Carta d'un rubinec d'adopció al sr Pablo Iglesias

Senyor Iglesias,

L'altre dia a Rubí en va dir una de molt grossa típica de la política rància espanyola, típica d'Alejandro Lerroux quan atiava els immigrats nous vinguts contra la burgesia catalana.
A Catalunya senyor Iglesias no hi ha rics catalans i pobres castellans. A Rubí, senyor meu, tothom ha vingut de fora. Per si no ho sap li'n faré cinc cèntims.

Rubí era originariament una vila Romana assentada prop d'un poblat iber dels laietans. Si bé al segle X hi havia una parròquia construida després de la reconquesta cristiana, Vivo Rubeo, el nom llatí de Rubí, no es va realment repoblar fins al segle XIV,  amb gent de fora. Així doncs, per la proximitat amb el Monestir de Sant Cugat la vila va anar prosperant, i molts segles més tard, gràcies al Ferrocaril de Terrassa, es va convertir en un nucli industrial, a principis del segle XX Rubí tenia ja uns 5.000 habitants, és clar que no tots eren originaris de Rubí, però el millor encara havia d'arribar. Durant els anys 60 va passar a tenir 10.000 habitants, els 70 ja en tenia 25.000 ( malgrat el desaste del 62 ) i als 80, 43.000 la majoria vinguts de moltes regions d'Espanya. Actualment hi ha uns 74.000 rubinencs, molts vinguts de fora de l'Estat Espanyol o Europa durant la primera dècada del nostre segle XXI.
Com ho sé tot això? Doncs perquè jo en vaig ser un d'aquests, durant 6 anys vaig viure a Rubí, ciutat de la que en guardo un bon record, hi vaig anar a treballar, en un moment en que la ciutat tenia només un 7% d'atur.
Els rubinencs se'n recordaran de la petita Pizza Hut que hi havia a la carretera de Sant Cugat, doncs jo en vaig ser el gerent durant una bona colla d'anys. Va ser una bona època, vaig aconseguir aplegar una bona colla de nois i noies de Rubí molt macos. Hi havia de tot, des de fills d'immigrants de primera generació, fins a rubinecs que vivien a la mateixa casa des de feia 300 anys, aquests de cognom francès, vinguts segurament durant la Guerra de Successió, vaig reunir gent de la Colla Gegantera i del prestigiós Esbart Dansaire de Rubí, fins els típics nens de discoteca màquina que quan s'emprenyaven amb mi em deien que em posarien mirant de "cara al Tibidabo" que ve a ser allò de "mirando pa' Cuenca", a la botiga es parlava de tot, castellà, català, i es responia al telèfon en català, per què? Doncs per no discriminar a ningú, si el client volia la noia es passava al castellà, o en francès o fins i tot a l'anglès quan rebiem una trucada de la fàbrica HP o Sharp. Una rubinenca de generacions enrerre sortia amb un noi marroquí que es feia preparar pizzes de xoriço. Tots érem un equip i jo mai preguntar d'on éren o ni d'on venien. Molts d'aquells nois i noies de barris treballadors de Rubí ara són metges traumatòlegs del CAP de la ciutat, i advocades, mestres i il·lustradores fantàstiques. Ningú tenia vergonya dels seus orígens ni el dels seus pares o avis.
A Rubí em vaig casar amb Aya, la meva dona, que és japonesa, la cerimònia al Castell en català amb música de koto. Quan varem marxar per venir a viure al Japó, vam vendre el pis a una família nou vinguda del Marroc. També anava per ells el seu discurs senyor Iglesias? Han de votar en clau marroquina? Per a mi aquella família ja és catalana i quan votin, potser no ells però segur els seus fills, segur que ho faran pensant en el país que els va acollir, Catalunya i Rubí, on tots som benvinguts.

Per cert, bona Diada!

La via lliure a la República Catalana a Tòquio

Ahir ens vam reunir una colla d'amics per celebrar la Via Lliure, catalans i catalanes, joves i no tan joves, solters, estudiants o treballadors amb famílies, fins hi tot un parells de valencianes de vacances, tots amb un mateix anhel, poder veure el seu país lliure, prosper i feliç. El que vam demostrar ahir va ser un cop més que aquesta és la revolució dels somriures, la franquesa i l'amistat. Moltes gràcies a tots el qui ho vareu fer possible!

