Wagokoro

和心 ( Wagokoro ) vol dir; "cor japonès".
Ahir el meu professor de Kanji, que és mestre de 書道 ( Shodō, cal·ligrafia japonesa ) a la Universitat de Kanagawa, em va regalar una cal·ligrafia amb aquest mot.
Estic molt content, és un privilegi, no només rebre un regal com aquest, amb aquesta bellesa estètica, però també pel missatge.
Que un japonès et digui que tens el cor japonès, és un elogi com pocs, vol dir que et considera un igual, "un dels seus", un japonès i això per un estranger és una gran cosa.
Crec que els catalans sóm d'una mena de persones que cerca integrar-se dins la cultura que ens ha acollit, treballem pel país i en volem formar part. Potser perquè sovint hem patit l'efecte dels immigrants que mai han volgut integrar-se al nostre, ni han respectat la nostra cultura.
Per això ens fa tanta il·lusió quan un estranger parla català, o coneix la nostra història.
Al japonesos els passa el mateix, hi ha milers d'estrangers que no fan l'esforç per adaptar-se a la manera de viure del país, fa anys que hi viuen i no en parlen llengua, sobretot a les gran ciutats com Tòquio on hi barris com Roppongi on els estrangers fan la seva.
El japonès és una llengua molt difícil, almenys per a mi, que m'està costant més del què em pensava i sincerament no tinc el nivell que hauria de tenir després de vuit anys de viure al país. Però mai se m'ha passat pel cap exigir a cap japonès que em parli en una altra llengua, ni he entrat a cap comerç parlant res que no fos japonès, bé o malament sempre m'he fet entendre.
Ara vaig a classes nocturnes japonès, tinc companys de classe que fa quinze anys que viuen a Hiratsuka i no parlen un borrall de la llengua. Sincerament no sé com s'ho fan per sobreviure.
A mi em queda molt per aprendre, hi ha moltes coses d'aquest país que desconec, de la seva història, de la seva llengua, de la cultura, en definitiva, de la seva manera de ser. Per això em va fer molta il·lusió que el meu professor em fes aquest regal i l'he volgut compartir amb tots vosaltres.

Per cert, un dels "deures" que ens ha posat la mestra és escriure coses que ens sorprenguin dels japonesos, fer-ne preguntes i esbrinar-ne els motius.
S'ha dit coses molt divertides a la classe, maneres de fer dels japonesos de les quals ni la mestra en tenia la resposta, un en faig cinc cèntims.
Per què els japonesos quan parlen d'ells mateixos s'assenyalen amb el dit el nas?
Per què els japonesos xarrupen els fideus?
Per què els japonesos no obren mai els regals en públic?
Per què els japonesos poden dormir drets al tren?
Per què els japonesos malgrat els caiguin els mocs no fan servir el mocador?
Per què no hi ha trovallons a les taules, com s'aixuguen?
Per què els japonesos porten màscares quirúrgiques pel carrer?
Per què els japonesos mai diuen "no"?
Per què la majoria dels japonesos tenen les dents tortes?
Per què el sushi es menja amb els dits?
Per què els mestres japonesos criden la maidada pel cognom?
Per què els japonesos deixen sempre els cigarrets a mitges?
Per què les japoneses s'amaguen del sol?
Per què els japonesos es banyen de nit i no es dutxen pel matí?
Com aquestes hi ha moltíssimes preguntes que ens agradaria saber, per entendre millor el país on vivim, i aconseguir realment un "Wagokoro".