Tifó número 15

Ahir vam patir un tifó dels forts, sobre la nostra ciutat, l'estructura de la casa es sacsejava com si fos un terratrèmol. Sort que l'escola ens va fer evacuar els nens al migdia. Després de dinar em estat tancats a casa guaitant per la finestra veient com els la pluja ens queia al damunt com el cel d'Astèrix.

Un arbre caigut d'amunt d'un taxi a Shibuya ( Tòquio )

Un petit ensurt!

Aquest matí quan he sortit a treure la brossa de plàstic he vist com sortia fum de l'extractor de la cuina del veí de davant de casa, els he sentit cridar de sorpresa i tot el carrer feia olor menjar socarrimat i baquelita. Al girar la cantonada he vist com sortia el veí de darrere de la casa afectada en pijama i sabatilles corrent amb l'extintor a la mà, mentre la dona cridava quelcom sobre els futons. Tot seguit han començat a sortir veïns alertats per l'olor de fum, que malgrat la pluja, era prou forta ( estem en alerta del tifó número 15 ).

A passat poca estona abans no han arribat els bombers, amb tres cotxes i un de Tepco ( la companyia elèctrica ).

Els bombers encara ronden per aquí mirant de veure que es el que ha passat, potser ha estat un curtcircuit, la veïna de la casa accidentada ha anat passant  casa per casa demanant perdó tota plorosa, m'ha sabut molt de greu, però només ha estat un petit ensurt, això sí la casa li farà pudor a fum una bona temporada.

NOTA SOBRE EL  TIFÓ
El tifó núm. 15 s'acosta, a Hadano, el meu antic poble, que queda una mica més a l'oest han sospès les classes a les escoles, a l'escola de la Shikibu ens han dit que hem d'anar a buscar els nens a 2/4 de 12.

Una visita al cementiri que no fa por

El diumenge vam anar al temple on hi ha la tomba de la nostra família, s'acosta Aki no Ohigan, el solstici de tardor. Durant aquesta època els esperits dels avant-passats ens visiten, és costum, doncs, fer una visita a les tombes familiars per oferir encens, flors, i fer una mica de neteja. D'aquestes visites en diem Ojakamairi.
Els Otera ( temples ) que allotgen les Haka, les tombes, són temples budistes, els japonesos són budistes i xintoistes indistintament, però el budisme és la religió dels funerals, mentre que el xintoisme és dels batejos i bodes.

El temple ha estat restaurat aquest any, la fusta encara és de color mel, amb el temps agafarà el color gris  tradicional.

 Un cop dins el recinte, un camí mena a l'edifici principal.

 Alguns temples tenen estàtues molt divertides d'Obosan ( monjos ), alguns pregant d'altres escombrant.

 Aquesta és la vista d'un cementiri japonès, els japonesos incineren el cossos, i a les tombes s'hi desen les cendres.

Als temples japonesos, xinto o budistes no s'hi entra almenys que s'hi faci una cerimònia especial, les pregaries es fan, normalment a l'entrada porxada on hi ha una caixa d'ofrenes, una urna amb encens i una campana per avisar als déus.

 Aquesta fotografia mostra al primer pla les Tōba, unes tauletes de fusta on s'han escrit pregaries pel difunt.

 En Miró fa anar molt bé el Teoke to Hishaku, la galleda i la cullera que serviran per regar les flors o netejar i purificar la tomba. Veieu la llosa que hi ha sota els peus de la Shikibu? Dons a sota s'hi posen les urnes amb les cendres. Al nítxol de sobre s'hi posa el Senko ( l'encens ).

A la Shikibu li agrada molt posar aigua a la làpida on hi ha els noms dels membres de la família que hi reposen.

Patim, patam patum, "patoufetto" tōru yo!

Abans que algú m'ho torni a peguntar, les iŀustracions del Patufet que veureu a continuació sóm meves, i no, no les podeu usar per cap projecte personal ni comercial sense el meu permís, sóc iŀlustrador i dissenyador professional i les imatges tenen drets.

El dissabte va ser l'aniversari de la Shikibu, durant la festa vam jugar a moltes coses, a pluja de globus, a "Obakegokko" ( corre-cuita ), a penjar la cua del bou...

Però també vam fer un "geki", una representació teatral, aquest com de titelles, com ja ho havien fer l'any passat amb la Llegenda de Sant Jordi.

