Feia un dia soleiat a Londres, l'estiu de 1993. Els estudiants de l'últim curs de disseny gràfic de l'Universitat de Central Lancashire ( UCLAN ) haviem baixat a la capital per presentar el nostre Degree Show a la Imagination Gallery i començar a fer contactes.
Alguns hi tenien amics que, un cop llicenciats, ja treballaven, són moments decisius quan t'has de començar a espavilar i recórrer als coneguts per assegura-te entrevistes de feina. Jo mateix en tenia tres. Aquella mateixa tardor vaig començar a treballar a Dorling Kindersley, una editorial especialitzada en guies visuals.
Aquell dia, ens havíem anat a relaxar en un parc, dels molts que hi ha a la ciutat, uns amics ens ensenyaven a jugar a Softball, una mena de Baseball però amb la pilota més gran i més tova. De cop i volta unes noies que havien estudiat moda també a la UCLAN van començar a xisclar histèriques senyalant un tipus curiós, vestit de colors llampants, calçat amb xancletes i pentinat amb rastes.
- Galliano, Galliano! - van dir. I van córrer a abordar aquell personatge, jo, em vaig quedar amb el bat a la ma i amb cara de baixar de l'hort. Qui coi és aquest Galliano, un music Reggae? - vaig preguntar. Val a dir que en aquella època no era tan famós com ara, però era prou conegut com perquè els estudiants de moda el perseguissin pels parcs.
Poc temps després el nom Galliano es va fer més famós, va fitxar per una gran firma de moda i francesa i de segur que no va a tornar a passejar sol pels parcs de Londres, deixant-se abordar per estudiants.
Fins ara recordava aquell dia i pensava que havia vist un geni encara a les beceroles, que gràcies al seu talent i al seu enginy havia sabut trobar l'èxit, em pregunto si aquell dia Galliano sabia que esdevindria un dels modistes més grans del món, i que un dia s'ho deixaria perdre tot dient bestieses borratxo en un bar.
Com es pot arribar a ser tant idiota!
1 comentari:
Sovint els genis tenen aquesta ambivalència...
Publica un comentari a l'entrada