Va de pèls

La cosa va de pèls, resulta que ja fa temps que m'he adonat que al Japó hi ha una gran densitat de perruqueries o barbers, també hi ha dentistes a cada cantonada, i "pachinko" així com petits restaurants, el negoci és a la part de baix i la vivenda al primer pis.
L'altre dia vaig fer una passejada de 10 minuts amb la meva petita per fotografiar les perruqueries i els barbers que hi als voltants de casa meva.
No m'estranya que un dels personatges de la Vila del Pingüi de la sèrie "Dr. Slump" fos el "sr. Soramame " sr. Fava, un barber.
Així doncs avui la cosa va de pèls.
Tot seguit us poso un mapa de l'àrea on visc, els punts són les perruqueries i els barbers. I els números coincideixen amb les fotos per il.lustrar aquest post. No hi són per ordre, us aviso...

2. És una perruquera unisex que va obrir fa molt poc, just davant de casa. Et facin el que et facin sempre deuen trigar una hora, suposo...

3. Tominaga, "men's hair salon", no us encanta l'aparell d'aire condicionat davant l'aparador, trobo que li dona un aire molt modern.

8,9. River Side, i Art's, l'un sobre l'altre, on creieu que van els pèls tallats dels clients de la botiga del damunt...

7. Lepos, per Nadal les dependentes duen un barret de Papa Noel, segons l'Aya és la botiga de les plantes, també hi ha joguines per la canalla, tot un festival.

11. Beauty Palace, Natsugari, aquesta és la raó perquè la meva sogre es pensa que les perruqueries es diuen "beauty palace", és la perruqueria de les "obasans" ( les marujes ), del barri, malgrat que són amigues de la família, les odio a mort, sempre que veuen la meva filla diuen, "oh! com és que és tant bonica?" ( com volent dir- amb un pare "gaijin" ),  encara és l'hora que em parlin a mi directament. 

12. Hair Spray, voldríeu anar a un perruquer que es digués "laca", bé, potser l'Artur Mas, sí...

5. Yoshio, més tronat impossible, crec que és on van els "yakuza" del davant, potser es fan l'"alohe pama", la permanent a l'aloè que anuncien al cartell blau.

1. D'aquest mes val no parlar-ne, és el meu veí.

10. El típic barber que talla ras i gibrelleta. Sempre té cua d'estudiants que surten amb el cap rapat del local.

13. Un altre unisex, amb gran sentit de màrqueting, si no t'hi fixes ni el veus.

4. Si un era el "Beauty palace", aquest és el Total Beauty, Shinbi, si algú busca feina, aquí hi té una oportunitat, potser la primera tasca serà arreglar les persianes de l'aparador, i llençar la cadira descolorida de l'entrada, algú sabria dir-me quina és la funció de les totxanes de ciment?

6. Ei! No us equivoquéssiu pas, segon pis, per les escales, la gràcia és que malgrat que el cartell diu cap a l'esquerra, en realitat les escales són cap a la dreta, però tant se val, al Japó, és can pixa de totes maneres.

Després d'aquest tour pels locals dels "estilistes" del meu poble entendreu perquè l'Aya vagi al poble del costat quan ha d'anar a la "pelu", jo, com ja sabeu fa anys que hi he deixat d'anar, ailas!

Festa 10è aniversari de El Magazine

Salut companys, els que estigueu per Tòquio esteu convidats a la Festa del 10è aniversari de la revista El Magazine on col.lavoro. La festa tindrà lloc al SAM & DAVE de Akasaka demà divendres 23. A partir de les 19h fins que el cos aguanti.
L'entrada és lliure, però feu bondat, eh!

Lladró i el Japó

L'empresa valenciana més kitsch, Lladró, ha creat aquesta col.lecció de figuretes per celebrar el "dia de les nenes" o el "hina matsuri" al proper mes de març, el set de figuretes està valorat en 535.000 iens, però si només volem els prínceps, la broma ens pot costar uns 320.000 iens. És un preu raonable, i és el que acostumen a valer aquestes figures, fins hi tot les que es venen al Toys 'R' Us.