Enguany l'Aya i jo vam decidir fer en Patufet, una història de "pet i fulla" que segur que agradaria als nens japonesos, en aquest aspecte el Japó i Catalunya ens assemblem molt. 

El més difícil va ser traduir la cantarella d'en Patufet: patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet. 

A la fi ho vam fer fàcil:

Patim, patam, patum, ninna san kyosukero, 

( Patim, patam, patum, que tothom estigui alerta )

Patim, patam, patum, Patoufetto ga tōru yo.

( Patim, patam, patum, que passa en Patufet )

En Patufet, aquest cop, en comptes d'anar a comprar safrà per l'arròs, va comprar arròs, molt més fàcil d'entendre pels nens japonesos, i de pas demostra que en Patufet encara que era petit era molt forçut.

Em vaig posar la barretina per fer anar els ninots i la canalla va començar a cridar-me "Santa", "Santa", de Santa Claus. Així vaig poder explicar que no era en "Santa" sinó una barretina catalana, el barret típic del meu país, Catalunya.

El senyor de la botiga de queviures i una mestressa que gairebé trepitja en Patufet...

La pluja que queia al camp de cols...

La mare i el pare d'en Patufet, el pare potser una mica massa mudat per treballar al troç...

però Hollywood és fantasia ;)

El Patufet i el Bou.

Us hagués agradat sentir la mainada cridant: "Patoufetto, doko ni iruno?" ( Patufet on ets? ). Un cop més un tastet de la nostra cultura al Japó.

Aniversari feliç! I ja en van sis!

El dissabte la Shikibu va fer sis anys!!! Déu meu com passa el temps! Per celebrar el seu aniversari vam convidar alguns amiguets de l'escola bressol. Vam jugar, menjar pastissos, i vam fer una mica de teatre, molt de sucre i corredisses per la casa en un dia genial!

L'Aya  i en Miró preparen la decoració. No és per res però la samarreta de l'Aya és disseny meu, m'agrada molt com li queda :)

En Miró comprova que els globus "funcionin" correctament...

En Harry Potter va ser un dels convidats...

La Shikibu també volia comprovar la qualitat dels globus...

Aquesta nena de nom molt dolç sembla petita però és molt forta...

Estudiant física...

...i lletres...

És l'hora del pastís!!!

I dels regals!!!

Al Japó ens treiem les sabates quan entrem a casa, i a les festes passen coses així...

Creus que plourà?

Ens ho vam passar d'allò més bé enganxant la cua del bou, i en acabat tot van rebre un regal ben dolç. L'any vinent molts dels nens que van venir el dissabte aniran a escoles diferents de la de la Shikibu, potser es trobaran per jugar, però segur que tots tindran amics nous amb qui jugar. Fa una mica de llàstima, però també iŀlusió veure qui coneixerem més endavant.

Com es diuen els japonesos?

Quan pensem amb noms japonesos els primers que ens venen al cap són els noms de les empreses d'automoció més famoses, Honda, Toyota, Yamaha, o Kawasaki. El cert és que la majoria d'aquestes marques duen els cognoms dels seus fundadors, així com la Ford porta el cognom del seu fundador, Henry Ford.
Heu de saber que els japonesos, normalment, es criden pel cognom, fins hi tot entre amics, recordeu en Kazama del Shi-chan? Els noms propis es deixen, sovint per les noies joves, solteres o per la canalla de parvulari, acompanyats del sufix "-chan", o "-kun" ( aquest normalment adreçat als varons ).
Una altra cosa important és que els japonesos diuen primer el cognom i després el nom, així doncs quan es parla de l'aquitecte del Palau Sant Jordi, Arata Isozaki, els japoneos el criden Isozaki Arata. No és una beneiteria, moltes vegades no saben de qui parles si no ho dius així.

Cognom en japonés és diu "myouji" ( nom+lletra ). Abans de la reatauració de Meiji ( 1868-1912 ) els únics que tenien cognom eren els Samurai, algun comerciant o els professionals lliberals, com ara escriptors, pintors, poetes, o metges, etc... El comú del poble eren en "Taro" i la "Keiko". Els fills s'anomeraven el primer era el un, els segon el dos, i així anant fent. L'avi de l'Aya es deia Hachiro, que vindria a ser Octavi ( el vuité ). El jugador dels Seattle Marines de baseball es diu Ichiro ( el primer ) i el fill de Hayao Miyazaki es diu Goro ( Quint ).
Per mirar de posar una mica d'ordre al cens, l'emperador va signar un decret pel què s'obligava a la població a triar un cognom, això sí, dins d'una llista de kanji autoritzats.

