Culs plens de pols i genolls pelats

A finals del mes de maig, setmana amunt, setmana avall, les escoles de primària japoneses celebren el que en diuen, "Undokai", ja us en he parlat altres anys, de fet, potser no caldria publicar aquesta entrada, ja que com en moltes altres coses dels Japó, els Undokais són terriblement homogenis arreu del país, cosa que ja li agradaria al senyor Wert. Tanmateix, com a pare orgullós dels seus fills i com que m'agrada fixar-me en el petits detalls, us en vull fer, un cop més, un petit tast de com són aquests esdeveniments esportius.
I és que la gràcia del Japó és trobar-hi, precisament la gràcia en les coses més insignificants, i educar la mirada, avida de curiositat per les coses petites que aquest país ens ofereix.
El reconeixement a les persones que assagen durant setmanes per fer uns moviments clavats als de l'any passat i als que una altre persona fa, en aquell mateix moment, a centenars de quilòmetres aquí, en un altre Undokai. La cultura de l'esforç i el treball en equip, i un capteniment ètic que amara la societat japonesa des de ben petits.

Així doncs la primera foto iŀlusta el jurament dels capitans dels equips roig i blanc que prometen que s'esforçaran per guanyar, "ganbarimasu"!

Aquesta imatge és del moment en que tots els participants, formats, faran els exercicis d'escalfament. Em meravella el fet que el Japó no obtingui més medalles d'or als Jocs Olímpics, de fet la proporció és molt baixa si tenim en compte la seva població. I després de veure com l'esport forma part de la cultura del país encara estic més sorprès, jo sempre li dic a l'Aya que és perquè són un nyiclis (^_^)

 Es diria que s'encomana als déus.

De lluny vaig captar aquesta bellesa, després l'Aya em va dir que aquesta noia va a l'estudi de ballet de la Shikibu, i que és una ballarina molt bona, aviat participarà en un concurs nacional, tinc molt bon ull, no creieu?

 Crec que les empreses japoneses de fotografia i vídeo podrien viure només dels undokais (^_^)

 Fashion made in Hiratsuka. 

Amb el temps i l'experiència, nosaltres també ens hem anat sofisticant, de la manta senzilla al parassol tenda, però hi ha famílies que es munten la "paradeta" amb taules i cadires.

Aquests són els veritables herois, els soferts mestres de l'escola, quan els pares arribem ells fa hores que treballen i quan marxem encara els queda recollir-ho tot. A mes dels mesos de preparació i organització que porten a les espatlles, crec que serien uns bons assessors per a l'ANC.

 Aquesta nena cada cop és més diva!

 I aquest somriure sorneguer, d'on ha sortit?

 Tinc la impressió que el nostre fill és una mica el cap de la colla pessigolla. 

La Shikibu i una companya revisant el programa, val a dir que les noies saben mantenir millor la dignitat que els nois, no creieu?

M'alegro que l'escola es comenci a veure una mica de diversitat, a la classe de la Shikibu ja hi ha un parell de nens fills de matrimonis mixtes, aquestes dues nenes tan maques en són exemple.
El nen que sembla brasiler és 100% japonès!

Enguany nosaltres érem de l'equip blanc ( cosa que no m'agrada gaire ) tot i que varem perdre, no es pot dir que féssim un mal paper, a estirar la corda, per exemple varem guanyar.

 Cada equip té un grup d'animadors.

 N'hi ha que suen més que d'altres.

 Entre el públic, sempre hi ha carones interessants.

En Miró entrarà l'any vinent a l'escola i el van convidar a córrer, es va voler vestir del Barça, la seva samarreta favorita és la blau-cel, a mi també m'agrada que no sigui la de Qatar, ecs!

 La samarreta li va dur sort, i va guanyar!

La Shikibu també va córrer, però com que venia d'una lesió de ballet només va poder quedar quarta de sis, una mica com la "Penya" darrerament (T_T)

L'Aya em matarà quan vegi que he penjat aquesta foto tan poc glamurosa d'ella, però no m'he pogut estar, la senyora del costat, li dona un aire molt japonès (^_^)

En Miró, n'estic segur, es guanyarà millor de vida que jo, es un pocavergonya que cau bé a tothom, i sempre, hi no sé com s'ho fa, aconsegueix que la gent li regali caramels.

 Trapella!

 El moment de "trencar l'olla" és molt dramàtic, d'aquells que aixeca polseguera, literalment.

 Culs plens de pols.

Un moment de la batalla a cavall, aquest és el Tono Roig ( el cavaller roig ) que malgrat riure molt, ha perdut el barret, per tant és mort. M'agrada molt la imatge d'aquestes noies, el seu somriure clar i net.

Al Japó les banderes onegen als edificis oficials, enguany, però no va sonar l'himne nacional, no és obligatori, la bandera de sota és la de l'escola, és una flor de cirerer amb el kanji de Sozen, el nom de l'escola.

Bé, espero que us hagi agradat, l'any vinent hi tornaré, és una amenaça. Però amb novetats, ja que Miró hi participarà com a membre de l'escola, qui sap si li tocarà participar en contra la Shikibu. Ja ho veurem ( foto feta per Miró )