Sóc sionista

Sóc sionista i crec en la fundació de l'Estat d'Israel.

Crec que hi havia un temps en que els catalans ens consideràvem els "jueus" d'Espanya.

Crec que les coses no sempre es fan bé, i que la violència no es pot justificar fàcilment. Tot i que, com deia Xirinacs, candidat al Premi Nobel de la Pau, de vegades la violència és el darrer recurs per la supervivència.

Crec que hi ha, com sempre hi ha hagut, molta gent en contra de l'Estat d'Israel, jo vaig patir "bulling" a l'institut per sionista, agressions físiques, la moto vandalitzada, llibres robats, pintades a les pissarres de classe...

Crec que a Catalunya els medis de comunicació són clarament antisemítics. I que la població està massa influenciada per una visió partidista i subjectivada.

Crec que molts catalans veuen en Palestina una Catalunya. En Israel una Espanya opressora.

Crec en un estat de dret, que es defensa de tiranies teocràtiques, de governs corruptes que esclavitzen la seva pròpia població que els utilitzen propagandísticament sota el suport de governs clarament antisemites com el Britànic, el Turc, l'Iranià o l'Espanyol.

No tot és el que sembla i la manipulació mediàtica queda demostrada, com en les fotografies falses de l'agència Reuters.

Israel és la frontera entre la democràcia i la tirania teocràtica islamista, és la marca Hispànica del segle XXI. No dic que sempre tingui raó, però quantes vegades es poden explicar? Quantes vegades han de justificar les seves accions que són fruit de la defensa dels seus ciutadans, ciutadans, que d'altre banda han patit més que ningú al llarg de la història. Fins que un dia van decidir que matar jueus no seria mai més de franc.

L'altre dia escoltava el portaveu del ministeri d'afers exteriors d'Israel, Yigal Palmor, explicant el funcionament de l'ajuda humanitària a Gaza a traves d'Israel. Però crec que que aquesta explicació no s'ha pogut o no s'ha volgut veure a Catalunya.

Catalunya, el meu país estimat, a oblidat Espriu, i xiula Noa ( defensora de la Pau ) per ésser israeliana.

Oblida que Israel és el país on les dones musulmanes tenen l'index més baix d'analfabetisme, oblida l'orquestra de la Pau de Zubin Mehta ( composta per music jueus i àrabs ).

Ignora que les ONG darrera la Flotilla de la Pau reben suport dels Germans Musulmans, que l'actual govern de Turquia de l'islamista Recep Tayyip Erdoğan busca excuses per trencar relacions amb Israel, Turquia que va ésser terra d'acollida dels malaurats Sefardis expulsats de la seva terra, on escara es pot sentir enraonar "ladino" al Gran Bazaar d'Istambul.

Erdoğan cerca aliances amb Iran una dictadura teocratica governada per un usurpador que va reprimir i assassinar els seus opositors en perdre les eleccions.

Algú a vist els vídeos de l'exercit israelià quan abordaven un dels vaixells? On es veu la "defensa" violenta dels "activistes per la pau" emprant còctels molotov, barres de ferro i ganivets contra els soldats jueus. Sincerament, si jo fos un soldat i veig que un company meu és amenaçat amb un ganivet, disparo.

Però no sóc soldat, no sóc jueu ( bé, només una mica, però qui no té un mica de sang jueva a Sefarat? ).

Visc al Japó on les coses es veuen diferent, sense distorsions, aquí no prenem partit, ens queda massa lluny, tenim tanta immigració jueva com musulmana ( potser una mica més de la segona, gent vinguda del Pakistan o Indonèsia).

Em sap molt de greu tot el que està passant i m'ha costat molt escriure aquest post, tinc amics que no vull ofendre, però fa masses dies que callo, volia tenir clar el que havia passat, volia saber quina era la resposta del meu país i d'ambdues part en conflicte.

En fi alguna cosa ha de tenir aquell trosset de terra per que tothom en parli, com deia l'ambaixador d'Israel a Madrid, Rafael Schutz; "la setmana passa van morir 155 persones en un atac terrosta a la Índia. Però a qui li importa?"

Per cert molt bo l'article de Melcior Comes al Singular Degital. "Estimat Israel".