Entre el kanji que es van triar hi ha del tipus nom i les tipus adjectiu. La cultura japonesa té els seus origens en l'agricultura, els seus noms són bàsicament momenclatura rural, d'accidents geografics, i noms de plantes o flors. Alguns tenen noms que indiquen la seva posició geografica respecte al castell del senyor, com és el cas del famós director de cinema Takeshi Kitano, "kitano" vol dir "kita" ( nord ) i "no" ( camp ), camp del nord. Antigament també hi havia noms que es referien a la posició que s'ocupava a la cort de l'emprerador o el senyor feudal, com per exemple el nom de la famosa escriptora Murasaki Shikibu, "shikibu", vol dir mestre de cerimònies, que era el càrrec del pare de l'ecriptora.
No tenen, com nosaltres noms d'origents diferents, amb origens etimologics procedents d'altres cultures. Almenys fins ara. I com que tots els cognoms s'escriuen en kanji és fàcil saber el seu significat.
Catalunya com Japó ha estat una societat d'origen agrari, per això tenim tants cognoms de pagès o geogràfics, com Valls, Pujol, Rius, Pou, Costa, Llac. Al Japó passa el mateix, però a diferència nostre, no hi ha noms d'oficis, com Ferrer, Pagès o  Fuster o són molt rars.
Amen a veure que volen dir molts dels cogmons japonesos. Com us he dit hi noms i adjectius, per exemple "hashi" ( pont ) o "taka" ( alt ) ens donen Takahashi, pont alt. O jugant amb el mot pont tenim que "ishi" ( pedra ) i "bashi" ( pont ) en dona Ishibashi, el nom del fundador de l'empresa de pneumàtics Bridgestone, pont de pedra.
Altres cognoms famosos són:
Toyota, és un derivat del nom del seu fundador Toyoda, "toyo" ( ric ), "ta" ( camp ), camp ric.
Honda també vol dir camp, però en aquest cas seria "el camp" ja que "hon" seria "l'original", potser hi havia una familia que es deia "hon", i una part va anar a viure al camp, els Hon-da, el Hon del camp.
Yamaha, "yama" ( muntanya ), "ha" ( fulles ), les fulles de la muntanya.
Kawasaki, ve de "kawa" ( riu ) i "saki" ( cap, geogràfic ), riu cap.

Altres cognoms famosos poden ser el de Hayao Miyazaki, "miya" vol dir palau o temple i "saki" és un cap, per exemple palau del cap.
Hi ha molt altres noms molt usats, com Ishikawa, "ishi" ( pedra ), "kawa" ( riu ), riu de pedres. Ishida, camps de pedres. Kugogi, "kuro" ( negre ), "gi" ( arbre ), arbre negre. Ogawa, "o" ( petit ), "gawa" ( riu ), riu petit...
L'altre dia us explicava que el nom oficial de Panasonic és Matushita Denki, "matsu" ( pi ), "shita" ( sota ), sota el pi. Parlant de pins, la marca Mazda és un derivat de Matsuda, "matsu" ( pi ), "da" ( camp ), camp de pins, o sigui, pineda, com sonaria dir: Ei! Que tinc un Pineda 4X4 vermell.


Potser alguns cognoms japonesos ens poden fer gràcia, pero al cap i la la fi no són tant diferents dels nostres.
Per cert l'Aya abans de casar-se amb mi es deia Aya Kitamura, "aya" vol dir educada, i "kitamura" ve de "kita" ( nord ) i "mura" ( poble ), poble del nord. Com he dit abans això no vol dir que sigui del nord del Japó sinó que estava al nord del palau o els castell del baró, per això hi molts Kitamura arreu del país.
Per cert els tiets de l'Aya tenen un edifici d'apartaments que van batejar amb el nom de "North Village" Kitamura en anglès.

Alguns noms japonesos fan referència a la situació respecte el castell del Daimyo ( el senyor feudal ).

vermell: Kita ( nord ), ex: Kitano ( camp del nord )

verd ampolla: Nishi ( oest ), ex: Nishida ( camp de l'oest )

blau cel: Higashi ( est ), ex: Higashiyama ( muntanya de l'est )

groc: Minami ( sud ), normalment s'usa sol, Minami ( sud )

Si us interessa aquí teniu una lista de la majoria de noms japonesos: Japanese Surnames.

