L'estupidesa no té fronteres ni Duty-Free

A partir d'ara els aeroports japonesos han començat també a prohibir l'entrada a bord dels avions de líquids.
Seguint la normativa internacional de seguretat, els passatges de vols internacionals no podran pujar amb ampolles amb contingut liquid més grans de 100cc.
Això obliga als passatges a abandonar a l'aeroport ampolles de perfum, de vi i altres esperits, locions, i inclús menjar per nadons.
Se suposa que en aquests recipients es podria trobar alguna substancia perillosa per la seguretat internacional.
La raó, que es dona és que es podrien transportar virus, o contaminants nuclears, com els recent cas de l'ex-espia rus enverinat. O potser es podrien transportar els ingredients necessaris per construir una bomba, àcid bòric, per exemple.
L'estupidesa més gran és la que estan fent els treballadors de l'aeroport de Narita. En comptes de destruir el material incautat o enmagatzemar-lo de forma segura fins que no s'hagi comprovat la seva innocuïtat, el que fan els llumeneres és llançar-lo per la claveguera.
Ampolles de vi, de sake, perfums francesos, italians, entre altres coses, avocats pel clavegueram de l'aeroport per anar a parar al riu de la ciutat de Nartita, si senyors, molt intel.ligent.
Així doncs l'únic que ha fer fer un terrorista biològic és deixar-se agafar el verí i que els eficients treballadors de l'aeroport li facin la feina d'escampar el virus per la ciutat.

La imatge del Mainichi Shinbun on es veuen els empleats de l'aeroport avocant les ampolles pel desguàs.

A part d'això, centenars d'ampolles de vins o alcohols, perfums comprats als Duty-Free, llençades, quan es podrien subhastar o vendre i els diners recaptat podrien anar a parar a les associacions de víctimes del terrorisme, o als països afectats per catàstrofes naturals, o a qualsevol ONG pel que fos.
Ei, només és una idea, potser també estúpida.

White Day, el Sant Valentí dels nois

Al Japó, com ja sabeu, tenen una cultura molt diferent a la nostra, però malgrat aquesta gran diferència, els japonesos han sabut adaptar moltes coses estrangeres a la seva cultura, alhora que ells també s'occidentalitzaven. Però no us penseu, malgrat tot, crec que són els menys occidentalitzats de tots els països orientals, si els comparem amb els coreans o els xinesos (de les grans ciutats, és clar). Quan vaig visitar Seül la vaig trobar molt europea, comparada amb Tòquio.
Un dels motius d'aquest fenomen és els que podríem anomenar els "Japan Twist", els japonesos tenen la capacitat d'agafar una cosa i donar-li la volta al seu gust. Per exemple el que fan amb el Nadal, que el converteixen en una festa pels enamorats.

El mes passat us vaig parlar de Sant Valentí a la japonesa, recordeu que us explicava que, en aquesta data les noies regalen xocolata als seus estimats, o a les persones amb qui tenen un afecte especial o un compromís social.
Dons avui és el contrari, avui és White Day, o en japonès ( howaito dei ), el dia blanc. Aquest dia els nois hem de regalar a les nostres aimades, galetes, no xocolates ni bombons, però galetes. 3 vegades més (sanbai-gaeshi) dels que hem rebut per Sant Valentí. I és ara quan hem de passar vergonya anant a comprar les capsetes especials decorades amb llacets roses o blancs.

El White day és una festivitat purament comercial que es celebra només al Japó i Corea, i que sembla que té com origen una campanya de marketing de l'empresa Marshmalow encetada l'any 1965.
Com us he dit abans es regalen galetes, però des de que visc aquí les companyies xocolateres s'han tret de la màniga la xocolata blanca, al cap hi ha la fi és White Day, no?

El meu veí

Fa temps us vaig parlar dels Yakuza, la "màfia" japonesa.
Els Yakuza formen part de la vida dels Japonesos, regenten casinos, "pachinko", bars, locals de moral dubtosa de tota mena, i, és clar immobiliàries. Alguns negocis són totalment legals, o només fan una "mica" de trampa.
La policia els vigila, però en molts casos, no tenen proves de cap delicte, o potser, "passen", encara que sembli increïble, Japó és així, i no deixa de sorprendre't cada dia.
Bé, doncs la cohabitació amb els Yakuza no només és normal sinó que també és quotidiana, i estic parlant del meu veí.
El meu veí és un petit Yakuza que treballa en un petit diari local que porta el nom anglès de "city news".