Diada 2015
El vídeo del punter de Via Lliure 2015 a Tòquio
Posted by Casal Català Tokyo on diumenge, 6 / setembre / 2015

Jo també sóc candidat de Junts pel Sí

Haig de reconèixer que jo sóc dels antics independentistes que basaven la seva ideologia en el nacionalisme clàssic dels segles XIX i XX, Valentí Almirall, la Renaixença, pàtria, llengua, territori, història... La identitat que es va veure reforçada encara més ple fer de viure a l'estranger des dels 20 anys i que fa que dia sí, dia també hagis de donar explicacions dels teus orígens, la teva llegua i cultura, que no són ni de bon tros les que diuen al teu DNI o Passaport.

Tanmateix també he estat d'aquells que ha dit moltes vegades que el Timbaler del Bruc s'hagués pogut ficar el timbal al cul. Possiblement la nostra llengua i la nostra identitat s'haguessin vist diluïdes dins de l'Estat francès, però el que és segur és que hauríem tingut un govern socialment més just, moderm i hauríem estat més lliures individualment, perquè el problema d'Espanya ha estat des de sempre el mal govern. No en va els Segadors de la Revolta del 7 de juny de 1640 cridaven pels carrer de Barcelona; "Visca la Terra mori el mal govern".

I aquí és on vull anar a parar ara, Ramon Trias Fargas ja va avisar cap a l'any 1978 de l'axfíxia premeditada que significava el "tracte" que Catalunya tenia amb Espanya, un ofec econòmic, és clar. Deixant de banda tot el que el govern espanyol ha fet durant segles en contra de la llengua i cultura catalanes, el tema econòmic és el que més afecta directament a la qualitat de vida de les persones en el seu dia a dia, la butxaca, és clar o la faixa, segons l'època.

I és innegable que malgrat els darrers 30 anys de democràcia espanyola, Catalunya ha tingut no un govern que no l'ajudés a créixer sinó que ha estat un govern que li ha anat clarament en contra, des de les declaracions de Leopoldo Calvo Sotelo dient que a Catalunya de l'havia d'omplir immigrants castellans per diluir el sentiment identitari, fins a les darreres declaracions de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid intentant prendre el Mobile World Congress a Barcelona. Passant per la deixadesa inversions les infraestructures, o els pals a les rodes contra el Corredor Mediterrani a favor del Corredor Central ( passant per Madrid ) o els boicots als productes catalans incentivats des dels governs del PPSOE.

D'això senyors se'n diu Mal Govern i els americans ho van tenir clar a la seva declaració de independència.

Que totes les persones són creades iguals;
Que estan dotades de certs drets inalienables;
Que entre aquests drets hi ha la Vida, la Llibertat i la recerca de la Felicitat.
Que, per garantir aquests drets, s’institueixen governs entre les persones, que deriven els seus justos poders del consentiment dels governats;
Que, sempre que una forma de govern es torni una amenaça a aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern, que es fonamenti en uns principis i organitzi els seus poders de tal forma que al poble li sembli que podrà garantir millor la seva seguretat i felicitat.

I aquí entra una cosa que vaig aprendre l'altre dia, vaig aprendre que un filòsof anglès del segle XVII, John Locke va dir el següent:

Quan el govern trenca el contracte que havia signat amb la gent, llavors la gent té dret de fer la revolució, és a dir, fer allò que calgui per a tornar al punt de partida i restaurar el contracte original.

Això és el que van fer els colons americans, van canviar el contracte que tenien amb la corona britànica, no per motius identitaris ni en defensa de la seva llengua o cultura, sinó per capgirar l'status quo i crear un Estat que fos afí als seus ideals i interessos. 

La Catalunya del segle XXI no és la Catalunya romàntica, de Jacint Verdager, o Valentí Almirall, ni la Catalunya catalaníssima de la Renaixença. La Catalunya actual és un gresol de cultures, llengües i identitats, amb sensivilitats molt diverses, però totes amb un mateix objectiu millorar la seva vida i procurar un futur millor per a la seva descendència.

L'experiència ens ha fet veure que l'única manera que això sigui possible és dotar-nos de les eines necessàries per fer les polítiques socials que ens calen. 