Richard Hamilton és mort

Ha mort Richard Hamilton a l'edat de 89 anys. Per molts Hamilton ha estat el pare del Pop Art, una tendència artística que emprava elements de la vida diària i els convertia en peces d'ús inteŀlectual, una mica com ja havia fet Marcel Duchamp amb els seus "Readymades" quan agafava una tassa de vàter i la posava en un museu. 

Hamilton va començar a usant icones del dia a dia, per crear peces de crítica social. Els seu treballs potser més coneguts son els collage. 

Aquest és el collage de 1956 titulat Just what is it that makes today's homes so different, so appealing ( Què és que fa que els cases d'avui siguin tan diferents, tant seductores? ). L'obra més coneguda de l'artista.

Vaig veure fa anys, en un programa de la BBC com Hamilton creava aquesta versió del collage anterior,  aquest cop fent ús de la infografia, en aquesta versió feta 30 després, els valors socials han canviat, es pot veure una caricatura de la Margater Thatcher, una dona culturista, ordinadors personals, un cartell de la Sida que imita el famós LOVE ( 1967 ) de Robert Indiana, un microones amb un plat de "fish fingers" ( barretes de peix ), entre altres imatges dels '80 que malauradament segueixen vigents, com la guerra i la fam.

Però una de les obres que més em crida l'atenció, com a indepententista català, és la trilogia sobre el conflicte irlandès de principis dels '80. Amb Thatcher al capdavant del govern britànic.

El 1981, Hamilton va començar a treballar en una trilogia de pintures basades en els conflictes a Irlanda del Nord després de veure un documental de televisió sobre la protesta organitzada pels presos de l'IRA a la presó de Long Kesh, popularment coneguda com "El Laberint". The Citizen ( el ciutadà ) ( 1981-83 ) mostra un presoner de l'IRA, Hugh Rooney, de Short Strand, Belfast, un enclavament republicà, Rooney apareix com un manifestant brut amb els cabells llargs i barba. Els presoners republicans s'havien negat a portar l'uniforme de la presó, aŀlegant que eren presos polítics. Els funcionaris de la presó es van negar a que els manifestants vestits amb una manta usessin els banys, llevat que vestissin els uniformes de la presó. Els presoners republicans s'hi van negar, i en el seu lloc van embrutar les parets de les seves ceŀles amb els seus excrements.

Hamilton completa aquesta trilogia amb The State ( l'Estat ) , i The Subject ( el súbdit ). The State representa un soldat de les forces d'ocupació britàniques al Nord d'Irlanda, The Subject representa un unionista vestit amb els colors de l'Ordre d'Orange per celebrar la victòria de la casa Guillem d'Orange contra els Jaume II "el catòlic", a la Batalla de Boyne de 1690 quan Irlanda va perdre la seva sobirania.
És com si els del PP o els de Ciudadanos fessis apologia de Felip V l'Onze de Setembre, calla! però si hi fan!
Per a mi Hamilton, anglès, en denunciar el conflicte irlandès, i les vexacions al seu poble va demostrar una gran sensibilitat de justícia. Però con ja he sentit a dir més d'un cop, el Regne Unit és com Espanya però Anglaterra no és Castella. 

 The State ( oli sobre tela 200x100 cm )

 The Subject ( oli sobre tela 200x100 cm )

The Citizen ( oli sobre tela 200x100 cm )

Richard Hamilton va ser un artista compromès amb la societat del seu temps, un mestre de mestres, les seves obres són a museus i llibres d'art, però el treball que més vegades s'haurà reproduït és sens dubte la coberta del "Disc Blanc" del Beatles.

Mirant a ponent

Són dos quarts de set del vespre, trec el cap per la finesta de l'estudi i veig el sol ponent. Més enllà de les muntanyes, el sol es pon al Japó, a Catalunya és gairebé migdia, aviat soparé, i potser que alguns de vosaltres esteu preparant el dinar.
M'agrada molt la meva finestra, encara que em passo el dia mirant la pantalla del meu Mac, m'agrada girar el cap i badar.
Mentre escric això el sol marxa molt ràpidament, potser l'heu cridat vosaltres.
Que tingueu un bon dinar!