Com sé que és Yakuza? Bé, tothom ho sap, i no se n'amaguen pas. El distintiu més clar, l'enorme Mercedes (el fabricant favorit dels Yakuza) aparcat al seu garatge (aparcat és un dir, ja que no li cap, tros d'animal) amb els vidres negres, i un número de matrícula prou revelador 6.000, els agrada als Yakuza aquest tipus de número, 7.000, o 6.000, però el millor és 893, en japonès (ya-ku-san). Peró aquest potser se'l reserva el "kumicho" (el cap)...

Petit Culé i el futur

El passat dimarts, el diari on treballa el meu sogre, el Mainichi Sinbun, publicava aquesta foto d'un nen "parlant" amb un robot "Reborg-Q" que està concebut com a sistema de vigilància, en el marc de la fira internacional Security Show 2007, de Tòquio. La foto és de Reuters. No em direu que no fa il.lusió.

El rei dels bocamolls

L'altre dia comentàvem amb l'amic Carquinyol un tema que malauradament va essent d'actualitat. Els revisionistes.

A l'Estat Espanyol n'hi ha molts de revisionistes del passat, que intenten canviar la historia una mica a l'estil de la novel.la de George Orwell "1984".
Un dels campions mundials del "revisionisme" és el meu Primer Ministre Shinzo Abe. L'home, que com ja us vaig avisar fa temps, fa més por que una pedregada, no només no fa callar als "bocamolls" del seu partit sinó que a més a més "predica" amb l'exemple més ranci de verborragia mental.

La darrera subtilesa de la "seva senyoria" ha estat negar el fet de que les tropes d'ocupació japoneses, durant la Segona Guerra Mundial, utilitzessin dones dels territoris ocupats com a esclaves sexuals, les anomenades "confort women".

De fet, la política del govern japonès d'aleshores era la de proporcionar serveis sexuals als seus combatents utilitzant dones japoneses. Sembla que en un primer moment la idea va ser un èxit i milers de dones japoneses es van presentar voluntàries per ajudar als soldats a trobar l'equilibri, i el confort necessaris després del combat. Malgrat que al començament fa funcionar, de seguida el número de voluntàries japoneses va ser insuficient, i la quantitat de baixes per esgotament físic i mental va fer minvar els actius. Així doncs la segona fase va ser reclutar dones dels territoris ocupats, i les japoneses passarien al control directiu dels bordells militars, el cas és que, malgrat el que es pugui pensar, les primeres treballadores reclutades, no van ser forçades, però un altre cop, l'augment de la demanda i les baixes, van obligar a l'estat major a recórrer a mesures menys ortodoxes.
A més a més cal tenir en compte, que les condicions sanitàries i d'higiene, a mesura que avançava la guerra van anar de mal en pitjor.
Així doncs es van començar segrestar dones per treballs sexuals, les van desplaçar amb les companyies militars a les que servien.
Si una companyia es quedava sense logística i era evacuat, les dones quedaven abandonades a la seva sort, sense aliments ni cap mitjà de subsistència.
De vegades una companyia disposava d'una sola dona que era violada sense descans, una i una altra vegada. Segons sembla, quan arribava una noia nova, els oficial eren els primers en "tastar" la "mercaderia", i a mesura que l'anava "gastant" passava a la tropa.

En acabar la guerra moltes dones xineses o coreanes es trobaven a les filipines o al mateix Japó, a milers de quilòmetres de casa seva, sense recursos per poder tornar a casa i moltes amb malalties que les havien mutil.lat de per vida.
La mateixa heroïna nacional japonesa, de la que us vaig parlar no fa gaire, Rikouran és vicepresidenta d'una organització no governamental que intenta recuperar la memòria i rescabalar els greuges comesos pel seu país durant el conflicte.

Així doncs, les declaracions "afortunades" de Shizo Abe, ha molestat com, no, al Ministre d'afers exteriors Sud-coreà que li ha demanat a Abe que encari la veritat.

