Si ets un "Toon" ( veure
Who framed Roger Rabbit? ) potser que et ploguin pianos al cap constantment, però si ets humà, i et cau un piano al cap, el més segur és que passis a "millor vida". El dissabte em va caure un piano al cap, una de les gràcies de l'Aya que no m'ho va dir fins que el pujaven per la finestra de casa, són així les dones japoneses, van a la "cosa consumada".
Heu de saber que al Japó és costum que les nenes facin ballet i aprenguin a tocar el piano. I és clar la Shikibu ja fa un any que va a ballet i a partir d'ara començarà amb el piano. L'Aya també el sap tocar, com la majoria de japoneses que conec. De fet els japonesos tenen una educació musical prou bona, gairebé tots saben llegir una partitura, i es sorprenen quan els dic que jo no puc. A l'escola no vaig passar del pentagrama i de tocar la flauta quatre cançonetes carrinclones.
Així doncs va arribar el vell Yamaha de l'Aya envolicat com una nadó al bec de la cigonya, a partir de la setmana entrant vindran a netejar-lo i afinar-lo i després serà quan els veïns ens faran fora. Fins ara teniem bona fama i ens saludaven pel carrer, però quan la petita comenci a martellejar les cordes ja veurem si no els fem enfadar.
Au! aquí el tenim en un raconet de la casa, on abans hi havia hagut una calaixera d'Ikea ara hi ha el piano, a veure si a la fi ens sortirà una nova Alícia de Larrocha. Jo me'n vaig al Daiso a comprar-me unes orelleres i una flauta per acompanyar.
8 comentaris:
Hahahaha m'has fet riure amb això dels veïns!! ;-))
Jo tinc dues veïnetes que una toca el piano i l'altre el fagot i m'agrada molt quan les sento assajar, em fan companyia... ho dic de veritat, eh? :-)
Que m'agradaria aprendre a tocar el piano,aquest és molt bonic. Ara, et toca paciència xP
Quina diferència comparat amb el que tenim. Aquí no aposten ni un "duro" per l'educació.
Potser perquè va passar a l'orient llunyà, he recordat aquella notícia de la vaca que transportaven penjada d'un helicòpter i va caure damunt d'un llac --o potser era un riu--i va matar una noia que passejava amb barca amb el seu xicot (la notícia va inspirar un director argentí per fer una pel·lícula). El viatge del vostre piano va ser més curt i per sort no va caure damunt de ningú. Potser que compris orelleres també als vostres veïns, si més no, per als primers temps. Després quan la nena toqui ja bé, potser fins i tot agrairan l'estona de música. Jo tinc un veí o veïna que toca la flauta. És un instrument que m'agrada molt però durant un temps em treia de polleguera perquè ho feia bastant malament. A poc a poc ha anat millorant i ara quan sento el so de la flauta paro l'orella per escoltar-la.
No ho he dit, la història de la vaca i l'helicòpter va passar a la Xina.
Assumpta.
Això és perquè elles ho fan bé (^_^)
Begonya.
M'agrada molt a mi també, hagues agradat aprendre, pero les partitures em mategen i les tecles les perdo.
maria.
Al Japó l'ensenyament públic no és millor que a Catalunya ans al contrari, però les familíes an un esforç molt gran de temps i diners per pagar classes particular i acadèmies.
Lectora corrent.
La història que expliques ja és de peŀlícula, per ella mateixa.
Ves que el nostra piano na acabi saltant pel balcó el dia que els veïns desesperats ens assaltin el pis i el llencin avall.
Hahahaha ho fan bé ara, home, però quan eren petitones no ho feien tan bé :-)) La d'escales (musicals) amunt i avall que li havia sentit a la del piano!!! (són germanes, la gran, que ara ja té uns 18 anys és la del piano i la petita, que en té 13 és la del fagot)
Ostres, que bé que la Shikibu aprengui a tocar el piano! Sempre he trobat que és molt important aprendre música.
Segur que ho farà molt bé i els veïns no es queixaran i voldran venir a escoltar-la de més a prop!
Fa uns anys vaig fer un intent d'aprendre el violí, però el problema és que em costa mooolt i moolt llegir les partitures i llavors tot es fa molt més complicat i no pots avançar gaire sense saber abans coses bàsiques com llegir música...
Publica un comentari a l'entrada