Ens agrada el submarinisme!

Boníssim discurs de Màrius Serra!

Diada nacional a Hiratsuka

Se'm fa estrany cada any celebrar la diada nacional de Catalunya lluny del meu país. Enguany voldria ser a Badalona fent costat als ciutadans que, desafiant l'autoritat filo-franquista del seu batlle, potser celebraran la millor diada en anys.

Avui al Japó també recordem una altra tragèdia, fa sis mesos que un terratrèmol, seguit d'un tsunami, van arrasar el nord-est del país, més de 20.000 morts, i centenars de milers de llars destruïdes, ens van deixar una nafra difícil de guarir. Després dels desastres naturals, va venir la tragèdia nuclear. Qui sap quan tornarem a la normalitat.

La diada nacional reviu en nosaltres, el nostre esperit ferm i tossut, va voluntat d'ésser, jo també, des de la distància física, recordo any rere any, qui sóc i d'on vinc.

Via fora! Via fora!

Crideu als Miquelets, als Maulets, al Regiment de la Fe, a la Coronela, a les Reials Guàrdies Catalanes, la Regiment de la Ciutat, al de Sant Jordi, al de Sant Miquel, al de la Diputació General, al Regiment de Nostra Senyora de la Concepció, al Regiment de Sant Eulàlia, al de Nostra Senyora dels Desemparats, al de Sant Narcís, l'enemic s'acosta als nostres bastions i portals, són més i van millor armats, només la nostra determinació i el nostre coratge els pot véncer, ara és l'hora! Ciutadans! Sortiu al carrer i defenseu la vostra llibertat!
Via fora! Via fora!!!

Potser pot semblar una arenga molt abrandada, però n'estan fent un gra massa, ni nació, ni seleccions, ni Estatut, ni diners, ni aeroports, ni trens, ni hospitals, ni carreteres, ni Estat, ni cinemes, ni "Estelades", ni català a les escoles. Ja n'hi ha prou! 300 anys de colonització són masses. Via fora! Via fora!

Llengua oficial, llengua nacional...

A mitjans del mes d'agost de 1945 les tropes aliades, encapçalades pel general Douglas MacArthur,  ocupen Japó, el 28 d'agost el general arriba a la ciutat d'Atsugi, població veïna a la meva, seguit del cuirassat U.S.S. Missouri on es signarà la rendició el 2 de setembre.

El general MacArthur és un personatge complicat, per uns un heroi, per altres, un megalòmen amb molt poc respecte per la vida humana, i menys si aquesta vida no era blanca.
L'ocupació aliada, bàsicament americana, australiana i holandesa, va anar des del 1945 fins al 1952, tot i que les parts ocupades per la Unió Soviètica encara resten sota domini, ara de Rússia.
Avui en dia, encara hi ha bases americanes a les illes d'Okinawa, que malgrat les protestes de la població local, no han pogut ser desmantellades, aquest problema va causar la dimissió del primer ministre Hatoyama, fa més o menys dos anys, al no poder complir la promesa donada de fer fora les bases.

Una ocupació militar, és sobretot la imposició d'un Estat sobre un altre per la força de les armes, l'Estat ocupat queda sotmès a les lleis de l'ocupant i dependrà d'aquest respectar la cultura i la idiosincràcia de la nació ocupada.
Durant l'ocupació els soldats americans es passejaven pels carrers amb la supèrvia dels vencedors, molt sovint hi havia baralles o enfrontaments amb la població, que veia com no es respectaven les seves tradicions, quan un soldat americà cometia un crim, no podia ser arrestar per la policia japonesa, ni jutjat per la justícia del país, exactament com ara passa a Okiawa.
Els americans van obligar al Japó a acceptar una constitució que van redactar ells mateixos, i van imposar el model de govern que tenim actualment al Japó. Amb l'Emperador cop a cap d'Estat.
Els Estats Units van convertir Japó en un país democràtic fet a la mida dels occidentals. La Democràcia ha funcionat al Japó, perquè fa 150 anys un emperador va voler "modernitzar" o més ben dit "occidentalitzar" el país. El Japó s'hagués occidentalitzat abans si el Shogun Nobunaga Oda no hagués estat assassinat el 1582. Però hi ha països que no estan madurs per a la Democràcia, com l'ha vist al llarg de la història.

