La memòria de l'esclau

Kim San i Kim Ripu són una parella jove de cambotjans que estudien japonès amb mi a l'escola nocturna, després de la feina. Avui ens tocava parlar i preguntar sobre el nostre país d'orígen. Aquestes són ocasions boníssimes que aprofito per explicar Catalunya. Tinc la sort que la mestra em fa costat i des del primer dia m'ha respectat i em tracta de català, la majoria de japonesos són molt oberts pel que fa a acceptar aquest tipus de situacions ( sempre hi quan no es parli d'Okinawa o Hokkaido, és clar ).
Bé, però aquest no és el tema, no em costa gaire desviar-me (^_^). Parlava de la parella de cambotjans, aquest país petit de la península d'Indoxina.
Cambodja té un passat gloriós, amb un imperi, el Khmer que dominava per sobre els seus veïns peninsulars, la seva cultura Khmer, es va escampar per Laos, Tailàndia ( abans Siam ) i Vietnam, hi ha temples Khmer a tots aquest països essent el més important i el més famós, el temple d'Angkor Vat.

No tinc gaires oportunitats per parlar amb ells perquè sempre estem estudiant i són massa tímids per parar-se una estona a petar la xerrada, així que avui he aprofitat per saber més coses sobre el seu país. Volia saber quina relació tenen amb el Vietnam i què en podien explicar de l'època de Pol Pot, els Khmer Rojos, les seqüeles que els van deixar a nivell personal i familiar, quan era petit havia tingut malsons després de sentir les notícies sobre el genocidi que duien a terme els Khmer Rojos, fins que els vietnamites van envair el país per establir-hi una república popular. Havia vist imatges de cambotjans llençant flors a les tropes vietnamites d'"alliberació" i les piles d'ossos als camps de tortura, una imatge difícil d'explicar. Tanmateix sembla ser que la relació amb Vietnam no és gens bona, la setmana passada vaig treure el tema amb una companya vietnamita, d'una altra classe, i es va fer la longuis, fins hi tot va negar que Vientnam i Cambodja tinguessin un passat comú, potser hi ha coses que val més no remenar.

Fotografies dels empresonats pels Khmer Rojos.

Restes dels morts als camps de tortura.

Sóc de la generació que encara estudiava francès, a l'institut ens van fer llegir l'Amant de Marguerite Duras. Havent llegit aquesta noveŀla, tens una visió de la colònia francesa des del punt de vista d'una noia colonial que fins hi tot essent de classe humil està per sobre de gent més ben estant però de raça asiàtica, entens els perjudicis, les classes socials, les elits, i et capbusses en la història d'uns països exòtics i llunyans.
Quan els francesos van envair el país al segle XIX creant un protectorat, el van fusionar amb Laos i Vietnam creant la colònia d'Indoxina, amb capital a Hanoi, el govern francès va potenciar molt més Vietman per sobre els altres països, els vietnamites, van esdevenir l'elit política i social, en detriment dels seus veïns, per això han tingut una política intervencionista fins hi tot després de la independència, com es demostra amb la invasió contra els Khmer Rojos, Kim San, però, és molt jove i no en sap res, i tampoc s'enrecorda, suposo que el fet que 2 milions de persones perdessin la vida com a conseqüència de les purgues polítiques de l'infame Pol Pot, o que encara hi hagi persones que perden cames i braços per les mines colgades al bosc, no preocupa gaire al meu company d'estudi o potser l'escola es dedica a narcotitzar els alumnes amb històries reinventades.
Actualment els xinesos no trafiquen amb opi, són els amos de les botigues de "tot a 100" i els vietnamites viuen a Cambodja com a immigrants, segons Kim San, molts sense papers, de manera il·legal.
Kim San i Kim Ripu diuen que els millors estrangers són els japonesos ja que hi ha molts voluntaris que ajuden a reconstruir i conservar les runes d'Angkor Vat, jo que tinc una curiositat i una ignorància grollera, els he preguntat sobre la l'ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, on els japonesos en van fer de l'alçada d'un campanar. Aquest com tampoc he tingut sort, ja que la guerra va ser fa massa i ningú recorda el què va passar, és clar, ara els japonesos són bons, arreglen els temples i porten iens. La mestra japonesa, avergonyida, però ha comentat: segur que els avis s'enrecorden.

Finalment Kim San m'ha dit que als cambotjans els cauen molt bé els europeus, i els americans, com fugint d'estudi, em pregunto si els francesos també els cauen bé, però no ho sabré, el temps per l'exercici s'ha acabat i em passat a estudiar "Kanjis", avui ha tocat "忘れる" ( wasureru ), "oblidar", ves per on...

No he tingut la sort de viatjar a Cambodja ni el Vietnam, però sí que conec Laos i Tailàndia, el primer antiga colònia francesa, el segon, des de sempre un estat sobirà que va conservar la llibertat gràcies a la bona diplomàcia, a Laos la gent que hi vaig trobar era més pobre i més trista, el país estava en runes i si veia misèria, només creant el riu, en tornar a Tailàndia la gent feia una altra cara, el país és més net, i la gent més feliç. Potser, vaig pensar és la diferència d'haver estat esclau i ser lliures. A Cambodja han perdut la memòria de que havien sigut esclaus, nosaltres també l'estem perdent?