Malgrat els maldecaps que ens provoca la convivència forçada amb els nostres veïns hispànics, cal reconèixer que tenen un país ple de meravelles dignes de ser visitades.
En arribar a Madrid, vam visitar el nou Museu del Prado, que de fet no es nota massa que l'hagin modificat, a part de la nova entrada que intenta imitar la de Louvre, les sales estan igual de mal disposades que abans. Tanmateix vam tenir la sort de poder gaudir d'una exposició excepcional de Velàzquez amb obres cedides per altres museus com la National Gallery de Londres, entre elles la Venus de mirall. L'exposició que duu per títol, las fábulas de Velàzquez ens compara aquest gran creador amb alguns dels seus predecessors i contemporanis, centrant-se bàsicament en les seves obres de temàtica mitològica.
després de Madrid vam fer cap a Segòvia on tenen un castell de la 'bruixa" molt "pel.liculero", i un aqüeducte magnific de pedra grisa que contrasta amb el de Tarragona tan daurat i més modest.
Camí cap a Andalusia vam fer parada a Toledo, el centre de Sepharat, on convivien les tres religions del Llibre, i on va viure el Greco, la casa del qual estan restaurant, com ho estan fet amb l'Acazar que convertiran en un museu militar, com no, a major gloria del "ejército español", recordo que hi vaig anar de petit era un museu franquista.
A Toledo, per un euro amb vuitanta vam poder veure "el entierro del Conde Orgaz", una pintura meravellosa del genial Greco, em va costar fer entendre al meu sogre que el museu era només el quadre, un regal que em vaig fer.
Quilometres i quilometres d'oliveres després vam arribar a Còrdova, una Medina caòtica i autentica que llueix orgullosa el seu passat gloriós, romà i andalusí. Allí ens van perdre per carrerons de parets blanques que, malgrat els pas dels segles, continuen sent iguals que els que qualsevol ciutat del nord d'Africa, només la pulcritud dels carrers ( més neta que quan manava Anguita) i les olors delata que ara és Europa. Això, i que no et desperten altaveus a les quatre de la matinada per cridar els fidels a la pregaria.
Una nota d'interès turístic-econòmic, si aneu a la Mesquita abans de les deu del mati l'entrada és gratuïta, sinó 8 euros, apa!
Un cop a la Mesquita, veureu que si esta treballant molt, esta molt ben cuidada i ara es restaura la catedral barroca que es fa fer construir al mig entre els segles XVI i XVII si no m'erro, la gent normalment odia aquesta construcció barroca que trenca l'harmonia del jardí de columnes, però a mi m'hagués agradat tornar a veure el magnific treball que Diego Gil de Siloé va fer al cor de la catedral, malauradament, les obres de restauració impedeixen la visita a l'interior de l'esglesia.
La darrera etapa del nostre periple hispànic va ser Granada, una ciutat que no recordava massa bé, però que em va sorprendre gratament, a part de l'Alhambra, Granada és un ciutat bella i elegant, amb passeigs i places, i avingudes que recordes ciutats europees més septentrionals, un carrer de botigues de qualitat que em va recordar al meu estimat carrer de Mar de Badalona, una ciutat molt diferent a la resta d'Andalusia. Ells en diuen estil "lorquiano", que algú m'expliqui que vol dir, que mes aviat vaig veure una ciutat amb voluntat de capital moderna, amb visió europeista, i no parlo d'ara, parlo d'una ciutat que va viure un noucentisme afrancesat.
L'Alhambra és preciosa, molt mé
s ben conservada que la primera vegada que la vaig visitar, han esborrat els grafits vandàlics que arruïnaven les boniques filigranes. I han restaurat parets i terres, han reformat els jardins, i han millorat les instal.lacions públiques. No les maneres dels vigilants que fumaven com carreteros, en un monument declarat Patrinoni de la Humanitat, i que deien coses com:
a partir de aquí está usted
en la puta calle, y a partir de allí en el monumento. Sense treure's la cigarreta de la boca.
Una critica, en la seva fal·lera restauradora han oblidat que hi ha persones que viatges milers de quilometres per visitar aquest monument, després d'hores d'espera, de torns rigorosos, per poder visitar els palaus, resulta de la joia de la corona,
el pati dels lleons està tot desmuntat i de la famosa font només en queda la pica coberta sota cambra de fusta i vidre. Senyors, que els costa posar una replica, amb una cartellet, si cal, que ho digui, i deixar que els pobres visitants puguin fer la foto. Recordo que, de petit a Badalona n'hi havia una de font d'aquestes o sigui que molt difícil no ha de ser. Bé, tot és qüestió de sensibilitat.
De camí a Barcelona per agafar l'avio que ens hauria de tornar, vam notar com els Països Catalans són una realitat, en posar els peus ( les rodes) en terres del rei Jaume, vam començar a pagar peatges, perquè després vinguin dient...
El 3 de gener, com cada any, és tradició anar al temple anomenat Izumo Taisha, a Hadano, és un del temples més bonics i grans del poble.
La gent, abans de pregar fa les seves ablucions, primer et rentes la ma esquerra i després la dreta, n'hi ha que també glopegen l'aigua beneita.
El "mochi" es prepara en un grans morters de fusta, la seva elaboració no es complicada però requereix d'una certa habilitat i força física. Es tracta d'arròs bullit que es diposita en aquests grans morters, tot seguit mentre l'arròs encara està calent, es pica i remena amb unes masses molt pesants també de fusta, una persona pica i l'altre remena i mulla la pasta perquè no s'enganxi, cal anar molt de compte quan es remena la pasta per no rebre un cop de massa, la coordinació és molt important, i el ritme ha de ser constant.
Tot seguit tothom pot gaudir de franc del "mochi" acabat de fer, essent una pasta sense sabor s'ha d'acompanyar de sucre o confitura de mongetes dolces, a mi m'agrada amb formatge fos i salsa de soja.