Aquest ferit que hi ha al terra no és cap activista propalesti, és un soldat d'Israel en el moment de l'abordatge al vaixell. "Assistit" pels "pacifistes", la sang és seva, sang jueva no turca.

Aquesta és la mateixa imatge sense la censura de Reuters. On un dels "innocents activistes per la pau" subjecta un ganivet.

Adéu Espanya

Avui he pogut gaudir d'un programa excepcional "Adéu Espanya?" de la directora Dolors Genovès. Un programa que m'ha retornat la confiança amb TV3.

Aquest documental de realització impecable analitza la problemàtica sobiranista d'altres nacions com Escòcia, Grenlàndia, o el Quebec i les relacions amb els seus Estats. Dona arguments clars en favor de la independència tots des d'un put de vista social. Sense entrar en tragèdies històriques ni lloances patriòtiques ( que aquestes ja ens les saben, o no? ).

Ja sóc mig japonès!

Ja sóc mig japonès, desprès de sis anys resident al país he aconseguit la residència permanent.

Per això vaig haver de fer un munt de papers i esperar un any per la tramitació, durant aquest any el govern japonès ha investigat la meva família, els meus comptes bancaris, la feina i la residència, per saber si era apte per viure al país o no.

Malgrat tot encara hauré de treure'm un permís de tornada al Japó cada cop que abandoni el país, bé, de fet aquest permís de re-entrada em caduca al 2012. Segons m'han dit a immigració hi ha previst un canvi de llei que em permetria quedar exempt d'aquest permís. Tanmateix amb la dimissió del nostre primer ministre jo ja no ho tinc tan clar. Hatomaya tenia una política molt oberta respecte la immigració.

De totes maneres és una bona notícia, tenir permís de residència permanent em permet compar terres sense un avalador japonès o obtenir crèdits als bancs per exemple. A part de que no em caldrà anar cada tres anys renovar el permís com fins ara. Així doncs, des d'avui sóc una mica més japonès.

El meu vàter

L'altre dia sentia per la ràdio que es parlava dels vàters japonesos, n'hi ha de molts tipus, el vàter tradicional japonès és com el turc, un forat a terra. Amb els anys però, els japonesos s'han adaptat al nostre estil. A l'Àsia hi ha el costum d'eixugar-se amb aigua i no amb paper, tot hi que en això els japonesos també s'han anat occidentalitzant.

És per aquest motiu que els sanitaris japonesos incorporen bidet.

Nosaltres vivim en una edificació de nova construcció, i l'equipament sanitari és d'última generació, es tracta de dos vàters de l'empresa TOTO, de la sèrie Neorest. No tenen cisterna i són ecològics, només usen l'aigua que es necessita en cada moment.

Aquest és el comandament bàsic, en ell es poden llegir les funcions més comuns i l'estatus del servei, com la intensitat de la pressió de l'aigua, la temperatura de la tassa, o l'hora.

Aquest comandament és mòbil, això vol dir que malgrat estar penjat de la pared es pot desar o accionar a distància, una funció molt pràctica si tens canalla.

El comandament també pot accionar altres funcions. Aquest equip és molt complert per exemple, funcions bàsiques:

Obertura i tancament de la tapa automàticament, s'obre quan detecta moviment i es tanca quan la persona abandona l'estança.

Neteja automàtica, l'equip deixa anar l'aigua automàticament quan la persona s'aixeca.

Seient tèrmic.

Ventilador, el ventilador s'acciona automàticament quan la persona entra a la cambra.

El bidet té diferents funcions, davant, darrere, massatge, i moviment ( com un aspersor de gespa, divertidíssim ).

Es pot programar la temperatura del seient, i de l'aigua del bidet, així com l'hora en que es vol que el seient estigui calent. Es pot graduar la pressió del bidet, i la vibració del massatge al seient. Així com el nivell d'aigua que es vol tenir al fons de la tassa.

I potser la funció més pràctica de totes, l'assecador després del bidet és important, un raig de vent calent que bufa fins que et deixa ben eixut.

De nit no cal encendre llums ja que l'equip proporciona la iŀluminació necessària, evitant allò que fa tan mal quan vas endormiscat.

A banda i banda alguns dels sensors de l'aparell. A la fi us deixo amb un vídeo on es veu com funciona, tinc un joc nou intentar entrar al lavabo sense que em detecti el "trasto".