El 1945, però l'occidentalització no va fer volguda sinó forçada, entre moltes de les imposicions de MacArthur hi havia la d'imposar l'anglès con a llengua oficial del Japó, i la d'erradicar els Kanji, i els alfabets siŀlàbics, el Hiragana i el Katakana del japonès. Els francesos havien fet quelcom semblant a Indoxina imposant l'albabet actual del Vietnam.
De seguida es va veure que era una missió impossible, el japonès és una llengua molt simple de sons amb moltes paraules que tenen diferents significats, si s'escriu japonès en Romaji ( alfabet llatí ) es fa molt difícil entendre el què es vol dir. Hi tot i que ja s'havia provat anterionment durant el període Meiji ( 1868-1912 ), la iniciativa va fracassar.
Fins i tot només amb Hiragana o Katakana es van comprovar les dificultats de comprensió de texts sense l'ajuda dels Kanji.
MacArthur també va obligar a retolar tots els edificis públics en anglès, així com els senyals de trànsit, costum que perdura actualment tot i que els japonesos "passen" de llegir-los com vaig explicar en una anecdota amb el meu sogre.
Així doncs en 1946 es confecciona una llista de Kanjis d'ús comú, la Toyo kanji que consta de 1.850 caràcters. Aquesta llista no es va modificar fins el 1981 que va ser substituïda del la Joyo de 1.945 caràcters, actualment modificada l'any 2009 amb 2.136 kanjis.

La primera intenció, però, era eliminar els kanji i imposar la llengua del vencedor, finalment cap de les dues coses va ser possible, l'anglès és una llengua que els japonesos estudien però que pocs parlen, i l'alfabet "romaji" s'estudia quan ja es dominen els Hiragana i Katakana. Per això hi ha molts nens de primària que no saben llegir l'abecedari.
El Japó, poc a poc va anar recuperant la seva sobirania, i el 1952 va deixar de ser un país ocupat, d'aquella occidentalització forçada, però ens queden els senyals de trànsit retolats en angles i japonès.

El japonès no és la llengua oficial del Japó, tampoc l'anglès, però el japonès és la llengua "de facto" del país. Tot i que no està reconegut a la Constitució. Poc tampoc la constitució dels EEUU reconeix cap llengua com a oficial.
Tanmateix al Japó no es pot viure o treballar sense conèixer la llengua del país. Tot i que hi ha molts estrangers que no el parlen. I fins hi tot hi ha escoles internacionals on la llengua vehicular és l'anglès.
Fa un parell d'anys vaig treballar amb una empresa fundada per un britànic, un dels treballadors, nascut al Japó, era de pares filipins, havia anat a l'escola internacional i no parlava japonès, a la fi va ser acomiadat precisament per aquest motiu.
Fa poc vaig intentar treballar per na empresa americana, on no es demanava tenir un bon nivell de japonès, o això deia l'oferta de treball. A la fi va resultar que sí que s'havia de tenir un bon nivell, però no ho havien posat perquè no volien espantar als estrangers a qui era destinada l'oferta. O sigui que l'empresa en realitat volia un nivell natiu d'anglès i de japonès, i això és molt difícil de trobar, encara busquen...
Japó és un país sobirà, aquesta llibertat li ha permès conservar la seva llengua, la seva identitat i la seva cultura. Altres països no han tingut la mateixa sort.
Algunes nacions colonitzades, com la nostra, han de veure con 3 persones que pertanyen als colonitzadors tenen més veu i vot que 130.000 ( el cas del País Valencià ).
Els jutges són colonitzadors, i les seves lleis són imposades des de la metròpoli. Posem el crit al cell i clamem justícia, però no la trobarem, perquè la llei no és imparcial, és la llei dels vencedors que s'ha imposat als vençuts des de fa 300 anys.
Ara el Japó i els EEUU tornen a ser aliats com ja ho havien estat molt abans de la Segona Guerra Mundial, però ambos països són lliures.

 Tropes americanes d'ocupació vigilant un avastiment d'aigua potable.

 Una botiga de records només per a les tropes d'ocupació.

 Un policia militar americà donant instruccions a un policia japonès.

 Dos oficials americans a l'estació de tren de Hiroshima l'any 1951.

Un cartell típic de les carreteres japoneses, en japonès i angles, perquè no es "perdin" els tancs americans.