Mamemaki

El 3 de febrer celebrem el Mamemaki, és una de les darreres festes del cap d'any japonès. El Mamemaki consisteix en llençar mongetes des de l'entrada de les cases per fer fora els dimonis i atreure la sort.

Amb les mongetes restants es fa un farcellet, amb tantes mongetes com anys es tinguin i es passa el farcellet pel cap, i les parts del cos que ens facin mal o que volem millorar.

No cal dir que el Mamemaki és una fantàstica ocasió per que la mainada s'ho passi d'allò més bé. Tot comença al temple-pagoda xinto on s'ha preparat un escenari molt especial.

Els alumnes de l'escola de la meva filla son els protagonistes de la festa, els encarregats de llençar les mongetes, sota la tarima les iaies no volen perdre's l'oportunitat d'arreplegar tantes mongetes com sigui possible, la gràcia es no haver de comprar-les sinó emprar les beneïdes pel temple.

Desprès un arquer vestit de samurai de l'època Heian ( segle X ) llençarà dues fletxes enlaire, segons com volin les fletxes serà l'any.

També és l'ocasió en que surten els polítics a "xupar càmera" a l'esquerra la nostre batlle.

Per animar la festa hi ha personatges famosos, en aquest cas un actor de Kabuki que fa el paper de dona. ( Al Kabubi només hi actuen homes ).

Al vespre juguem a espantar dimonis ( Oni ), els petits de la casa llencen les mongetes recollides al temple contra els dimonis tot cridant: Oni soto! ( dimonis fora!)

Una de metges i disseny

Ahir vaig haver d'anar a cal metge, fa uns dies que no puc parar de tossir. La medicina al Japó no és pública com a Catalunya però tampoc és la bogeria americana. Els japonesos tenen assegurances mèdiques privades o públiques, les primeres normalment les paga l'empresa i les públiques, que depenen de l'ajuntament, les paga un mateix. Jo sóc el titular de la targeta sanitària i la meva parella n'és beneficiaria. La mainada té cobertura mèdica gratuïta fins al 6 anys. Quan es va al metge, però, cal pagar en el cas d'ahir, vaig anar a la consulta d'un otorino, no cal fer hores de consulta ni estar-se esperant entre milers de jubilats per ser atès, truques, et donen hora i ja està. El doctor em va fer una exploració de pit i una radiografia, i va decidir que tenia problemes de manca d'humitat, que se'm ressecava la gola i que m'havia de comprar un humidificador, a part em va receptar unes medicines. Total 1.500 ien.

En acabat vaig anar a la farmàcia on has d'omplir un formulari i mentre mires la tele les farmacèutiques ( sempre són dones ) em van preparar la recepta. Al Japó no et donen la capsa sencera de pastilles, només les que ha receptat el metge i la quantitat especifica, si n'has de menester més has de demanar una altre recepta. Penso en quants diners s'estalviaria la sanitat pública catalana si en comptes d'haver de comprar tota la capsa poguéssim comprar 4 o 6 pastilles. Crec que si s'hagués de pagar 8 euros per consulta molta gent s'ho pensaria abans d'anar al metge a passar la tarda. A mi el sistema japonès m'agrada, tot i que quan s'entra en cirurgia la cosa és més complicada, i tenir un fill val al voltant de mig milió de iens uns 4.000 euros, dels quals, però l'empresa en paga una part.

La llista de les medicines, quan les haig de prendre i quina quantitat, la llibreta on queda registrat el meu historial farmacològic, i la targeta sanitària.

Tot seguit vaig anar a comprar el humidificador i em vaig trobar amb aquesta meravella, la fulla és el comandament a distància. Normalment els japonesos no presten massa atenció al disseny i aquest tipus d'aparells són trastos lletjos que semblen sortits d'una llar d'avis, però darrerament em sorprenen bastant.