Tant pels qui viviu a Catalunya com pels qui, per diferents motius vam haver de marxar del país.

Els residents a l'exterior sabem el pa que si dona en les relacions amb les ambaixades d'un estat que no  ens representa ni ens vol representar, i que només existeixen per malgastar els diners fent exhibicions obstentoses i futils. Al contrari que les oficines de la Generalitat, petites i eficients que sí que fan la tasca per la que van ser creades, donar oportunitats de negoci i servei als catalans residents a l'exterior, això m'ho han dit amics empresaris que han treballat amb l'ICEX i amb Acció. Els de l'ICEX s'han cansat de pagar els Ferrero Rocher del senyor ambaixador.

No tenir vols directes a Bercelona des de Tòquio, és inaudit ples mateixo japonesos enamorats com ningú de la nostra capital, només per culpa dels constants vetos d'AENA al Prat, en favor d'un aeroport sobredimensionat com Barajas. Aquest és un dels altres exemples de les coses que ens millorarien la vida als expatriats.

Malgrat tot no vull ni puc deixar de costat el debat identitari, sóc català i el català és la meua llengua i Catalunya el meu país i vull poder respondre en una conversa futura quan em preguntin d'on sóc, senzillament: català, i no haver de donar més explicacions. 

Sóc un dels més de 800 candidats de Junts pel Sí a la ciutat de Badalona ( no podia escollir Hiratsuka )

Per tot el que us he dit i tot el que ja sabeu us demano el vot per aquesta candidatura. 

Preparant-se pel futur

Amb aquests anys de crisi al món s'ha parlat molt de com s'haurien de preparar les futures generacions per tenir més oportunitats a l'hora de trobar feina. 

Al Japó, potser perquè el sector servei és més sofisticat que en altres països, hi ha una taxa d'atur molt baixa, crec que del 4%, tot i que, ser sincers, això no vol dir que tothom pugui viure del sou que cobra, ja que molts dels llocs de treball són a temps parcial, el que aquí coneixem com "baito", una paraula derivada del vocable alemany "arbeit".

El fet és que si bé l'ensenyament que rep la mainada al Japó no m'agrada gaire, perquè no és gaire humanístic, no es pot negar que sigui pràctic. 

Tot i que, i com passa amb moltes altres coses, és la voluntat de l'estudiant la que fa que un arribi o no als seus objectius, poden haver molts tipus d'escola, però el final és la voluntat invididual i el saber aprofitar les oportunitants el que fa que puguis tirar endavant o et quedis enrere, l'important però és que aquestes oportunitats es presentin.

La Shikibu que aviat farà 10 anys ha estat anant voluntàriament els caps de setmana a uns seminaris organitzats per l'Associació de Comerç de la nostra ciutat, el final d'aquests mesos d'aprenentatge i reunions de més de quatre hores els dissabtes, han resultat en dues jornades de portes obertes en un institut d'educació secundària de Hiratsuka, les Jornades de Negocis, on els estudiants participants d'aquest programa posaven en pràctica tot el que havien après, posant en marxa negocis reals.

La Shikibu ha estat treballant per aconseguir ser Assistant Manager d'una gelateria, a part d'assistir al gerent ha après a fer gelats des de zero i a coordinar els treballadors. Com a Assistant manager ha cobrat un sou prou bo com per convidar-nos a dinar a tota la família, i encara li han quedat prou diners com per fer-ho l'any vinent quan es tornin a celebrar aquestes jornades.

 Aquest cartell indicava que la gelateria es trobava a la classe de 3r 3r grup. 

Els estudiants de l'institut els van regalar aquesta iŀlustració basada en els personatges de la peŀlícula de l'Estudi Ghibli "el meu veí Totoro", jo no l'hagués fet millor.

La Shikibu va estar molt concentrada durant la feina, hi van anar per dinar amb ella i va ser molt estricte pel que fa als minuts de descans que es va agafar, no van passar de mitja hora abans de tornar a la feina, a més ens va fer de guia i ens va convidar a dinar a l'Aya en Miró i a mi.