L'única cosa que encara no fa es obrir la tapa o el seient si es un home o una dona, i si home va a orinar, tot i que es pot fer manualment amb el botons del comandament ( després es tancarà la tapa sola i deixara anar l'aigua ). De totes maneres al Japó hi ha el costum d'orinar asseguts homes o dones, en cases particulars, anem descalços i seria un inconvenient trepitjar gotetes mal enfocades.

Pepsis rares

Fa temps us vaig parlar de la Pepsi Blava. No recordo si he esmentat que al Japó les begudes gasoses no tenen gaire èxit. Només cal veure el lineals dels supermercats per entendre el que dic. Els prestatges són plens d'ampolles de dos litres de te verd de diferents marques i especies, i en un racó quatre ampolles de Coca-Cola. Sí que en tenim, però són molt especials, com les gasoses d'estiu de les festes majors. Potser per això Pepsi es veu obligada a crear productes especials al gust dels japonesos amb sabors rars com el cogombre o la mongeta dolça.

Aquesta temporada ens han sorprès amb la Pepsi Baobab, suposo que fent aŀlusió al Mundial de Football africà. L'he tastat i no us en sabria dir quin gust té, diu que duu cafeïna, i que és de cola però no té gens de gust de cola.

Pepsi de cogombre...

Pepsi de iogurt...

Pepsi de codonyat de mongeta dolça...

Pepsi de Shiso, el Shiso és una fulla aromàtica que s'usa a la cuina japonesa, de vegades per envolicar farcellets de pastissets d'arròs dolç, o també al Sushi o amb Tempura.

O la famosa Pepsi de Barrufet amb gust de "Frigurón".

7 graus de terratrèmol!

Ahir vam anar al parc de Sogo Koen, al costat de casa, és un parc molt interessant que serveix a la ciutat de pulmó i de lloc d'esbarjo, hi ha un petit zoo perquè la mainada pugui tocar els animals, un estadi de football i un altre de baseball. Una piscina municipal, i un gimnàs, també hi ha un ring de sumo i un parc infantil. Vaja de tot.

Ahir hi havia el cos d'emergències de terratrèmol fent una demostració. Duien un camió amb un "simulador de sacsejades", era com un petit menjador amb mobles i una cuina, un instructor et deia el que havies de fer mentre un altre feia anar la maquineta. De cop i volta tot es movia, les sacsejades sísmiques no són tremolors com els que pot fer el motor un camió dièsel enorme, són més aviat com les d'una barca, et gronxa.

La simulació va del 0 al 7, i us haig de dir que mareja molt, un cop surts el cap et dona voltes i trigues uns segons en tornar a poder orientar-te. Tens la sensació de que la terra encara es mou i et costa mantenir-te dret. No m'estranya que hi hagi tants accidents en cas de terratrèmol que no són per culpa de la sacsejada mateixa sinó de les conseqüències derivades.

Jo, de moment només he viscut moviments de grau 3 però ara sé com em sentiria si fossin més forts, i tot això amb l'agreujant de saber que no hi hauria el bomber de torn apagant la màquina.

Els primers hashi

Potser us preguntareu com s'ho fan els nens petits japonesos per menjar. Al Japó com en altres països de l'extrem orient es menja amb bastonets.

Els bastonets es diuen hashi, hi ha hashi especials pels nens per que els siguin més fàcil d'agafar.

La Shikibu és esquerrana com el seu pare i com sempre per nosaltres es difícil trobar estris que se'ns adaptin. Per sort hi empreses que hi pensen.

On és el mòbil?

Passejant per la xarxa vaig trobar això, un projecte de Fujitsu per un mòbil poc convencional. Es tracta del Chamelephone dissenyat per Hiroyuki Tabuchi. Un aparell que té la capacitat d'adaptar la seva superfície a l'entorn tal com ho faria un camaleó.

És bonic però si tothom fa com jo, que s'ha d'anar fent "perdudes" per trobar-se el mòbil, no crec que sigui bona idea. A mi només em faltaria que el "trasto" se'm camuflés amb la bugada.

Escales mecàniques i iaies...