Què en penso de Vic

Sóc un immigrant legal, en espera d'obtenir la residència permanent al meu país d'acollida, Japó. Fa un parell de dies algú del govern va trucar a casa, volien saber on era, si era a la feina o a casa, de fet és el mateix, ja que treballo des de casa i poques vegades m'haig de reunir amb els meus companys o clients. Però l'adreça legal de la meva empresa ha canviat, i no ho vaig notificar al govern i com que no els quadrava van trucar per que els expliqués el que havia passat. Mentre espero els papers de residència permanent, he hagut de fer un munt de gestions, entre elles, ensenyar els meus extractes bancaris, justificar d'on havia tret el meu capital, i facilitar adreces i telèfons de contacte de la meva família a Catalunya. L'Aya em diu que el govern japonès consultarà amb la policia espanyola si tinc antecedents i que investigaran a través de la seva ambaixada a la meva família. És per això que triguen més o menys un any a concedir la residència permanent. Durant aquest període més em val no barallar-me amb ningú, o fer alguna infracció de trànsit, o qualsevol cosa que pugui ser considerada con a falta o delicte. També haig d'anar amb compte de no perdre la feina ni els diners o passar-me greument malalt. Tot i que sóc marit i pare de nacionals japonesos, no tinc garantida la meva estada al país. Potser us semblarà que exagero, que els japonesos en fan un gra massa, que són uns racistes. És cert que el Japó no ha estat un país obert a la immigració, que no posa les coses fàcil per la integració, que no hi ha facilitats per aprendre la llengua, i que sempre tens la sensació de que et tenen per un turista. Val a dir que en el cas d'estrangers blancs sempre serem com turistes, per molt bé que arriben ha parlar la llengua o ens integrem a la cultura i la societat no podem canviar el nostre aspecte físic ni, en el meu cas, els ulls blaus. Fa anys, a Barcelona vaig participar en una acció artístico-reivindicativa per demanar papers per a tothom. Ara bé, no estic d'acord que les persones que han comès delictes o faltes no siguin expulsades del país, cal regular la immigració, el descontrol porta el caos i a la delinqüència, als abusos laborals, i sexuals. El Japó té un problema demogràfic i necessita immigració, Peró no permet onades d'immigrants sense control i expulsa els qui deceben al sistema. Estic d'acord amb Vic que cal reformar la llei, cal millorar la situació dels sense papers i facilitar la normalització i la regularització de les persones que viuen en situació "il·legal". No crec que el "bonisme" del govern "progressista-papanata" hi ajudi. No estic d'acord que una persona que està en situació irregular al país tingui els mateixos drets que una que si i cap deure, ni d'escola ni d'ajudes ni de sanitat pública. Sempre són les mateixes persones qui acaben pagant per tot. La bona gent nascuda al país o no que es lleva de matí i agafa el tren ( si arriba ) per anar a treballar, paga impostos, hipoteques i llibres d'escola. Catalunya no és un país ric i no es pot permetre el luxe de "regalar" sanitat, educació i habitatge a tothom i menys als qui no formen part de la societat, no és el padró d'un ajuntament el qui ha de regular aquesta situació, és el govern qui té la jurisdicció sobre la immigració. Si el govern no concedeix ni visats ni papers perquè obliga als municipis a fer-ho? Aconseguir un visat o un permís de residència hauria de ser fàcil i natural, perquè les persones poguessin circular lliurement pel món. El govern, peró, nega els permisos i desprès, hipòcritament acusa Vic de racista per demanar regularitzar la situació.

Nenes maques...

Cute Girls of Town és un web que es dedica a entrevistar les nenes maques que torben pels carrers, normalment de Shibuya, Harajuku, Aoyama o Shinjuku, els barris més populars de Tòquio. Al costat del vídeo, hi ha un petit resum de la noia, les seves dades, com el tipus de sang ( molt important al Japó ), l'alçada, i les seves preferències musicals o gastronòmiques.