Va pagar amb aquests diners, encara li van quedar unes 1.000 milles per usar l'any vinent. La veritat és que fa molta iŀlusió que la teva filla de 9 anys et convidi a dinar amb els seus diners. És una sensació de que alguna cosa s'està fent bé. Tot i que fa una mica de por el veure a la velocitat que es va fent gran. 

El gelat que venien era aquest, de vainilla amb fruites confitades, cereals i una galeta, tot per 200 milles, fet a mà des de zero. Era boníssim!
Una cosa que aprens del Japó és que molts dels teus companys han treballat en alguna feina temporal mentre anaven a la universitat o a l'institut, n'hi ha que ho van fer per necessitat però molts ho feien per tenir una certa independència econòmica i experiència dins del món real del treball.
Això es compta molt alhora de trobar feina un cop acabada la carrera i no els fa vergonya dir que han repartit pizzes o servit taules...o fet gelats de vainilla amb fruites confitades, cereals i una galeta.

De vacances al país de les muntanyes 01

Oh, no fotos de les vacances!

Doncs sí, un altre cop us torturaré amb les fotos de les vacances, perquè crec que poden ser interessants pels qui estimeu aquest meu país d'acollida anomenat Japó. 

Aquest cop l'Aya, que és qui mana en aquest tipus de coses, va decidir que el millor de podíem fer era agafar la tenda de càmping i anar-nos a Yamagata, una prefectura de nord-est del país que dona al mar del Japó i està plena de muntanyes, com el seu nom indica. És una regió molt més fresca que la nostra i per això és una bona opció pels qui tenim vacances a l'agost i no volem morir de calor a la gran ciutat, ara, es veu de a l'hivern hi fa molta fred, o sigui que si un dia em perdo no m'hi busqueu.

La primera parada que vam fer, i la que us explicaré avui va se per visitat un temple budista molt famós, que s'amomena Yamadera ( 山寺 ), literalment temple de muntanya, construit originalment a mitjans segle IX tot i que els actuals edificis són del segle XIV del que es coneix com a període Muromachi ( 1333-1568 ) i és que al Japó és difícil trobar construccions realment antigues, per culpa dels materials ( fusta ) o els terratrèmols, tot i que aquesta és una regió molt tranquil·la pel que fa aquests darrers.
No us avorriré amb la història del temple només us diré que és un dels tresors nacionals, molt estimat pels japonsesos per la seva singularitat.

El que us sí us puc dir és que l'Aya, que ens vol preparar per pujar al Fuji, ens va triar tot de llocs per "fer cames" i és que el nom no enganya, quan et diuen que vas al Temple de la Muntanya, no es pots pas esperar un passeig fàcil. Així de cordeu-vos les xiruques que anem de pujada.

Una cosa que he anat aprenent durant el anys que fa que visc al país és que els japonesos adopten indistintament la religió budista i la xintoista segons els convingui, aquest temple és famós per què el seu Buda protegeix els infants, així doncs hi ha moltes ofrenes en aquest sentit.

És costum abans d'entrar trucar la porta, als temples japonesos, es fa sonar la campana abans de parlar amb Déu.

Com ja us he dit, els japonesos no tenen problema en barrejar religions, així doncs dins del santuari budista ens podem trobar una edifici xinto sense cap problema, i és que com el meu sogre no es cansa de repetir: els Déus japonesos són molt oberts (^_^)

Aquesta és un decoració que vaig veure en una capelleta, són papers de colors treballats amb la tècnica de l'origami.

Deien que tocar la panxa d'aquesta divinitat donava sort, vinga doncs, una ajuda extra no va gens malament.

A Miró tot el que sigui picar amb un martell ja li esta bé, la veritat és que el so de campana era molt bonic, malgrat el músic, tanmateix ara ja puc dir que el meu fill és un "toca campanes" (^_^)

 Un cop reposats, més escales, que encara ens quedava un bon tros fins arribar al temple principal.

 Sort que el camí era prou entretingut.

 A mi em van cridar molt l'atenció els gravats a la pared de la muntanya, no els havia vist mai abans.

 Anim Miró, que falta poc!

 Més làpides gravades a la muntanya, em recordaven una mica Capadòcia, salvant les distàncies.

 Aquestes estaques budistes també són ofrenes, o ex-vots.

 Igual que aquestes monedes incrustades a la pedra porosa.