L'altre dia era en uns grans magatzems amb el meu fillet de dos mesos, la Shikibu que ja té quatre anys, i l'Aya, anàvem carregats de coses que havíem comprat per dinar. Feien cua per pujar a l'ascensor ja que amb el cotxet no podem baixar les les escales mecàniques. Els magatzems de la meva ciutat no són grans com el Corte Inglés de la Placa Catalunya ( BCN ), més aviat són de la mida de Can Jorba, al Portal de l'Àngel ( BCN ). I malgrat que tenen un parell de jocs d'escales mecàniques només hi un ascensor per pujar les 6 plantes de l'edifici.

Les escales mecàniques són just a tocar de l'ascensor, malgrat això, sempre hi ha una pila de iaies esperant l'ascensor tot que només pugin un pis.

L'altre dia quan anàvem a pujar, dues iaies ens van passar al davant, van pujar tan ràpid que la gent que baixava encara no havia sortit, sense fer cua ni res! Ni l'Aya ni la nena van poder pujar amb mi a l'ascensor. Si mai visiteu el meu país ja cal que anéu en compte amb les iaies i els iaios són molt mal educats, ningú els diu res, per cultura, però de vegades me'ls menjaria!

La imatge que il·lustra aquest post és veritat, ho he vist millers de vegades al metro de Tòquio, i és que sembla que al japonesos els va mandra caminar o pujar escales ( desprès fan trekking el cap de setmana ). Potser per això viuen tants anys.

Qui vols que t'acompanyi?

El nou web de Docomo ( la nostra Movistar ) per la campanya "Hitori to Hitotsu" ( un per un ) és ben curiós.

Es tracta de triar qui vols que sigui el teu guia a través dels serveis que ofereix el nou pla "un per un".

L'actor Watanabe Ken, protagonista de l'Últim Samurai, la cantant Kimura Kaela, o Darth Vader.

Gràcies a la combinació de vídeo sobre "chroma" i aminació Flash, els personatges et convides a les seves cambres, i si ho desitges t'expliquen els beneficis de la nova campanya.

La cambra de Watamabe Ken, es va actualitza durant el dia, per exemple ara és de dia i fa sol, i el calendari marca el dia 12.

Kaela viu en una cambra molt bonica de color rosa.

I com no, Darth Vader a la seva nau.

Si els demanes ajuda et porten a diferents escenaris, segons el personatge, per exemple la Kaera ens porta al parc per parlar-nos del sistema d'informació del temps que incorpora el servei.

Watanabe Ken ens parla de la política medi ambiental de la companyia.

I Darth Vader, al metro ens explica com el nou servei informa sobre l'estat dels transport públic i els horaris.

El trobo molt divertit, tot hi que no entenc com podent triar diferents personatges japonesos han escollit Darth Vader.

Miró, 50 iens

Abans pensava que per sortir als segells d'un país n'havies de ser el rei, ser un pintor famós ( mort ), o potser haver guanyat el Premi Nobel.

Ahir ens va arribar a casa un full de 10 segells de 50 iens ( el preu estàndard per a les cartes nacionals ) obsequi de la clínica on va néixer el nostre fill i un gegant editorial anomenat Benesse.

Són segells oficials de Correus del Japó, amb la particularitat que duen el nom del nostre fill i la data i el lloc de naixement. Per qui sàpiguen llegir "katakana" i "hiragana" podran veure-hi: Miró

nascut el 26 de febrer de 2010

Yahata Women's Clinic

No en tenia ni idea de que es pogués fer això, i és clar l'Aya no me n'havia dit res ( coses dels japonesos...). Fa gràcia, no?

No tinc mà esquerra...

Fa dies que, jugant amb la Shikibu, em vaig torçar el canell esquerre, avui el metge m'ha fet unes quantes radiografies i a vist que, si malgrat no tinc res trencat, cal que faci repòs. És difícil perquè sóc esquerrà. Dibuixo amb ordinador amb una Wacom amb l'esquerra tot i que tinc el ratolí a la dreta, un costum adquirit per necessitat, encara sort.

Tot això m'ha fet pensar amb el dibuixant de Manga Shigeru Mizuki, l'autor del famós Ge Ge Ge no Kitaro.