Quan la terra tremola

Les imatges del terratrèmol de Haití fan plorar de impotència i dolor. Impotència perquè no es pot lluitar contra la Natura, dolor en veure la tragèdia humana. Va ser el dimarts quan preparava la motxilla de l'escola de la meva filla que em vaig tornar a adonar del país on visc. Entre tovalloles, llapis, llibretes i la bata de l'uniforme, vaig posar la seva caputxeta d'emergència, és un coixí-caputxa de color groc ( decorat amb personatges ) que tota la mainada ha de dur a l'escola ( bressol ). Els servirà per protegir els seus caperronets en cas de terratrèmol. És clar que abans s'hauran d'amagar sota la taula...

Visc en una casa d'última tecnologia, amb vàters que s'obren sols, cuina intel·ligent que es para quan el menjar està llest. L'estructura de l'edifici està preparada en cas de terratrèmols, les bigues són de metall i no hi ha soldadures, només caragols i molles, les juntes dels murs són de dos dits d'amplada segellades amb silicona entre bloc i bloc d'uns maons fets d'una barreja de ceràmica i ciment. Finestres de triple vidre laminat perquè si es tenca no s'escampin els trossos, algunes amb vidres armats. Visc en una casa a prova de terratrèmols, que es gronxa flexible amb cada tremolor sísmic, al ritme de la terra, com si volgués ballar amb ella. Pilars, nous fonaments, murs de ciment per protegir la terra d'esllavissaments. Enginyeria del segle XXI i arquitectura especialitzada. Visc segur, entrenat, preparat, però encara em desperto per la nit i el cor em batega accelerat quan la terra comença a tremolar.

Gimnàstica a la platja

L'altre dia vam baixar a mar ( o a marc com diria a Badalona ). A l'hivern és quan el cel és més clar i es pot veure el Mont Fuji des de la platja. Malgrat fer bon dia el vent de Shonan, que tant s'estimen els surfistes, bufava molt fort i fred.

Allí ens vam trobar amb l'equip de gimnàstica femenina de la Universitat Tokai. Suposo que l'entrenador les volia fer passar per condicions extremes, com ara el vent i el fred, pobretes.

Danny Choo

M'agrada visitar el lloc web d'aquest blocaire, Danny Choo ha aconseguit ser un referent des del Japó per a tot el món. A part d'haver estat executiu d'empreses com JAL, o Microsoft, Danny Choo és un conegut Stormtrooper que es passeja per Tòquio amb la seva cuirassa intergalàctica fent gaudir al "personal" amb les seves "ballaruques".

L'any del Tigre

Aquest any comença l'any del Tigre de Zodíac Xinès que també emprem al Japó, tigre es diu Tora en japonès i ha estat el motiu de decoració de moltes negajou de Cap d'Any.

Les negajou són les postals que els japonesos ens enviem per cap d'any de desitjar-nos bones festes i bon any.

És tradicional comprar el paper a correus d'una mida estàndard de 100X148mm i que val 50 yens a tot el país, tenen la particularitat que duen un número de loteria incorporat.

Alguns ens imprimim els nostres dissenys però també es poden contractar empreses que ho fan per nosaltres o comprar-ne de fetes a les botigues.

Hakone Ekiden

Com cada any, els dies 2 i 3 de gener es celebra la Hakone Ekiden, una cursa d'atletisme d'uns 200km que va des de Tòquio fins a Hakone, als peus del mont Fuji.

Enguany era la 86a. edició d'aquesta tradicional cursa que aplega atletes masculins de 20 universitats de l'àrea metropolitana de Tòquio.

És un esdeveniment esportiu de màxima expectació, i es segueix minut a minut com si for els Tour de France.

És una cursa de 10 relleus, i dos dies, 5 i 5, i cada atleta ha de córrer uns 20km. El temps de la cursa ronda les 11 hores. L'itinerari és la ruta 1, la Tokaido, el camí que antigament anava de Edo a Kyoto. A Hakone hi havia la frontera de l'antic país d'Edo i era molt freqüent enviar comunicacions i posta bàsicament a peu, corrent.

