Passejant els déus i dinant a ca seva...

El divendres 20 de juliol van començar les vacances d'estiu de la mainada japonesa, que duraran fins setembre. Aprofitant les vacances, vam passar el cap de setmana amb els avis a Hadano, el poble on vivíem fa tres anys.
El cap de setmana va coincidir amb les festes xinto als santuaris de la vila. Els avis formen part del comitè organitzador i ens van convidar a participar-hi.
Entre altres coses la més divertida és l'Omikoshi dels nens del veïnat. Un Omikoshi és una capella portàtil que es passeja pels carrers per tal de rebre la benedicció divina. Els veïns demanen ser visitats per l'Omikoshi i així la processó passa per un itinerari variable segons la demanda. La Shikibu està acostumada perquè la seva escola bressol treia l'Omikoshi cada any. Però aquest és una mica més gran que el seu.

Quan participes de festes d'aquest tipus no pots evitar sentir-te immers dins l'esperit que les envolta, Japó és un país de contrastos i petits detalls, com il·lustra la foto sobre aquestes línies, la lletjor del carrer contrasta amb la bellesa de l'Omikosi. Has de saber mirar, jo encara estic aprenent a mirar.

 Abans de la feina cal agafar forces, llaminadures pels nens, cervesa pels grans, i vinga!

Potser us penseu que com era petit no pesava gaire, però no us deixeu enganyar, avui encara tinc cruiximents. Els carrers de Hadano, són estrets i sinuosos amb moltes pujades i baixades.

Esperant que els líders de la colla ( a la dreta ) desxifrin el mapa per on hem de passar, alguns veïns han demanat la nostra visita, per beneïr les seves llars.

 Per sort el meu pentinat no desentona (^_^)

Després del recorregut hem tornat els déus a "casa" i ens han convidat a dinar, mai abans havia menjat dins d'una pagoda xinto, és una sensació estranya, per a mi transgressora.

Ara bé, suposo que a tots els déus del món els agrada veure la canalla alegre i sentir la xerinola d'una bona estona de lleure. El menjar era boníssim, i les Oniguiri ( boles d'arròs ), les millors que he menjat fins ara, potser era l'esforç i la gana, però en guardo un bon record.

Miró també es va voler apuntar a la teca, tot i que el molt murri no va portar l'Omikoshi, digueu-li beneit, l'Aya el va haver de portar a coll i be, perquè estava "cansat".

 Entre got de cervesa i bola d'arròs no parava de meravellar-me d'ésser dins d'un santuari religiós.

 Al fons, els déus presidien la taula a l'altar, mentre la Shikibu posava distreta fent-se la interessant (^_^)

 En acabar els nens va tocar el torn dels grans, havent dinat els tocarà sortir a ells amb l'Omikoshi gran.

La sortida de l'Omikoshi va precedida per soroll dels timbals que van assenyalant el camí, com veieu al Japó els timbalers són noies (^_-)

M'encanta aquesta imatge, les mans juntes les cares d'esforç i satisfacció. No sé si és part del fanatisme religiós, que no veig al dia a dia o el plaer de l'esforç físic que representa carregar les capelles, però hi ha un dramatisme especial en els rostres dels qui els porten.

 Joves i grans fans torns per carregar-se a les espatlles quilos de fusta i llautó.

 Fins i tot hi ha nadons...

 ...i noies joves amb estètiques de tots els gustos. Per cert el paio de mocador vermell, era de la "conya".

Haureu vist pels " Happi" ( uniformes ) que hi ha tres colles diferents, no és una competició, tot i que sí que miren de fer més barrila que els altres.

M'encanten els dissenys de les jaquetes que duen, l'any vinent els pares de l'Aya seran els encarregats d'organitzar el festival, d'ocupar-se de la intendència, de traçar el recorregut, i de gestionar els recursos, entre altres coses, amb una mica de sort els podrem ajudar i em podré vestir amb una jaqueta d'aquestes tan xules!

Què us deia abans, no calen cames si la mama et porta en braços, aquest Miró va veure la processó com un rei, tot i que sembla una mica espantat.

Al final del carrer les tres colles van aixecar els Omikoshi ben enlaire tres cops, abans de retornar-los als seus santuaris respectius. Us heu fixat que tots van coronats per unes aus Fènix daurades, l'au Fènix és un símbol al Japó, no m'estranya en un país que constantment s'ha de reconstruir.