Hilaria Bustanante, de 81 anys i supervivent de l'esclavatge sexual a les Filipines, juntament amb un grups d'advocats i d'activistes del mateix país, han denunciat Shizo Abe, per afirmar que "no hi ha proves d'esclavatge sexual durant la guerra".
Els historiadors coincideixen en estimar la xifra de dones utilitzades com a esclaves sexuals en unes 200.000, bàsicament, entre Corea i Xina.

Segons Abe: "no hi ha proves que demostrin que hi va haver coacció". Peró aquestes declaracions queden en evidencia davant uns documents revel.lats l'any 1992, documents secret de l'Exèrcit Imperial, on hi figuren contractes amb autoritats militars i proxenetes per forçar la població ocupada ha treballar als bordells militars, coneguts com a "comfort stations".

Això que passa a Àsia no passa a Europa, us imagineu un antic president de govern espanyol, negant la persecució cultural d'un poble, el genocidi ètnic, o fent apologia del feixisme. Us imagineu un país democràtic on el govern no hagués demanat perdó per assassinar el president d'un altre, democràticament escollit. Hi ara!, Déu-nos guard, sort que això només seria política ficció a la democràtica Europa.

Vull un aeroport intercontinental!

L’Associació Catalana de Professionals (ACP), impulsora juntament amb altres entitats i organitzacions catalanes de la campanya en suport de l’aeroport de El Prat i de l’acte que en aquest sentit se celebrarà el proper 22 de març, creu important que els ciutadans, a títol personal, puguin també afegir-s’hi expressant el seu suport a aquesta iniciativa i evidenciant, des de tots els àmbits professionals i socials, la preocupació pel nostre futur com a país i la voluntat col.lectiva de no restar indiferents als reptes que se li plantegen.

En els propers mesos el govern de l’estat ha de prendre una decisió sobre el funcionament de l’aeroport de El Prat que, si no és la més adequada, marcarà greument les opcions de futur de l’economia catalana en un context mundial de definició de les interconnexions entre les principals àrees econòmiques del món.

En aquests moments el repte principal que afronta l’aeroport, i del que depèn el seu futur, és la construcció i adjudicació de la nova terminal que hauria de possibilitar que l’aeroport de Barcelona passés de ser un gran aeroport internacional (el vuitè en tràfic a Europa el 2006) a un gran aeroport intercontinental (que en aquests moments no és: entre les trenta primeres ciutats de la UE, Barcelona presenta el percentatge més baix de vols fora de la UE, només un 8% del total).

Tanmateix, observem amb preocupació els esdeveniments i les notícies que es venen donat sobre el futur de la nova terminal i la seva gestió. AENA, responsable de la gestió de l’aeroport, ha anunciat que al desembre la nova terminal Sud ja estarà en funcionament i que l’adjudicació dels seus slots no es donarà a conèixer fins després de les eleccions municipals de maig.

La visió centralitzadora del Ministeri de Fomento i d’AENA, l’estratègia d’Iberia que consisteix a concentrar tots els seus vols intercontinentals a la nova terminal T4 de l’aeroport de Barajas, fan aparèixer seriosos dubtes sobre el paper que es vol donar a l’aeroport de El Prat.

Conscients dels interessos que hi ha en joc, i de la necessitat que la societat civil s’impliqui en un tema tan essencial pel nostre futur.

Reclamem

Que amb la nova terminal, l’aeroport de El Prat es converteixi en un enllaçador (hub) de vols intercontinentals.

Que, més enllà de si ha de ser compartida o no, l’ubicació definitiva de companyies i de grans aliances aèries es realitzi de forma transparent i basada en criteris objectius de servei al client, coneguts per tota la societat.

Que la gestió de l’aeroport es realitzi de forma individualitzada i des del territori, és a dir, que cada aeroport es gestioni per ell mateix, amb criteris d’eficiència i amb l’opció de participació dels sectors públic i privat.

Per adherir-vos al manifest punxeu aquí.