Per primer cop he pogut veure aquesta cursa en directe ja que Hiratsuka entra dins del camí de la Tokaido, i a més a més és on es fa un dels relleus.

Per a mi és molt divertit veure les rivalitats que hi ha entre les universitats, a casa de l'Aya és genial ja que el seu pare i els seus germans, tots han estudiat en universitats diferents.

Així, el meu sogre va estudiar a la Waseda, el meu cunyat a la Chuo, l'Aya a la Teiyo i la germana petita a la Tokai. És divertit sentir com es barallen per defensar la seva universitat tot i que l'Aya reconeix que la seva és la més modesta de les quatre.

Vestit de blau cel el relleu de la Tokai University.

De vermell el relleu de la Teikyo University on va estudiar l'Aya.

L'atleta de la Waseda em va quedar una mica tapat per l'entusiasme de l'espectadora del meu costat.

Aquest és el de la Chuo Daigako, la del meu cunyat.

I una imatge del corredor de la universitat guanyadora d'enguany, la Toyo, de fet quan va passar per Hiratsuka portava més de cinc minuts al següent corredor, i van acabar per d'amunt dels 7, tota una passejada! Sort que no va guanyar Waseda sinó el meu sogre no ens hagués deixat tranquils...

Bon Any 2010

Una reivindicació assolida

Seguint les darreres tendències, que altres països han adoptat, el recent elegit govern Socialdemòcrata japonès liderat pel nostre primer ministre, Yukio Hatoyama, ha decidit canviar el nom de la capital del país, Tòquio i tornar a l'antic nom, Edo, abans que els americans imposessin el canvi. Ciutats com Pequin ara coneguda per Beijing o Bombai anomenada ara Mumbai, són els exemples que han inspirat el nou govern al canvi. Moltes eren les veus que feia temps que ho demanaven, però la conjuntura política no havia estat mai propicia, primer perquè els diferents governs conservadors no volien aquest canvi i perquè no trobaven cap president Nord-americà que estigués obert al diàleg. Els darrers canvis en la política mundial, primer amb l'elecció de Barack Obama i desprès amb l'arribada al poder, per primer cop al Japó, del partit progressista DPJ ( Democratic Party of Japan ) han ajudat a aquesta entesa. Així doncs a partir del primer de gener de 2010 Tòquio tornarà a anomenar-se Edo. El canvi va ser degut a la caiguda del Shogunat ( el govern del General ) i amb la Restauració de Meiji el 1866. Amb el retorn als poders polítics a l'emperador i el trasllat de la cort de Kyoto a Edo, es posava fi a més de 200 anys d'aïllament del país. El nou emperador seduït per la idea de modernitzar el país va permetre l'entrada d'estrangers, hi va ajudar a crear un estat a la imatge dels estats occidentals. El detonant d'aquest canvi polític tan radical va ser l'arribada del comodor Nord-americà Matthew C. Perry l'any 1852 i els seus vaixells de vapor coneguts al Japó com els "Vaixells Negres". Amb l'arribada dels americans, els japonesos van témer que patirien la mateixa sort que els seus veïns, i serien també colonitzats. Els estats occidentals disposaven d'una tecnologia militar fins ara mai vista al País del Sol Naixent i hagués estat fàcil envair el país com ho havien fet a la Xina o l'Índia. L'emperador, doncs, els va obrir les portes en comptes d'enfrontar-se a una maquinària de guerra que no podia vèncer, i així va permetre el comerç a l'interior del país. Els primers occidentals van instal·lar-se a Yokohama a prop d'Edo, en un principi els estava prohibida l'entrada a la ciutat que els locals anomenaven Tòquio ( capital de l'est ) per diferenciar-la de Kyoto ( la gran capital i cort de l'emperador fins aleshores ). Així van començar les confusions, en part per la poca traça dels americans a pronunciar el nom de la ciutat d'Edo, ho feien erròniament i pronunciaven "Yedo", o "Ido", de fet encara pronunciem malament "En", la moneda perquè diem "Yen". "Yedo" en japonès vol dir "femer", i és clar, cada cop que els americans es referien a la capital algun local es sentia ofès i començaven les batusses, cansats d'aquesta situació i com a exemple de la poca sensibilitat que els occidentals tenim envers altres cultures, van batejar la ciutat com a Tòquio, que els era més fàcil de pronunciar. La influència americana va ser tan forta que el Japó modern va adoptar el nom amb una increïble facilitat, sobretot desprès que els americans ajudessin al Japó econòmicament a vèncer a Rússia en el primer gran enfrontament entre l'Imperi i un estat occidental. Durant la Segona Guerra mundial es va tornar a canviar el nom a Edo tot i que els occidentals van continuar anomenant-la Tòquio. Amb l'arribada de l'exèrcit d'ocupació del General McArthur, es va tornar a imposar el nom occidental i fins hi tot es van intentar prohibir els Kanji igual que havien fer els francesos al Vietnam. El problema va ser l'idioma japonès, molt pobre en fonemes, el textos en japonès escrits en alfabet només causaven confusió i desordre en un país enfonsat i caòtic. McArthur va renunciar a imposar l'alfabet però va instal·lar bases militars per tot el país i la obligació de retolar també en anglès tots els senyals de tràfic ( per que els tancs no es perdessin cercant una adreça ). La relació Japó-America ha estat molt forta, i ambdós estats han liderat l'economia mundial des d'aleshores. Tanmateix els temps han canviat i ara torna a ser el moment perquè Japó recuperi la seva dignitat perduda, no trigaran gaire els americans a abandonar les bases militars, començant per Okinawa, i amb el canvi de nom de la capital, s'assoleix una reivindicació nacional molt antiga. El president del govern Metropolità, Shintaro Ishihara, ja ha expressat la seva satisfacció i ha declarat que el primer que farà serà presentar una nova candidatura olímpica sota el nom de EDO 2020.

