus treballs.




Per últim, en Tim en el seu web Machigai on trobareu exemples dels errors que els japonesos fan quan expressen en anglès, hi trobareu fotos, dibuixos, i el millor, uns podcasts divertidíssims.

Si en voleu veure més, visiteu Global Comics.

Biwa per micaco

Fa uns dies l'amic i company Carquinyol va fer dos anys, de blog. Un blog extraordinari on cada dia s'aprenen coses noves i que ens manté al dia de l'actualitat del nostre país des d'una perspectiva moderada i centrada però alhora sentida ( perquè després ens titllin de radicals...).

Sóc de la mateixa ciutat que ell, Badalona, ciutat de "micacos i badius", a casa, els meus pares en tenien un de "micaquer al badiu" fins que va posar malalt i va morir.

Tot al contrari del nostre micaquer al badiu de Carquinyol que té una salut envejable i que sigui per molts anys.

A aquestes alçades no cal que us digui què és un micaco ni un badiu, mots inclosos al "Pompeu Fabra", l'autor del qual ( que curiosament tenia el mateix nom que el diccionari ) estiuejava a la nostra ciutat, temps era temps.

Al Japó els micacos són molt més populars que a casa nostra, a la Prefectura de Chiba, al nord de Tòquio són molt bons i tenen molta anomenada.

Hi ha productes de tota mena fets de micaco.

Per cert en Japonès micaco es diu "biwa", tot i que "mikako" vol dir sentit del gust.

Aquests són alguns exemples del que podem trobar, medicina de micaco blanc...

...confitats, en pastis, quina fila, eh?

...melmelades, sucs, confitures...

...els japonesos fan personatges per tot, aquest és un "biwaman"...

...caramels de micaco, de Kyushu...
...més pastissos, nyam, nyam...

...penjolls pel mòbil ( suturapu ), a l'esquerra en cacauet, a la dreta "biwa", en micaco,...

...una il.lustració tradicional...

...fins hi tot hi ha "kyupitochan" disfressats de micaco.

Per molts anys Carquinyol!

Preparats per espantar dimonis

El passat dilluns vam anar al centre civil del sur de Hadano, el "Minami Kominkan", allí vaig aprendre una mica més de cultura japonesa.

És tradicional durant el cap d'any seguir uns rituals que tenen la finalitat d'espantar els dimonis i dur la bona sort.
Un d'aquests rituals és el "kezuri kake", es tracta de tallar l'escorça d'uns branquillons creant tirabuixons de fusta, al fer-ho es desprèn una olor molt agradable, semblant a l'olor de les palmes o els palmons de Pasqua de Rams, aquest perfum és molt desagradable pels dimonis així que la senten se'n van morts de fàstic per la pudor.


Una altra tradició és la de menjar "odango", "odango" són uns pastissets de farina d'arròs, semblants als "mochis", la gran diferencia amb els "mochis" és la classe de l'arròs i l'elaboració, ja que si els "mochis" es fan a partir de l'arròs bullit, els "odango" es fan amb farina. després de barrejar-la amb aigua i algun colorant, verd o vermell, la massa es cou al vapor durant uns 10 o 15 minuts.
Alguns "odango" s'utilitzen per decorar les branques d'un arbre, que ens dura sort i espantarà als mals esperits.





Com veieu al Japó és un país amb tradicions ancestrals, estranyament properes a les nostres.

"Seijinshiki"

Avui és festa nacional, cada 14 de gener els japonesos que han fet o faran 20 anys durant l'any reben de l'ajuntament el diploma de ciutadania, o el que equivaldria a la majoria d'edat legal.

Al Japó la majoria d'edat no és als 18 anys com a la majoria de països europeus sinó als 20, malgrat que poden conduir cotxes , no poden fumar ni beure alcohol, ni votar.
Es fa una cerimònia al centre cultural o social de la vila, presidida pel batlle i el consistori municipal, d'aquesta cerimònia se'n diu "seijinshiki".
Les noies vesteixen bonics kimonos de colors amb mànigues llargues fins als peus,normalment símbol de que són fadrines. Pel fred dues unes capellines de pell. Tot plegat fa goig de veure.
Aquests kimonos són, potser, els més bonics dels que es posaran mai, sinó és que es casen a l'estil "wafu", tradicional japonès, cosa que només fan el 8% de les parelles. Aquestes peces acostumen a valer molts diners, els preus oscil·len des dels 200.000 iens fins a més d'un milió, segons la qualitat de la seda, l'estampat, els brodats i és clar les pells. Per moltes families és representa una despesa massa important per això molts opten per llogar els kimonos, altres ho consideren una inversió, ja que la noia se'l posarà també el dia que sigui presentada al seu promès ( "omiai", matrimoni concertat ), en bodes o cerimònies especials on s'ha de quedar bé o anar vestit molt formal.





Així doncs és una bona oportunitat per gaudir del Japó més pintoresc, almenys als ulls d'un "guiri".

Coses del cap d'any_5bis "la dansa de l'omikoshi"

                  

Coses del cap d'any_5 "omikoshi"

El mateix dia 3 després de fer el "mochi" es fa ballar l'Omikoshi, aquest és una capelleta portàtil on Déu viatge per una estona, passejant-se del poble beneint cases i collites.



...els peus dels portadors que van, normalment, calçats amb "tabis"...

...seguint la tradició familiar, aquest avi hi és cada any, duu el megàfon per dirigir i donar ànims, era graciós veure com el petit nét tenia un megàfon de joguina com l'avi, i el "hachimaki" lligat al front.