Hina Matsuri, la festa de les nenes

El passat dissabte 3 de març es va celebrar el Hina Matsuri, es tracta del festival de les nenes, no es fa gran cosa, és una festa bàsicament familiar. Però tanmateix molt bonica.
Durant el Hina Matsuri es demana que les nenes creixin sanes i que "trobin" un bon marit, es decoren les cases amb unes nines molt maques que representen un Príncep i una princesa el dia de la boda, algunes d'aquestes nines van acompanyades per servents, musics, dames de la cort, soldats, i molts regals, tots de fusta o porcellana, abillats amb robes fines de kimonos brodats.
Les de l'Aya només són la parella, però realitzada per un famós artesà, els cabells són humans i els vestits brodats de seda, un petit tresor familiar.
Durant aquest mes la família ferira presents a les figuretes, entre ells pastissets d'arròs "mochi" i altres menges dolces.
A mi sempre m'ha semblat una mena de Pessebre, de fet hi ha un poble on nens i nenes es disfressen de nines com les que veureu.
El dissabte al vespre es prepara "sushi", però no el típic "sashimi" de peix cru que esteu acostumats a veure, el "sushi" es prepara amb arròs perfumat amb vinagre i sucre en un vol de fusta molt gran on s'hi barregen el ingredients, normalment, pastanaga confitada, bolets, truita, bambú, nap, gingebre, tot confitat. Sembla més una amanida que una altre cosa.
Per postres ens mengem els dolços que fins ara guarnien les figures, pastissos d'arròs farcits de melmelada de mongetes, o maduixes, per exemple.
M'imagino que algú amb nom de pastis ens dirà que darrerament només parlo de menjar, però que hi farem, cada festivitat japonesa va acompanyada del seu ritual gastronòmic, perquè malgrat el que molts puguin pensar, al Japó es menja molt i molt bo.

Aquestes són les nines de la germana petita de l'Aya la Yu, estan assegudes com es costum,


Aquestes són les de l'Aya, estan dretes, cosa que les fa molt rares i especials,


Aquestes són les neves que es va comprar la meva sogre per ella mateixa, coses que fa de vegades...(no us ho he dit però és tradició que l'àvia materna regali les nines a la neta),

Jo no me'n podia estar i he fet el meu propi muntatge, això si amb els meus habituals Bearbricks, la bola rosa és un pastisset d'arròs perfumat amb flor de cirerer (Sakura), i farcit de la mateixa flor, té un sabor si més no curiós, un pèl salat però bo.


Aquests són d'una escola, els ha fet la mainada de 5 anys, en paper de colors, i cartrons de paper de vàter,


Aquests són fets el paper japonès (washi) utilitzant una tècnica japonesa de papiroflexia que es diu origami,


Unes de molt antigues exposades al Centre Cívic del barri de Shibusawa, al meu poble, Hadano,


al mateix centre, la Hime-sama, princesa, i...


...l'Ouji-sama, el príncep,...


L'envel.lat de color vermell i blanc es posa sempre que hi ha una festivitat,


Per últim unes fetes per canalla molt petita amb l'ajudes dels papes, que no deixen de ser bonics.

Incontinència verbal

Tenim un govern que no ens el mereixem, primer el genial Hakuo Yanagisawa, ministre de sanitat, treball i seguretat social, va comparar les dones amb màquines de fer nens.
Doncs bé, ara un altre prodigi de la política, el ministre d'educació Bunmei Ibuki, ha comparat els Drets Humans amb mantega greixosa.
Segons ell, els drets humans són importants, però si es respecten massa, la societat japonesa acabarà per tenir una síndrome metabòlica. No importa si la mantega és un aliment molt nutricional si en prenem en excés patirem un canvi de metabolisme.

Jo, sincerament no sé com es poden respectar "massa" els drets humans, per a mi, o es respecten o no. I punt.

També va afegir, de vegades cal ignorar els drets humans dels ciutadans, afirmació que a posat en alerta Amnistia Internacional, que ràpidament a adreçat una carta al primer ministre Shinzo Abe, exigint que el ministre d'educació es retracti públicament de les seves paraules.

Seguint doncs amb la tradició bocamolla dels membres sènior del gabinet d'Abe, després de Hakuo Yanagisawa, Bunmei Ibuki ens ha obsequiat amb aquesta "perla".
Per acabar-ho d'adobar un altre membre sènior del partit ha declarat darrerament la seva preocupació pels darrers avenços militars de la Xina arribant a dir que si la cosa continua de la mateixa manera és possible que Japó acabi esdevenint una província xinesa.

I vosaltres us queixeu de Rajoys, Ibarres, i altres il.luminats...