A la primera imatge es veia Shintaro Ishihara, President del Govern Metropolità, proclamant el canvi de nom en una roda de premsa especial.

Al damunt podem veure el nou rètol de l'antiga línia de metro, Tokyo Line, ara canviat pel de Gran Edo, o "Oedo" en japonès.

Fanàtics celebrant el canvi de nom tots lluent el color de la nova bandera de la ciutat, el lila.

I com no, la nova mascota de la ciutat al mirador que hi ha situat al les torres de l'edifici del Govern Metropolità, la mascota es dirà Edokun, m'han dit que és una "e".

Nota publicada el 3 de gener de 2010.

Aquest post era una broma del 28 del Dia dels Sant Innocents. Tanmateix no tot el que dic es mentida. De fet només m'he inventat que ara es torni al nom antic i que els americans van imposar el canvi, la resta és cert.

La veritat és que Perry va influir en en canvi de regim al Japó.

Que el canvi de nom d'Edo a Tòquio es va produir quan la cort de l'Emperador es va traslladar de la ciutat de Kyoto a Edo convertint aquesta última en capital, tot i que, de fet Edo ja era la ciutat més gran i poderosa del Japó.

Els americans van tenir problemes en pronunciar el nom de la ciutat i en feien la transcripció a l'alfabet com a Yedo, igual que Yen que els japonesos pronuncien "en".

Que van ajudar a vèncer a Rússia.

McArthur va voler obligar als japonesos a adoptar l'alfabet, i va fracassar.

Oedo ( Gran Edo ) és un barri de Tòquio i Tòquio, de fet només és el nom d'una estació de tren, ja que no hi cap part física de la ciutat que es digui Tòquio, en canvi Shijuki, Shibuya o Shinagawa sí són ciutats de Tòquio.

