He llegit entristit que la Unió Europea està plantejant suprimir les beques Erasmus per manca de financament. Crec que seria un error. Ja sé que la imatge dels estudiants d'Erasmus és la de que es passen el dia de vacances o sortint de nit bevent fins la matinada i que no trepitgen la facultat per res. Però és erronea.
Erasmus és un programa en que els estudiants comparteixen experiències amb estudiants d'altres països, això els obre la ment i els fa sentir més europeistes.
Jo vaig ser un estudiant Erasmus, dels primers de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Dels primers, perquè les beques es van establir l'any 1987 i jo vaig aconseguir la beca l'any 1991.
La manera com la vaig aconseguir, va ser, diguem-ho clar, pura sort. Acabava de cursar el quart any de Belles Arts, el primer de l'especialitat de Disseny, el resultat que vaig obtenir no va ser gaire bo amb unes qualificacions molt mediocres. Estant al laboratori de infografia "jugant" amb un dels Mac Classic que teníem, vaig fer amistat amb el monitor, un becari, que havia gaudit d'una beca Erasmus i em va explicar que viatjar seria un bon remei a la meva frustració, en aquell noment va passar per l'aula la meva professora d'Història del Disseny, Anna Calvera, amb qui tenia una bona relació, la doctora Calvera era la coordinadora de les beques, cosa que jo en aquell noment no sabia. M'hi vaig atansar i li vaig demanar la possibilitat de poder tenir una beca Erasmus. La meva sorpresa va ser que ella estava desesperada per poder enviar algú i no trobava candidats, sembla que en aquella època no hi havia gaire faŀlera per sortir del país a investigar fora. Així va ser com m'hi vaig trobar de cap. En principi jo volia anar a París, però el departament de Disseny tenia conveni amb una Universitat anglesa o sigui que la doctora Calvera em va recomanar fer uns cursos d'anglès per prepar-me pel setembre.
A les poques setmanes dos companys de classe es va afegir al programa, l'Aleix i la Marta.
El què en un principi havien de ser tres mesos, es van convertir en un curs sencer, el sistema de la universitat anglesa, la Universitat de Central Lancashire, ens va seduir, així com la qualitat dels treballs dels nostres companys.
Al campus de la universitat vam conviure amb altres nois i noies de països com França, Holanda, Alemanya, Bèlgica i fins hi tot Suïssa. No només vaig aprendre anglès, també va ser la primera vegada que vaig poder compartir idees amb estudiants d'altres països i entendre la visió que tenien d'Europa, i com volien enfocar el seu futur. Vaig aprendre que estàvem a anys llums del concepte que tenien de democràcia i que ens quedava molt per aprendre.
Per cert va ser allí on vaig començar a parlar d'una Europa unida, una Europa de nacions, no d'estats, on els pobles es sentissin representats i l'únic estat fos l'europeu amb capital a Brussel·les, sense estats la meva nació tornaria a estar unida, com altres nacions històriques. Em va sorprendre molt sentir el president Mas parlant del mateix tema que jo intentava "vendre" als meus companys de residència ara fa 20 anys.
Festes i xauxa en vaig tenir, i amors, és clar, la nostra casa semblava una casa de barrets, i no era difícil trobar el teu company d'habitació en situacions compromeses. Els alemanys del davant feien castells amb llaunes de cervesa, i més d'un cop no recordaves com havies arribat a casa. Però ens fèiem un fart de treballar, per poder presentar els projectes a punt i com a dissenyadors sovint coŀlaboravem amb els companys que estudiaven econòmiques i els ajudàvem a preparar del gràfiques per les presentacions.
En acabar els curs, vaig tornar a Barcelona però el meu cap i el meu cor van restar a Preston. Durant l'estiu del Jocs Olímpics, vaig estar treballant de missatger, i entre encàrrec i encàrrec m'escapava per mirar de tramitar una nova beca Erasmus, quimera impossible, ja que només es concedien un cop.
Els meus pares em donaven suport econòmic per poder emprendre un nou any a l'estranger, però la matrícula de la facultat anglesa era molt cara, 2 milions de les antigues pessetes, quantitat que no hauria de pagar si aconseguia la beca. Finalment i després de molt viatges a les oficines centrals del vell edifici de la Universitat vaig aconseguir una nova beca Erasmus, sense, això si aportació econòmica.
Podria tornar a Preston, per llicenciar-me en Disseny Gràfic allí.
El segon any va ser diferent del primer, ja que era el darrer curs de la carrera i teníem molta feina, em llevava a les 5 del matí i un company xinès de Hong-Kong em venia a buscar perquè no fes tard, treballàvem fins les 9 del vespre, dissabtes i diumenges, sense descans.
Als pocs mesos d'estada va arribar la notificació de l'ingrés de 2.350 ECU ( moneda anterior de l'Euro ) que la Fundació Bosch i Gimpera m'havia concedit, sense demanar-la.
Vaig ser el primer català en llicenciar-me per la Universitat de Central Lancashire. Vaig aprendre molt, de disseny, d'anglès, i de la vida. I els dos anys que vaig passar d'Erasmus van ser dels mes feliços que he gaudit mai.
I abans de la cerimònia de graduació ja tenia feina en una de les editorials més importants del Regne Unit, Dorling Kindersley.
Com posen els anglesos al seu currículum, vaig trobar la meva "Alma Mater". Per això em sap greu que les generacions futures no puguin gaudir de la mateixa experiència que jo vaig poder viure.
Avui he llegit al 324.cat que l'Alícia Sànchez-Camacho ( PP ) deia que els títols universitaris quedaries invalidats amb la indepedència de Catalunya, bé això és una animalada de l'alçada d'un campanar. No crec que la noia eslovaca que estudiava amb mi s'hagi quedat sense títol després de la separació.
Tanmateix si m'anulen el títol otorgat pel rei espanyol, sempre em quedarà el de la reina d'Anglaterra.
"God save our gracious Queen".
