La meritocràcia vs la "mediocre-gràcia"

Aquesta setmana hem conegut el cas de la Núria Fusté, una mestra de secundària especialitzada en ciències que fa poc s'ha quedat a l'atur, com molts altres companys de la seva escola. 

La Núria no ha volgut resignar-se i amb molta creativitat ha publicat un vídeo currículum al YouTube que ha impactat la xarxa a Catalunya. 60.000 visites en una setmana. Malgrat l'èxit mediàtic, però, la Núria encara no ha trobat feina.

En veure el vídeo no pots evitar emocionar-te, primer perquè és un treball molt ferm, d'una gran sensivilitat que evoca la infantesa, i la tendresa de les nostres "senyos", segon perquè t'indignes quan penses que persones del talent de la Núria estiguin sense feina fa molt de mal al nostre país. Per a mi és com si tinguéssim el Messi assegut a la banqueta. Anem malament si retallem en cultura i ensenyament.

Desgraciadament, Catalunya és un país on el talent no es valora, bé, potser sí, el talent de l'eixerit, el qui fa l'ull viu, la cuca grimpadora i mediocre que va enfilant-se amb astúcia, llepant culs i empassant gripaus fins que assoleix el seus objectius. 

Ho he vist moltes vegades, gent amb més cara que espatlla, mediocres de carrera, ocupan feines i càrrercs públics que no es mereixen, només perquè han sabut ésser el lloc adequat en el moment oportú, o han fet la gara gara a la persona que calia.

T'indinga veure personatges com la consellera d'in-cultura del Govern d'Aragó negant l'existència del català a la Franja, o quan sents els sous de consellers d'entitats bancàries en ruïna.

No pots arribar a imaginar com algú que no sap parlar en públic ni conegui llengües ni tingui estudis, una persona grisa i sense suc ni bruc, pugui esdevenir president d'un govern.

Et posa de molt mala llet, que pendons sense "modus ni vergonya" tinguin programes de dedicats per televisió i que guanyin fortunes per sol fet de cridar més que l'altre barjaula que tenen davant.

Potser sóc un utòpic que somnia en meritocràcies com les de les noveŀles de Christian Jacq o Ken Follett, però penso que si algú ens veiés per un forat se'n feria creus.

Al Japó no us penseu que és diferent, la grisor és la reina, només cal que feu una ullada al nostre voltant, carrers lletjos i grisos, dissenys ultra-conservadors, uniformitat en tot, qualsevol que sorti dels esquemes serà estigmatitzat, i assenyalat. De tan en tan, però el talent triomfa i tenim Kasiwa Sato, Toyo Ito, Murakami Takashi o Hara Kenya ( director creatiu de Muji ), persisament aquest darrer es queixa constantment de la mediocritat creativa al país.

Pel que a la docència, encara és aviat, però us puc dir que no m'agrada el mestre de la Shikibu és un funcionari gris i avorrit, fa uns mesos va venir a casa per una entrevista, em va xocar que no fes cap pregunta a la meva condició d'extranger, el més normal és que m'hagués preguntat d'on era, quina era la meva llengua i la meva cultura, per veure com això podia afectar l'educació de la Shikibu, xocs culturals i lingüístics, no ho sé, maneres d'entendre i reaccionar, vaja. Però no, tampoc crec que li importi gaire, la Shikibu no és per ell una galeta com les de la Núria, és un número en una llista que ha de repassar cada dia. Llastimós!