De fet l'empresa Lladró té molt èxit al Japó, i és una d'aquelles coses que els japonesos compraven quan eren rics, com les bosses de Loewe. Tenim amigues japoneses treballant a la botiga de Lladró de Barcelona per atendre als clients d'aquest país.
Fins hi tot la meva sogre té un Lladró, una pageseta francesa sorgida del Petit Trianon de la Marie Antoinette. Molt bufona.
Ara amb aquesta col.lecció volen recuperar el mercat japonès, una mica arriscat tanmateix, ja que qui posa aquestes nines és molt tradicional, i això vol dir, nines amb kinomos de seda brodats, cabells humans, i cares de fusta policromada, decorades per algun artesà famós (si la butaxaca ho permet).
De totes maneres posats a triar, jo em decanto per les valencianes, què hi farem la terra crida.

Estudies o treballes? Ninomiya Kinjiro

Aquesta era la casa de Ninomiya Kinjiro, convertida en museu l'any 1988 per celebrar els 200 anys del seu naixement.

L'Aya i unes amigues a l'estatua de Ninomiya de gran.

Estudies o treballes?

No, no és que vulgui lligar amb aquesta fórmula tan tronada. Estudiar i treballar és el que feia Ninomiya Kinjiro ( o Sontoru ), un personatge real que ha esdevingut inspiració per molts japonesos, fins a convertir-lo en la icona dels estudiants.

Moltes són les escoles que a la seva entrada tenen una estàtua d'aquest personatge.

Minomiya Kinjiro va néixer cap el 1788, prop de la ciutat d'Odawara, fill de classe mitja camperola.

Però el fet que l'ha portat a fer famós és que estudiava mentre treballava al camp, per això sempre se'l representa duent un farcell de llenya mentre llegeix un llibre. Gràcies a la seva educació va arribar a tenir un càrrec important dins el govern de la ciutat, i el seu enginy va salvar moltes vides quan la fam va assetjar la vila. Per això és un personatge molt estimat i respectat fins hi tot avui en dia.

El castell, castell d'Odawara

Aquest és el castell d'Odawara, bé, és una reproducció feta als anys 70 de la Torre de l'Homenatge. Odawara és la ciutat més propera que tinc des del meu poble allunyant-me de Tòquio, és un "Hub" important de trens, on s'atura el Shinkansen que va cap a Kyoto, i els trens que van als balnearis de Hakone, als peus del Mont Fuji. Odawara és també la ciutat on es va lliurar la Batalla de duu el seu nom, on es van enfrontar les tropes fidels a Tokugawa ( el futur Shogun ) contra els seu enemics, assetjant el castell per terra i per mar. 

Malgrat no ser un castell "autentic", és molt bonic i les vistes en un dia clar són espectaculars, la mar i el famós volcà, com en un quadre de Hokusai.

Dins les muralles del castell s'hi troba la "pagoda" de Ninomiya, que no havia visitat mai fins aquest cap d'any.

Alguns cartells amb errors en l'anglès, en aquest cas transcrivint directament el mot tal com sona en japonès, de fet "castle" en anglès es pronuncia "cassel" d'aquí l'error, també hi diu Castell d'Odawara en japonès ( odawara-jo ) i castell un altre cop. És com qui diu és el castell, castell d'Odawara.

Us deixo amb l'entrada de la pagoda de Ninomiya. Espero que us hagi agradat la visita.

Esperant el bus...

Crida molt l'atenció l'estat en que es troben les parades d'autobús del meu poble, més pròpies d'un país del tercer món de d'un país ric com és el Japó.
L'estètica, us haig de dir, no és precisament quelcom que els japonesos valorin gaire. Us imagineu si les parades dels transports metropolitans de Barcelona fessin aquesta pinta. Impossible.

Nota: Ahir em vaig reunir amb un client, segons ell entenia perfectament el "fet català", ja que és de Cornualla, la menys reconeguda de les nacions de la Gran Bretanya, però parlant, parlant va i em pregunta: A Barcelona ( sinònim de Catalunya per molts guiris ) parleu català, teniu, llibres i televisió, i tota la pesca...