Molt bons!

Mal m'està dir-ho, però...

Eren boníssims!

Aprenent de cuinera

Per fi m'he decidit a fer canelons, i quin millor dia que Sant Esteve, i poder comptar amb una ajudanta tan eixida. Per cert com que no vaig trobar pasta de canelons i la que vaig veure de lasanya no em va fer el pes ho he provat amb massa de "harumaki" ( rotlles de primavera ) a veure com surten.

Un Tió diürn...

Viure tan lluny de Catalunya i al Japó fa que, de vegades es facin coses tan estranyes com fer cagar el Tió de dia. Sort que és màgic i pot anar d'un costat a l'altre del món on la mainada l'espera amb la mateixa iŀlusió, i tant hi fa si és de dia com de nit.

Als avis japonesos, com cada any des d'en fa quatre, els haig de tornar ha explicar tota la història. Sembla ser que no ho acaben d'entendre mai, i és que mira que n'arribem a ser de "rarets" els catalans...

Tot esperant el Tió...

Un cop més, i com cada any, ha arribat el dia de fer cagar el Tió, enguany però l'hem hagut d'avisar que haviem canviat d'adreça tot i que segur que en Fumera ja li ho havia fet saber, no se li escapa res al Fumera.

La Shikibu-chan a sigut molt bona minyona ha ser companyia al Tió, li ha donat galetes i lleteta abans de dormir, i sempre ha tingut cura d'ell tapant-lo amb la manta per que no tingués fred.

De tan en tan un petó abans de fer nonon...Estem segurs que després de totes les atencions que ha rebut, el Tió cagarà moltes llaminadures i alguna altre sorpresa la nit de Nadal.

Esperem que el Tió sigui molt generós per a tots vosaltres també. Bones Festes!

Bounenkai

Bounenkai ( 忘年会 ) són les festes que grups d'amics, empreses, escoles, i grups socials en general organitzen abans del cap d'any.

Al contrari del que passa a Catalunya on Nadal es celebra en família i el Cap d'Any amb els amics, al Japó, el Nadal és un dia per anar a sopar amb la parella, fer alguna cosa romàntica o anar a Disneyland. I el Cap d'Any és el dia per visitar els pares i dinar en família.

Per això, i abans dels dies de festa del Cap d'Any, els amics i companys es reuneixen per sopar junts i, per una vegada a l'any, trencar el protocol i fer broma al cap de l'empresa o al professor sorrut.

Al Japó, l'alcohol és el catalitzador social per exeŀlència, no és estrany, doncs, que durant aquests dies hi hagi molts més ciutadans alcoholitzats dormint en estacions de tren i metro la majoria que han perdut el "tren escombra" el darrer de la nit.

Campions!

Fora les forces d'ocupació!