Fujiya, una icona que decau

Després de 97 anys de historia, l'empresa Fujiya està passant els seus pitjors moments.
Fujiya era l'empresa de pastisseria amb més prestigi del Japó, i la seva cadena de restaurants familiars han estat part de la vida de molts japonesos des de petits, inclòs la meva filla, que hi celebrar els seu primer aniversari.
Fujiya, però ha estat apunt de tancar, els motius, un escàndol provocat pel descobriment de la deixadesa en les mesures de higiene.
La primera alarma es va donar quan una mare va trobar un paràsit, per dir-ho d'alguna manera suau, en un dels pastissos que s'estava menjant el seu fill, davant la queixa de la mare el gerent de la botiga li va treure importància afirmant que malgrat el disgust, no representava cap perill pel la salut. La mare aleshores li va respondre que si no era perillós que s'ho mengés ell.
Aquest incident, és clar, va transcendir a la premsa, va ser en aquell moment que antics empleats de la companyia van denunciar que Fujiya utilitzava llet caducada per la confecció de les seves famoses xocolates "Milky".
Tot això ha obligat al ministeri de sanitat a fer una inspecció a les plantes elavoradores de l'empresa per acabar de descobrir la realitat.
Els resultat ha estat nefast per l'empresa, ja de degut a l'escàndol més de 900 botigues de la cadena han hagut de tancar i els seus productes han estat retirats del mercat.

Actualment l'empresa Yamazaky Pan, ha anunciat que volia salvar Fujiya, aquesta notícia ha estat rebuda amb molta satisfacció pels empleats de la companyia que van rebre al carismàtic president de Yamazaky Pan com un heroi el dia que va visitar les seves intal.lacions.

Suposo que el prestigi de Yamazaki Pan salvarà Fujiya, així ho espero, es faria estrany passejar pel Japó sense la companyia de la seva mascota i símbol, la graciosa Peko chan, Peko chan és present a la vida dels japonesos des de 1950.
Aquest és un cas curiós, ja que l'estiu passat uns amics que ens van visitar em vam dir que aquest personatge els semblava un que havien vist a l'Estat Espanyol.
Ho he comprovat i he descobert que l'empresa Churruca utilitza una copia exacte de la nostra Peko chan, només que li han canviat el color de cabells i l'anomenen Miss Palomita.
Quina barra!
Sembla ser que els pobres de Fujiya no només tenen paràsits als pastissos.

Una imatge de la "Miss Palomita" registrada i tot, barra, barra!


Un altre exemple de la "pirateria" dels barruts de Churruca


Aquesta és la vertadera imatge de Peko Chan, hi ha coses que no s'entenen, sembla mentida que encara no els hagin denunciat.

Una altre de les moltes figures que hi ha a l'entrada de qualsevol de les botigues de Fujiya.

P.D. Si visiteu el web veureu només una carta de disculpes i una nota.

Les coses que passen als trens

Els habitants del Japó ens passem hores als trens, jo, pràcticament unes 4 hores diàries.
No és estrany, doncs, que entre la munió de gent apareguin personatges que semblen més d'una pel.lícula d'Anime que de la vida real.

Els vagons de tren són plens a vessar, com us podeu imaginar, homes i dones encabits tots al mateix espai, aquesta circumstància facilita l'acció de professionals de la magrejada.

L'altre dia, un amic em va explicar que aquests personatges es divideixen en categories segons l'estil que utilitzen, curiós si més no.

En primer lloc tenim el "Chikan" o el "toca culs", sovint és el típic treballador d'oficina, vestit i corbata, viatja amb una cartera o un periòdic, que li serviran d'eines que li ajudaran a assolir el seu objectiu.
Aquest espècimen prefereix el centre de les aglomeracions prova d'envoltar-se de companyia femenina, es col.loca darrera la víctima i la "tanteja" amb el periòdic o amb la cartera. Segons la reacció passa al segon moviment, si duu cartera, atansa el puny amb el que subjecte la mansa a les natges de la dona i torna a "tantejar", si no hi ha reacció contraria, ( us pot semblar increïble, però molt sovint no n'hi ha), passa a la culminació, amb el palmell de la mà es va recreant ara una galta, ara l'altre. Es el moment més perillós, perquè pot ser descobert per un altre passatger que el denuncii. En cas de perill, dissimula gràcies al periòdic o la cartera, i baixa a la propera parada, per evitar problemes.

