XU XU PO PO ( una de trens )

XU XU PO PO, és el so que fan els trens de vapor al Japó, almenys com la canalla els anomena.
Ahir després de dues hores de viatge vam arribar a la ciutat de Omiya de la prefectura de Saitama ( on viu en Shin-chan ). El motiu de fer un viatge tan llarg va ser visitar el Museu del Ferrocarril, propietat de la companyia JR ( Japan Raiway ), que es va inaugurar no fa gaire. I tot i que era una visita pensada per acontentar al més petit de la casa, tots ens ho vam passar d'allò més bé.

 L'edifici és molt bonic, com anireu veient per les fotos, l'entrada sembla d'una estació de tren d'un barri de Tòquio, de fet has de comprar les entrades com si compressis el bitllet.

Aquest és l'aspecte que tenen les entrades, funcionen com els les targetes del tren i les has de conservar durant la visita perquè et serveixen per reservar atraccions. Les verdes són pels adults i valen ¥1.000 i la vermella era de la Shikibu ¥500, en Miró no paga ( fins a 3 anys ).

A l'entrada pots llogar un cotxet pels petits, el lloguer és gratuït i va molt bé quan t'has deixat el teu a casa. Al Japó hi ha molts establiments amb aquest servei. En aquesta imatge es pot apreciar molt bé el logo del museu, representa les rodes d'una màquina de vapor.

Aquesta és l'entrada, has de passar per les barreres com si fossis en una estació, posant la targeta damunt d'un sensor, a la sortida un empleat les recull manualment, com es feia antigament. Al Japó pots anar on vulguis amb un bitllet senzill, després, a la sortida pots ajustar la tarifa, si perds el bitllet has de pagar la tarifa més cara de la línia. Ahir la Shikibu va perdre la seva entrada, pots comptar on deu ser, però no li van fer pagar res, és clar, només és un museu, però la vaig espantar dient que s'hi hauri de quedar a dormir, a veure si la propera vegada va amb més cura.

L'exposició és molt interessant, i està ordenada cronològicament, el ferrocarril japonès no és tan antic com el nostre, va començar després de la restauració de Meiji ( 1868 -1912 ), quan l'emperador va voler modernitzar el país. Aleshores va copiar el sistema ferroviari britànic, per això les primeres màquines venien de la Gran Bretanya.
Aquesta locomotora és una Classe 150 construïda l'any 1871, com podeu veure en només 3 anys després de la restauració el Japó ja contava amb aquestes màquines, el què ens fa adonar de com de ràpida va ser la transformació del país.

Aquesta vagó és un Kaitakushi Classe Kotoku 5010 ( 1880 ), construït als EEUU destinat als oficials durant la colonització de l'illa de Hokkaido. Una reflexió, si Hokkaido es va haver de colonitzar militarment, vol dir que abans no era Japó, oi?

Aquest és l'interior d'un vagó de tren urbà normal de la Línia Chuo de Tòquio, Classe Kumoha 40, com els que hi ha ara, fixeu-vos que avui en dia tenen la mateixa distribució de seients, i pel què fa al disseny ergonòmic, tret del respatller de fusta, no han canviat gaire des de 1936.

Aquest és l'interior d'un vagó de primera classe, Classe Malte 39,  d'un tren de llarg recorregut, Tòquio Shimoseki Fuji anterior a la guerra ( 1930 ), luxe occidental combinat amb estètica oriental, el trobo molt elegant.

En trens com aquest Classe Kuha 481 viatjaven durant els anys '60 milions de persones de vacances al poble després de passar-le l'any trevallant a Tòquio, us sona?

"El vent del matí" és el nom d'aquest tren, Classe Nahanefu 22 ( 1964 ), un tren llit que feia el trajecte des de Tòquio fins Hakata.

Aquest és l'interior del Asakaze, actualment també hi ha trens llit, per a la gent que no té pressa, el Japó té línies de Shinkansen ( TGV ) que en tres hores en porten arreu del país, a part dels aeroports, però encara hi ha nostàlgics dels viatges en tren, no sé si aquest Asakaze tenia dormitoris mixtes, però sinó ja m'imagino les corredisses nocturnes pels passadissos (^_^)

Aquesta és una vista general de la nau central del museu, fa molta patxoca, la peça central és una locomotora Classe C57 ( 1940-1975 ) que la fan girar i xiular la botzina i que va acollonir al pobre Miró, tant, que no volia pujar a cap tren després de l'exhivició.