Mikuzi va perdre el braç esquerre durant la guerra en un atac aèri americà al seu campament de Papua Nova Guinea. Era esquerrà, i va haver d'aprendre escriure i dibuixar amb la dreta, el seu cas és molt mes greu, jo d'aquí un parell de setmanes n'hauré curat i ell va haver de refer la seva vida i no només per la pèrdua del braç.

L'experiència de Mizuki durant la guerra l'ha marcat de per vida, durant l'ocupació japonesa de Nova Bretanya a Papua Nova Guinea va contraure la malària i va veure com els seus companys morien d'aquesta malaltia o en combat, segons explica en la seva auto biografia, era un noi que sempre era la lluna i això li va valer els càstigs dels seus superiors dins la dura disciplina de l'exèrcit imperial. Va ser quan estava malalt de la malària que els americans van bombardejar l'hospital on era ingressat i va perdre el braç.

Un cop presoner de guerra va fer amistat amb la tribu local, els Tolai, que el van acceptar com un germà i li van oferir terra, casa i dona. Una oportunitat per refer la seva vida. Tanmateix no va poder ser, un cop perduda la guerra, tots els militars japonesos van ser repatriats. Un cop al Japó no va poder tornar a la seva illa estimada, les lleis d'ocupació, la manca de diners i la implicació del seu germà gran en crims de guerra li ho van impedir.

No va ser fàcil per un manc viure en la postguerra d'un país vençut i arruïnat, va casar-se de matrimoni arranjat amb una noia massa alta per l'època que s'havia de quedar "per vestir sants", la sort va fer que aquesta unió va resultar molt bona i la parella han viscut feliços.

Desprès de treballar d'operador de la sala de projecció d'un cinema va poder tornar a dibuixar.

Mizuki ha estat molt crític amb la guerra i amb l'actuació de l'exèrcit japonès, en alguns dels seus treballs gràfics com literaris han descrit els abusos comesos per l'exèrcit imperial, a la Xina o Corea.

Però el Manga que l'ha fet famós ha estat Hakaba Kitaro ( conegut com Ge Ge Ge no Kitaro ) una història fantàstica que barreja mitologia japonesa, fantasmes i un noi amb poders sobrenaturals.

Fa poc Mizuki va tornar a Nova Bretanya on va ser molt ben rebut i on té un carrer a la capital dedicat.

Una imatge de l'animació basada en el Manga Kitaro.

Un fotograma de la peŀlícula basada en la mateixa obra.

Espero que aquestes setmanes que hauré de dur el canell embolicat m'inspirin les muses i em surti algun Ge Ge Ge Kitaro del ratolí.

de vacances

Aquests dies hem estat una mica desconectats, el motiu, el mateix que tenien milions de japonesos, la Golden Week, una setmana en que coincideixen tres dies de vacances, i entre "ponts i passeŀles" ens passem una setmana de panxa enlaire. O a l'ombra d'un arbre com el de la foto...

...menjant tote mena de coses, com patates de "gyoza" del barri xinès Yokohama, que pretenen tenir el sabor d'aquests "ravioli" xinesos.

...o fent "mochi" ( massapà d'arròs ) al pati de l'escola.

...dibuixant amb els nens "koinobori" unes banderetes decorades com una carpa que es pengen als balcons el dia 5 de maig, el dia dels nens.

Tornar a l'escola, malgrat les diferències culturals i la distància temporal, sempre desperta aquella mostalgia entre olors de guix i ceres de colors...

...però el millor que és por fer durant les vacances és compartir el sofà havent dinat.

Riisa Naka, la noia camaleó

Aviat s'estrenarà al Japó la peŀlícula "Zebraman" basat en un Manga del mateix nom,

El que més m'ha sorprès és que la noia de fa de Zebra Queen, la dolenta, es la Riisa Naka, una noieta dolça i bona minyona.

Impressionant el que es pot fer amb unes mitjes de blonda i una perruca!

Aquesta és la cara de veritat de Riisa Naka de 20 anys.

I aquesta és la Zebra Queen, la imatge de vídeo clip per promocionar la banda sonora de la peŀlícula.

Aquest és un fotograma de la sèrie "Yanki-kun to Megane-chan" ( El brètol i la set ciències" ) basada en un manga omònim.

La mateixa noia, en una presentació vestint un Yukata ( kimono d'estiu ).