dijous, de setembre 08, 2011

Llengua oficial, llengua nacional...

A mitjans del mes d'agost de 1945 les tropes aliades, encapçalades pel general Douglas MacArthur,  ocupen Japó, el 28 d'agost el general arriba a la ciutat d'Atsugi, població veïna a la meva, seguit del cuirassat U.S.S. Missouri on es signarà la rendició el 2 de setembre.

El general MacArthur és un personatge complicat, per uns un heroi, per altres, un megalòmen amb molt poc respecte per la vida humana, i menys si aquesta vida no era blanca.
L'ocupació aliada, bàsicament americana, australiana i holandesa, va anar des del 1945 fins al 1952, tot i que les parts ocupades per la Unió Soviètica encara resten sota domini, ara de Rússia.
Avui en dia, encara hi ha bases americanes a les illes d'Okinawa, que malgrat les protestes de la població local, no han pogut ser desmantellades, aquest problema va causar la dimissió del primer ministre Hatoyama, fa més o menys dos anys, al no poder complir la promesa donada de fer fora les bases.

Una ocupació militar, és sobretot la imposició d'un Estat sobre un altre per la força de les armes, l'Estat ocupat queda sotmès a les lleis de l'ocupant i dependrà d'aquest respectar la cultura i la idiosincràcia de la nació ocupada.
Durant l'ocupació els soldats americans es passejaven pels carrers amb la supèrvia dels vencedors, molt sovint hi havia baralles o enfrontaments amb la població, que veia com no es respectaven les seves tradicions, quan un soldat americà cometia un crim, no podia ser arrestar per la policia japonesa, ni jutjat per la justícia del país, exactament com ara passa a Okiawa.
Els americans van obligar al Japó a acceptar una constitució que van redactar ells mateixos, i van imposar el model de govern que tenim actualment al Japó. Amb l'Emperador cop a cap d'Estat.
Els Estats Units van convertir Japó en un país democràtic fet a la mida dels occidentals. La Democràcia ha funcionat al Japó, perquè fa 150 anys un emperador va voler "modernitzar" o més ben dit "occidentalitzar" el país. El Japó s'hagués occidentalitzat abans si el Shogun Nobunaga Oda no hagués estat assassinat el 1582. Però hi ha països que no estan madurs per a la Democràcia, com l'ha vist al llarg de la història.


El 1945, però l'occidentalització no va fer volguda sinó forçada, entre moltes de les imposicions de MacArthur hi havia la d'imposar l'anglès con a llengua oficial del Japó, i la d'erradicar els Kanji, i els alfabets siŀlàbics, el Hiragana i el Katakana del japonès. Els francesos havien fet quelcom semblant a Indoxina imposant l'albabet actual del Vietnam.
De seguida es va veure que era una missió impossible, el japonès és una llengua molt simple de sons amb moltes paraules que tenen diferents significats, si s'escriu japonès en Romaji ( alfabet llatí ) es fa molt difícil entendre el què es vol dir. Hi tot i que ja s'havia provat anterionment durant el període Meiji ( 1868-1912 ), la iniciativa va fracassar.
Fins i tot només amb Hiragana o Katakana es van comprovar les dificultats de comprensió de texts sense l'ajuda dels Kanji.
MacArthur també va obligar a retolar tots els edificis públics en anglès, així com els senyals de trànsit, costum que perdura actualment tot i que els japonesos "passen" de llegir-los com vaig explicar en una anecdota amb el meu sogre.
Així doncs en 1946 es confecciona una llista de Kanjis d'ús comú, la Toyo kanji que consta de 1.850 caràcters. Aquesta llista no es va modificar fins el 1981 que va ser substituïda del la Joyo de 1.945 caràcters, actualment modificada l'any 2009 amb 2.136 kanjis.


La primera intenció, però, era eliminar els kanji i imposar la llengua del vencedor, finalment cap de les dues coses va ser possible, l'anglès és una llengua que els japonesos estudien però que pocs parlen, i l'alfabet "romaji" s'estudia quan ja es dominen els Hiragana i Katakana. Per això hi ha molts nens de primària que no saben llegir l'abecedari.
El Japó, poc a poc va anar recuperant la seva sobirania, i el 1952 va deixar de ser un país ocupat, d'aquella occidentalització forçada, però ens queden els senyals de trànsit retolats en angles i japonès.

El japonès no és la llengua oficial del Japó, tampoc l'anglès, però el japonès és la llengua "de facto" del país. Tot i que no està reconegut a la Constitució. Poc tampoc la constitució dels EEUU reconeix cap llengua com a oficial.
Tanmateix al Japó no es pot viure o treballar sense conèixer la llengua del país. Tot i que hi ha molts estrangers que no el parlen. I fins hi tot hi ha escoles internacionals on la llengua vehicular és l'anglès.
Fa un parell d'anys vaig treballar amb una empresa fundada per un britànic, un dels treballadors, nascut al Japó, era de pares filipins, havia anat a l'escola internacional i no parlava japonès, a la fi va ser acomiadat precisament per aquest motiu.
Fa poc vaig intentar treballar per na empresa americana, on no es demanava tenir un bon nivell de japonès, o això deia l'oferta de treball. A la fi va resultar que sí que s'havia de tenir un bon nivell, però no ho havien posat perquè no volien espantar als estrangers a qui era destinada l'oferta. O sigui que l'empresa en realitat volia un nivell natiu d'anglès i de japonès, i això és molt difícil de trobar, encara busquen...
Japó és un país sobirà, aquesta llibertat li ha permès conservar la seva llengua, la seva identitat i la seva cultura. Altres països no han tingut la mateixa sort.
Algunes nacions colonitzades, com la nostra, han de veure con 3 persones que pertanyen als colonitzadors tenen més veu i vot que 130.000 ( el cas del País Valencià ).
Els jutges són colonitzadors, i les seves lleis són imposades des de la metròpoli. Posem el crit al cell i clamem justícia, però no la trobarem, perquè la llei no és imparcial, és la llei dels vencedors que s'ha imposat als vençuts des de fa 300 anys.
Ara el Japó i els EEUU tornen a ser aliats com ja ho havien estat molt abans de la Segona Guerra Mundial, però ambos països són lliures.

 Tropes americanes d'ocupació vigilant un avastiment d'aigua potable.

 Una botiga de records només per a les tropes d'ocupació.

 Un policia militar americà donant instruccions a un policia japonès.

 Dos oficials americans a l'estació de tren de Hiroshima l'any 1951.

Un cartell típic de les carreteres japoneses, en japonès i angles, perquè no es "perdin" els tancs americans.