Mes ex-vots o supliques, aquestes etiquetes s'enganxen al sostre del temple i serveixen per foragitar els mals esperits.

 Si tot falla sempre podem cridar Shelron, fora bromes, els dracs al Japó són bons i ajuden als humans.

Aquests papers són "omikuji" una mena de paperets de la sort que et pronostiquen el destí, si vols que la predicció s'acompleixi l'has de lligar al temple.

 Per exemple així.

 Aquest són alguns dels edificis principals al cim de la muntanya.

Tanmateix el que em va agradar més va ser aquest, és de peŀlícula, no? Mireu la vall al fons, un paisatge bellíssim!

Aviat més fotos (^_^)

Hiroshima 1945, no oblidem

No oblidem.

L'emblema de Tòquio 2020, original o plagi?

Bé, ja el tenim, el nou logotip pels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Un disseny de Kenjiro Sano.

Primera impressió? Dolenta.

Composició, massa estàtica per referir-se a un esdeveniment esportiu, tot i estèticament recordi els logos de la Bauhaus, està fora de context al segle XXI. Ei, que a mi m'agrada molt la Bauhaus, però els dissenyadors de l'escola e Weimar haguessin usat una composició més dinàmica basada en diagonals no aquesta que sembla l'ex-libris d'una llibreria de tipografia de plom.

A part d'això se'ns diu que és una "T" de Tòquio, però també sembla una "L". 

Els colors, bé, són els del Japó típics, amb el recurs tronat d'usar el sol naixent, com va fer Yusaku Mamekura pel logo dels Jocs de 1964.
La tipografia que l'acompanya, una serifa tipus Clarendon, no lliga gens amb l'estil de l'emblema, senyor Sano, ja que copiem la Bahaus Dessau, fem-ho be i usem Helvètica (^_^)

Per cert, parlant de copiar, una companya del Japó m'ha fet arribar un parell de logos que s'assembles sospitosament al d'aquest senyor Sano.

Un és de l'estudi Hey Studio de Barcelona, si visiteu el seu web veureu que el treball de Kenjiro Sano s'assembla molt al d'aquest estudi català.

Olivier Debie

Un altre és el del Teatre de Lieja a Bèlgica, que té una composició igual, però en aquest cas la "T" i la "L" tenen sentit, Teatre-Lieja vs Tokyo-Olympics.

Malgrat tot Sano ha creat una sèrie d'animacions del a tipografia aplicada amb composicions que estan força bé i segur que marcaran tendència, tant de bo veiem un resurgiment de la simplicitat de la Bauhaus.
Nota final, un suspès pel Comitè Olímpic Japonès i el seu dubtós ( amb ombra de plagi ) disseny.

ACTUALITZACIÓ

Kenjiro Sano ha renunciat, i aviat es convocarà un nou concurs peer trobar la marca del jocs de Tòquio, m'agrada molt que es faci justícia.

Kintokizan o Kintokiyama

He titulat aquesta entrada com Kintokizan o Kintokiyama, perquè com passa amb molts noms japonesos hi ha diferents lectures dels kanji, igual com va passar amb el mont Fuji, que abans es deia Fujiyama fins que varem aprendre a dir Fujisan.
El Kintokizan ( 金時山 ) és una muntanya de 1.200m que es troba al Parc Natural de Hanoke.
Sí, aquella zona on varem anar de càmping fa poques setmanes i que té parts tancades a causa de l'increment de l'activitat volcànica. Què us puc dir? Ens agrada viure perillosament.

 Aquesta és la vista del Kintokizan encara a una hora de camí del cim. 

 Aquesta és la vista de la vall de Hakone on hi ha l'estany que us vaig ensenyar l'altre dia. 

El fum que es veu és el que surt de les fonts de sofre d'Owakudani, el lloc que es va tancar per culpa de l'augment de la temperatura i el risc d'erupció volcànica.

Aquest cop varem tenir la companyia d'uns amics de Catalunya que ens van ensenyar que després de pujar al Castell de Burriac, una muntanya japonesa és un passeig per la Rambla. 

 De baixada varem agafar el camí del bosc encantat. 

Les arrels potser us semblaran petites, però mireu-les comparades amb la mida d'una nena de 4 anys!