Vaig respondre a la seva pregunta, com al·lucinat, és clar que sí!.

Ah!- va respondre- així és una cultura de debò...

Òndia! tant malament estem? Que ens hem d'explicar de coses tan bàsiques? Que som 11 milions de catalanoparlants, tenim un Estat on és llengua oficial!

Estic deprimit!

Cap d'any 2009

Com cada any el primer de Gener anem al Temple, a demanar per que sigui un bon any.

Hi molta gent que té peticions pels Déus, d'aquí que sempre es faci cua.

Tot seguit tornem a casa a fer el dinar de Cap d'Any, és molt familiar, com el nostre dinar de Nadal. Hi ha sopa de pilota, peix, carn, i altres menges que només es poden gaudir aquest dia.

Mongetes dolces, "kamaboko" ( pastissets de peix ), truita, pop, ous de salmó,..

També hi ha vi d'arròs ( sake ), amb pa d'or. Perquè ens doni bona sort.

Si en preguntessin qui sóc...

Si em preguntessin qui sóc els diria que no sóc,  Jordi Labanda, ni Rafa Nadal, ni Lluís Bassat, ni Pau Gassol, no sóc cap dissenyador famós, sóc un dels molts que hi ha al Japó, que treballa en un petit estudi, no marco tendències, ni tinc admiradors, ni em rep l'ambaixador i només em coneixen a casa meva, sóc com molts, un tipus normal i ordinari, però si pogués explicar-me quan em pregunten d'on sóc els diria això:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA, Salvador Espriu. Barcelona, 1959

Què hi farem, m'estimo un país que no m'ha estimat mai, m'estimo un país que no s'estima ningú, m'estimo un país que no s'estima a si mateix, m'estimo un país, que només existeix dins del meu pensament.

Sant Tornem-hi!

7 meravelles del món ( antic ),
7 cabretes ( i el llop ),
7 pecats capitals,
7 samurais ( i set magnífics ),
7 nans i la Blancaneu,
7 colors de l'Arc de Sant Martí,
7 notes musicals,
7 nit i 6 dies ( amb Anne Heche ),
7 mars,
i set dies de vacances després del Cap d'Any, torno a la feina amb renovada energia.
Us desitjo a tots un bon any, de la vaca ( segons el calendari del Japó ) que espero que sigui de les grasses...

Bon Any Nou! De la Vaca...

Que aquest any els vostres somnis es facin realitat! Akemashite Omedetou Gozaimasu!
P.D. Pels qui no ho sàpiguen, tobuushi vol dir "la Vaca que Vola".

Un Tió electrònic

Bon dia de Sant Esteve...o bon Boxing Day, que diuen els anglosaxons.
Avui cap a la feina, un dia abans de començar les vacances del Cap d'Any, unes de les més sonades del Japó.

Però us volia explicar la nit de Nadal, aquest any va ser màgica, vam tenir un Tió telemàtic, genial! Gràcies a les noves tecnologies ( Skype ) vam poder fer el Tió amb el meus pares i les meus nebots a Badalona. El més divertit de tot va ser veure la cara dels neus nebots, i haver d'explicar-los que el Tió seria a Badalona a temps per cagar.

Parlant d'explicar, els catalans tenim estranyes tradicions difícils d'explicar als estrangers. Com el caganer o el Tió. Heu intentat mai d'explicar el Tió a un "guiri"? El meu company de feina encara no ho veu clar i a més a més no vol que ho expliqui als seus fills petits, i és que això del "caga Tió", no està fet per la gent del nord.
Amb els anys he perdut la fe ( cristiana ), que ens ve imposada estàndard quan naixem a Catalunya, però el Tió va més enllà, per a mi és l'esperit de la Natura, el cicle vital representat d'una manera "especial", una creença més vella que els romans, i una eina genial per fer que la maidana faci bondat, almenys els dies abans. Potser també ens recorda que, de vegades s'ha de donar un "bon cop de bastó" si es vol aconseguir quelcom, eh Montilla? A veure si algú aprèn la lliçó.