En segon lloc, hi ha el "Erojiji", o el "refregador eròtic", aprofita els moments de pujar al tren o baixar, quan les topades són freqüents, per arrambar-se a les noies. Un cop triada una víctima, aprofitant les sacsejades del tren, es va refregant l'entrecuix pels darreres femenins, cames, o el que tingui més aprop. Preferiblement culs, clar. Va fent fins que s'escorre. Normalment no utilitza les mans, que té ocupades aferrant-se a les anelles del tren o les barres, per això és més difícil de perseguir. En cas de perill, ho nega tot, i no baixa del tren.

Tenim també el "Sukebe" o "grapejador", és el més descarat, va directe al gra, toca i saluda, si hi ha permís va fent, arriba fins on li deixin, és un "gigoló" de la carícia. Sembla que alguns d'ells han aconseguit cites, amb les seves "víctimes", per acabar la feina a algun Love Hotel dels milers que hi ha escampats per la ciutat. No sembla haver gaires denuncies de "Sukebe" al contrari dels altres dos, fins hi tot hi ha hagut casos on la "víctima" els ha defensat o encobert. Hi és que hi ha gustos per tothom.

Hi ha molts tipus de "Sukebe".
L'aficionat, encara maldestre.
El "passiu", que només mira, escots, sota faldilles,...
El "fotogràfic" que aprofita les càmeres del mòbil per fotografiar escots si viatja dret o sota faldilles quan les estudiantes pugen les escales.
Aquests han creat càmeres ocultes dignes del espies de la CIA o el Mosad.
Els "Sukebe entrebancador", que escomet la víctima aprofitant el flux de gent.

De totes maneres és molt arriscat, i la policia no està per orgues, el sol fet de "guaitar" sota les faldilles d'una dona es un delicte, i si la dona és menor d'edat, vol dir menor de 20 anys, vas de pet a la caserna amb multes de 300.000 iens. uns 2.000 euros.

Les companyies ferroviàries ha adaptat vagons exclusius per dones a les hores punta, un per tren, que no és gaire.


Algú, ha intentat fer negoci, recreant en un bar-club un vagó de tren de la línia central de Tòquio, la Yamanote.
En aquest local, les noies van entrant i sortint del vagó, com si es tractés d'un tren de veritat, van vestides d'oficinistes, estudiantes, marineretes, i es deixen tocar, fregar, i remenar, això si, sense arribar al "complet". Els clients disposen de begudes, i un temps limitat pel bitllet del trajecte, com si es tractés d'una tarifa de tren.
Conec el web d'aquest bar, però no us el penso dir.

Viva el "Machote"_2

Hakuo Yanagisawa, el "Machote" ministre de sanitat, treball, i seguretat social, fa temps que en va dir una altre de ben grossa, ja me n'havia oblidat, error fatal, aquestes coses no s'han d'oblidar.
Resulta que els homes japonesos estan obsessionats, entre altres coses, en els pits de les dones, els agrades ben grans, l'exotisme atreu a tothom, com el típic de les sueques als anys 70.
Les dones orientals, com a norma general, no són de "pitrera generosa" si se'm permetl'expressió, ara bé, el geni d'en Hakuo, va encarregar un informe per saber el per que les dones japoneses tenen tan poc "volum", la conclusió científica és que l'alimentació no és prou bona, i això es culpa de que les dones treballadores no mengen, "com deu mana", van al super i dinen una "onigiri" (bola d'arròs) i es veuen un te. També, es va queixar de la mida de les capses del "obento", les carmanyoles. Total, que això de treballar fora no és bo per la salut de les dones, ni per la seva pitrera, au!


Oi que bé? Doncs apa! a casa a criar cul i tetes per que el senyor ministre estigui content, com hi món...

Sant Valentí

Com en tantes altres coses, el dia de Sant Valentí a l'estil japonès és d'un altre planeta. De fet no és tant una celebració del dia del enamorats, com l'oportunitat de les noies per declarar el seu amor a la persona que estimen.
La tradició japonesa mana que la noia obsequii amb xocolata al seu estimat. Si pot ser el dolç l'ha de fer ella mateixa. D'aquesta mostra d'afecte se'n diu "honmeichoko".
També s'ofereix xocolata algú que admires, al teu cap, mestre o als companys de feina, tot depèn del compromís, d'això se'n diu "girichoko".