Desprès de la desfeta japonesa a la Segona Guerra mundial, els EUA van ocupar el país establint bases militars que els servirien de plataforma per dominar el Pacific, i estar aprop d'Àsia. Ben aprop de la zona on visc tenim una base, de tan en tan es veuen passar helicòpters i avions militars. Japó va renunciar a tenir exèrcit, renúncia que està descrita en la seva Constitució. Amb el pas del anys exèrcit americà, ja no és d'ocupació i ha estat, d'alguna manera, un "protector" del Japó envers enemics naturals com Corea del Nord o la Xina. Tanmateix aquestes bases militars provoquen sovint conflictes amb la població autòctona. Els soldats americans, que viuen, i treballen a les bases, són protagonistes d'incidents que molesten als veïns. El pitjor cas ens el trobem a les illes d'Okinawa, un arxipèlag japonès allunyat de la metròpoli. Allí les bases americanes són com ciutats fins hi tot mes grans que els petits pobles de pescadors. Molt sovint la conducta dels soldats americans ha provocat aldarulls, baralles, casos d'escàndol públic, embriaguesa... tot el que es pot esperar dels soldats, molts d'ells de nivell cultural molt baix i que no havien sortit mai dels petits poblets de "l'Amèrica profunda". Les lleis de l'exèrcit americà impedeixen que cap soldat seu sigui jutjat per cap tribunal estranger. Aquest tema ha provocat sovint les queixes del Tribunal de la Haia. Així doncs tots els delictes i faltes comeses per militars americans són jutjades per un tribunal militar de dins la base. Algunes d'aquestes faltes però, queden perdudes entre la burocràcia militar o s'arregles amb canvis de destí de l'inculpat. Els ciutadans d'Okinawa fa molt temps que n'estan tips, i es queixen de la impunitat d'alguns delictes, i del mal estar i els inconvenient de provoquen les bases. Fa poc un incident ha fet esclatar la població de la petita població de Yomitan. Un militar americà va atropellar un home de 66 anys i es va donar a la fuga, refugiant-se a la base, que legalment és territori nord americà. L'home va morir a conseqüència de les ferides. És un cas greu d'homicidi i negació d'assistència. Les autoritats locals han demanat que aquest militar sigui entregat a la justícia japonesa, per ser jutjat. La negativa de la base ha provocat la reacció popular, un 1.500 ciutadans s'han manifestat a les portes de les instal·lacions per demanar el lliurament del fugitiu a la justícia. Les lleis japoneses són molt severes per aquest tipus de delictes, cosa que fa pensar que les autoritats americanes intenten protegir al seu ciutadà. Això és una greu ofensa que demostra menyspreu a les lleis del Japó i la justícia d'aquest país.

El "comerç de l'aigua"

De la "Baishun", prostitució, al Japó és un tema del que no en sé gaire. Només que està prohibida, Peró que com en moltes altres coses els japonesos han sabut donar-li la volta i fer el que volen aprofitant astúcies legals, i eufemismes lingüístic

Fa temps vaig llegir la novel·la "Memòries d'una Geisha" d'Arthur Golden. Els occidentals sempre hem confós Geisha amb prostituta, tot i que no tenen res a veure. La novel·la ho deixa ben clar.

Quan Tòquio es deia Edo i als estrangers els estava prohibida l'entrada al país o restringida a uns quants ports comercials. L'ètica japonesa lliure dels tabús occidentals, no sentia cap rebuig i estava lliure de perjudicis respecte al sexe, i és clar, a la venda d'aquest. Tot regulat, tanmateix, com calia en una societat tant burocratitzada com la japonesa.

Així doncs existia a Edo un barri dedicat al plaers, el Yoshiwara, on es podien trobar locals que alhora eren budells, cabarets i escoles de prostitució. Amb rangs gremials de jerarquitzaven les "Yuujo" les prostitutes, de les "Kamuro" ( estudiants ), les "Hashi Jouro" ( de menys categoria ), les "Kouji Jouro" ( de més categoria ) o les "Oiran" o "Tayuu". Aquestes darreres eren tan famoses i importants que quan anaven a "visitar" un client anaven acompanyades de tot un seguici, i els carrers de la ciutat del "Mizu Shoubai" ( el comerç de l'aigua ) s'aturaven per veure-les passar i contemplar el seu pas ritual d'amunt d'un esclops altíssims. El districte de Yoshiwara tenia el carrer principal l'Akasen ( la línia roja ) pel color dels fanalets, i que potser va inspirar el "Red-light District" d'Amsterdam. Les prostitutes s'exhibien en unes finestres amples amb unes reixes de fusta sense vidres o cortines de paper, uns aparadors on fumaven, i parlaven amb altres companyes i on podien ser admirades pels clients.

Per cert, un dels elements més fàcils per saber diferencial una "Geisha" d'una "Yuujo" es que aquestes darreres duien l'Obi ( la faixa ) del kimono lligat al davant.