Un any més el Tió visita el Japó

Malgrat la distància el Tió no ha trobat cap dificultat en fer-nos una visita i s'estarà amb nosaltres fins la nit de Nadal. Avisat pel Fumera ja sap que la Shikibu ha estat bona minyona, per descomptat que enguany farà molta caca.

Mori el Bourbon!

Quina peli més dolenta!

Llums de Nadal a Shinjuku

He sentit que, degut a la crisi, els llums de Nadal de Barcelona són una mica escarrancits.
A Tòquio els comerciants ho tenen clar, llums ben bonics fer fer venir la gent a badar, i ja se saps, un cop allí sembre cau alguna cosa, si Tòquio, que és tan lletja es veu així de bonica, com no es veuria el Portal de l'Angel...

Ja has parlat amb Montilla?

Aquesta és la pregunta més freqüent que ens vam fer els catalans en sortir de la recepció organitzada a l'ambaixada espanyola per acollir la delegació del govern de la Generalitat en visita oficial al Japó.
Així doncs la recepció "sorpresa" era la visita del president de la Generalitat, sembla que als de l'ambaixada, els feia una mica de basarda, això de posar a la invitació "Generalitat o Catalunya".
De totes maneres i com estableix el protocol, la senyera onejava anit al pal de l'ambaixada, al constat de la bandera del Reino de Espanya.
El president, però, no va venir sol, acompanyat del vicepresident Carod, del conseller de indústria, Huguet, i d'una senyora, que pel que sembla ( vaig sentir els comentaris d'uns periodistes ) és la "ministre d'afers exteriors" del govern tripartit.
El discurs del president, precedit pel missatge d'acollida de l'ambaixador ( que els va desitjar sort ), va ser calcat al del príncep Felip de Borbó quan va venir fa tres anys.
Que si som els ambaixadors de Catalunya, que si fa 40 anys no hi havia catalans ( no , només monges gallegues, vingudes en vaixell després de passar per Manresa ), que si patatim, que si patatam...
Jo sincerament, que no tinc oportunitat de veure el president gaire sovint, me l'imaginava diferent, de fet, esperava en Sergi Mas, i en Toni Albà, el Carod real, no és tant divertit, i el president, que voleu que us digui, no parla gaire bé. Tot i que a millorat, segons diuen.
Així doncs, la majoria de catalans no vam parlar amb Montilla, o amb Carod, que els dius? Al cap i a la fi, hi havia cava del bo, i no el Freixenet de costum, i panellets d'en Barahona, i molts companys amb qui parlar, per perdre el temps amb aquest parell.
Tanmateix, si m'hagués atrevit a parlar amb Carod, li hagués preguntat que que coi hi fèiem a l'ambaixada espanyola, i no en un institut Llull, o a les oficines del Copca, o en un acte organitzat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.
Com és que ha vingut tothom, si hi ha crisi, i uns quants morts per enterrar a Gavà? Qui s'encarrega d'això, en Saura?
Sap que votaré les CUP a les properes eleccions malgrat els estirabots patriòtics de ultima hora d'Esquerra?
Ha valgut la pena vendre el país per una poltrona?

Veient aquest panorama, millor continuar parlant dels nostres afers amb els companys.



Així doncs qui ha encertat l'enigma de la invitació sorpresa ha estat el company Ian, sembla que des de fora en veuen les coses més clares, oi?

Festa sorpresa

Aquesta setmana hem rebut una altra invitació de l'ambaixada espanyola, on ens conviden a "una recepción". Si no fos perquè tenim un bon sistema de comunicació entre els catalans de Tòquio, aquesta invitació sorpresa em tindria ben intrigat, primer pensaria que ens invitaven a celebrar el dia de la Constitución, bàsicament perquè la cita serà el proper diumenge 7, però amb les invitacions de l'ambaixada, normalment adjunten una carta explicant els detalls, però no en aquest cas, gràcies als meus contactes ja sé el motiu de la recepció, però sembla que l'ambaixada prefereix guardar el secret. Per què serà?
Us animeu a provar d'esbrinar el motiu de celebració?