Un exemple molt divertit és aquest anunci de la marca Glico i els seus famosos Pocky, uns bastonets molt populars entre els adolescents japonesos.

Ara us passo els meus "honmeichoko".

 La Shikibu comprovant la qualitat de la xocolata abans de donar-li al pare, o no...

Bon dia de Sant Valentí!

Rikouran, una flor en temps de guerra

Aquest llarg cap de setmana els admiradors de la guapíssima Aya Ueto hem estat de sort, Tòquio TV ha emes una mini serie de dos capítols on sobre la figura d'una de les artistes més importants del Japó, Yamaguchi Yoshiko, més coneguda per seu nom xinès, Rikouran.
Ueto Aya ha protagonitzat aquesta biografia d'una dona excepcional, que va haver de sobreviure entre dues aigües, nedar i guardar la roba en una època tràgica de l'historia mundial.
Yamaguchi Yoshiko va néixer un 12 de febrer de 1920 a la Manxúria ocupada pel l'Imperi Japonès, filla d'un empleat de ferrocarrils, va créixer immersa en la cultura del seu país de naixença.
De ben joveneta va començar a estudiar cant amb una professora italiana casada amb un rus blanc exiliat del comunisme. En un festival organitzat per la colònia japonesa va ser descoberta pels productors de la radio manxú.
Poc després va ser "adoptada", seguint la tradició, per un amic del seu pare un influent xinès gràcies al qual aniria a estudiar a Pequin per millorar la seva educació en una de les escoles per l'èlit del país. Sota la protecció del seu "padrí" xinès va adoptar el nom Li Xiang Lan, en japonès Rikouran.
A l'edat de 17 any li va arribar l'oferta de protagonitzar una pel.lícula, els productors cercaven en Yoshiko una japonesa de semblés xinesa i el parlés perfectament, dins d'una campanya del govern japonès per millorar les relacions entre Manxúria i la metròpolis, una "ambaixada de bona voluntat", propaganda japonesa encoberta, si més no.
L'èxit però, va ser fulminant, la coloració vocal de soprano i la perfecta dicció xinesa li van fer guanyar tan el públic manxú com xinès, val a dir que els japonesos van amagar la seva procedència nipona utilitzant sembre el seu nom xinès.
L'estrella japo-manxú va trumfar a la metròpolis on els seu recitals causaven incidents i avalots provocats pels fans davant la porta dels teatres de Tòquio on actuava.
Finalment va tornar a la Xina on va continuar rodant pel.lícules japoneses on feia de xinesa, cansada d'ocultar la seva identitat es va poder alliberar a l'edat de 24 anys, aleshores es va traslladar a Shangai on continuaria la seva carrera amb èxit malgrat la guerra.
La desfeta japonesa la va enxampar, com a molts altres japonesos, als territoris ocupats, Manxúria, per exemple, va ser un caos, les fugides per la por que provocava l'exercit roig es van traduir en innumerables tragèdies, ella, malgrat les recomanacions d'abandonar el país, va preferir quedar-se, havia nascut a la Xina, els seus pares encara hi eren i no havia fet cap mal, només cantar.
Amb l'arribada de l'exercit xinès a Shangai tots els ciutadans japonesos van ser confinats a un recinte tancat de la ciutat, aleshores el govern militar va començar la repressió, ella va ser acusada de col.lavorar amb l'enemic i de traïdoria, el govern xinès no va reconèixer els seus orígens japonesos. Així doncs va ser condemnada a mort el 8 de desembre de 1946.
La sentencia no es va arribar a executar, una antiga amiga russa alumne de la seva professora de cant, treballadora de l'ambaixada Soviètica, va fer arribar a les autoritats la partida de naixement on es demostrava la ciutadania japonesa de Yoshiko.
Així doncs, va ser expulsada de la Xina, la seva terra, per "retornar" al Japó.
La carrera de Yoshiko Yamaguchi no va acabar, va protagonitzar algunes pel.lícules a Hollywood i musicals a Broadway sota el nom de Shirley Yamaguchi. Va ser una estrella al Japó i a Hong Kong.
Ha estat reportera de la televisió durant la Guerra de Vietnam i a Israel.
L'any 1974 es convertiria en diputada pel la Cambra de Representants del Japó, el Parlament nipó, on hi restaria fins a tres legislatures, actualment a l'edat de 87 anys és vice-presidenta de la fundació de dones assiàtiques (Asian Women Fund), que recupera la memòria històrica i mira d'establir indemnitzacions a les dones que van patir els abusos de la crueltat de la Segona Guerra Mundial.