Un Shinkansen 200 dels 1982, especial per la neu, ja que anava al nord, a Akita, on viu l'avi d'en Shin-chan, en Kinosuke Nohara.

El Shinkansen 200 no és gaire diferent del Shinkansen 0 de la línia Tokaido inaugurat l'any 1964 durant els jocs olímpics, el disseny no va canviar en 20 anys, ni després, de fet els van retirar l'any passat, l'Aya, quan era petita, passava els estius a Nagoya, a casa els avis, i es va voler fer una foto dins el tren de la seva infantesa, que maca! Li va fer molta iŀlusió.

Una altra vista de l'exposició central, gràcies a que ahir era dijous, no hi havia molta gent, cosa rara al Japó, o potser el fet que el museu està a la quinta forca, almenys pels qui no som de Saitama. De Saitama es diu que és el Vallès de Tòquio.

Una de les coses que més van agradar al Miró van ser les maquetes, en un bon museu de trens no hi poden faltar, hi és clar, aquest él "el Museu", fins hi tot tenen un taller on les fan davant el públic, n'hi ha per passar-s'hi hores mirant.

 I des del taller, per unes vies escala HO surten els trens cap a la maqueta central, una de les més grans del país. Aquí va ser quan Miró va perdre el cel de vista (^_^)

Aquesta és una imatge que podria ser real, jo no he vist país al món amb un embolic de ponts, vies i passarel·les tan gran com aquest.

Seria xulo poder tenir-ne una a l'habitació dels nens, no se on posaríem els llits però ens ho passarien pipa.

Aquesta és la maqueta del museu, un com us he dit edifici molt interessant, molt semblant al port de Yokohama, amb gespa al sostre.

 Hi havia maquetes més petites, com aquesta d'un poble, déu n'hi do com s'assemblen els pobles del Japó, he estat un munt de vegades en llogarrets amb la mateixa distribució, sempre al voltant de l'estació, que es converteix en el rovell de l'ou de l'activitat de la vila.

En Miró va fer amics mentre veien passar els TGV, en passen molt sovint, de tots els models, mides i destinacions, el museu esta just al costat d'una de les vies més freqüentades, la que va al nord. En pregunto si cap dels Shinkansen va cap a Toledo o Conca?

La canalla també pot aprendre molt, hi havia una secció on es pot aprendre com funcionen les màquines, les de vapor i les elèctriques, quins són els principis físics que fan moure un cilindre d'un giny de vapor, o com s'han de dissenyar les rodes dels trens, o els perfils de les vies.
La Shikibu va poder conduir un petit tren que mostrava el recorregut amb una càmera, i en Miró...

 ...va anar magrejant tots els botons, manetes i objectes que li queien a les mans...

...la qüestió era prémer algun botó, els qui teniu fills petits sabreu que no hi ha cap tragèdia grega o "shakespeariana" que es pugui comparar al drama lagrimogen que d'esdevé després que l'"angelet" no ha pogut prémer el botó de cridar l'ascensor.

 La Shikibu també va poder provar els seient d'un tren normal, com el que agafen diàriament milions de salariman, crec que l'experiència seria millor si carreguessin els trens de gent i els fessin estar "enllaunats" i comprimits durant una estona per saber quina es la sensació de viatjar en una "manindensha" ( un tren ple de gent ).

Hi ha un petit Shinkansen que porta a la part nord del museu, només 700m però temps suficient per fer "manetes" amb la teva cita (^_^)

 Jo tenia la meva...

 ...i l'Aya la seva, què hi farem, ens agraden jovenets.

No hi podia faltar una mica de vies per poder menar el teu propi trenet, aquest cop no va poder ser, no ens vam adonar del temps i se'n va fer tard, tot plegat una bona excusa per tornar-hi un altre dia (^_^)