Passant a una part més frívola, us comentava abans que els fans de Ueto Aya estàvem de sort, ja que la mini serie ha estat un plaer visual de poder gaudir de la maquíssima actriu vestida de xinesa, fent veure que feia proves de càmera o passejant pels carrer d'un Shangai en temps de guerra. I és que no em direu que no és una nina.



I aquesta és la vertadera Yoshiko Yamaguchi, Li Xiang Lan o Rikouran...

Viva el machote!

El passat 28 de gener el ministre de sanitat, treball i seguretat social, Hakuo Yanagisawa, en el seu discurs davant la cambra de representants, es va referir a les dones com a "màquines de fer nens", en explicar la davallada demogràfica de patirà la població japonesa que es veurà reduïda uns 38 milions l'any 2055.
Concretament les seves paraules van ser: el nombre de dones d'edat compresa entre els 15 i 50 anys està fixat. Així doncs, si el número de màquines de fer nens és fixe, tot el que nosaltres podem fer és esperar que cadascuna d'elles produeixi el màxim possible.
Segons el "geni" de la diplomàcia mundial, les dones sanes i joves volen tenir fills i el govern els ha de donar suport.
Com us podeu imaginar, aquesta referència masclista ha estat molt criticada pels partits de l'oposioció sobretot pel Partit Demócrata del Japó (DPJ) , diputats i diputades laboristes, així com personalitats del món cultural i polític del país han expressat el seu malestar.
Malgrat les crítiques rebudes ni el vell xaruc d'en Yanagisawa (71 anys), ni el "perla" del primer ministre Shizo Abe han rectificat ni demanat excuses.
Bé, Shinzo Abe ja va dir que no volia modificar la llei sàlica que impedeix les dones accedir al tron imperial.
Com veieu de "machitos" el món n'és ple, i d'idiotes també.

Un sopar de pel.lícula

Aquest títol, no fa referència al nivell del menjar, tot i que era molt bo, sinó a l'escenari del sopar.
Aquest cap de setmana he rebut la visita d'un amic de Barcelona, ja va estar aquí l'any passat, un dels seus requeriments va ser poder tornar a sopar en aquell restaurant on el vaig dur l'altre vegada.
El local es diu Gonpachi i és el restaurant que va inspirar el decorat per la pel.lícula "Kill Bill" l'escena en que la núvia (Uma Thurman) s'enfrenta amb O-Ren Ishii (Lucy Liu) i la seva banda de Yakuza, els Crazy 88.

Gonpachi és un Isakaya, una taverna japonesa, decorada com si fos un pobre del període Edo, l'estructura que es veu a la pel.lícula està una mica modificada però es bàsicament la mateixa, una sala gran i un pis superior envoltat de reservats, alguns son petites cambres des d'on es pot veure el pis de baix per la finestra, com si es tractés d'una casa a la placa d'un pobre.
El menjar és molt bo, i val a dir que no tan car com podria semblar, al centre de la sala hi ha la cuina de brasa on s'elavoren deliciosos pollastres al foc de carbó, el Yakitori.

Si mai us animeu a anar-hi haureu de fer reserva, es pot fer per internet, són molt amables, com a la majoria de locals del país, però sense reserva no hi res a fer.

Després de sopar vam buscar el jardí nevat, però crec que això va ser una llicencia del Tarantino, els Yakuza tampoc hi eren, és clar que se'ls va pelar la "rossa" l'altre vegada.

Inauguració a Ginza

Una de les coses que més enyorava de Barcelona era anar a les inauguracions dels meus amics, és clar, si has estudiat Belles Arts, els teus amics acaben per fer exposicions. Al Japó només havia anat a les inauguracions de l'ambaixada espanyola, amb tot els que comporta, però anit va ser la primera inauguració en una galeria de les de veritat, com les del carrer Consell de Cent o la mateixa Parés.
El meu amic Albert, que s'està al Japó estudiant japonès, es va presentar a un concurs de la galeria Nichido Garo de Ginza, el barri més elegant de Tòquio. Finalment va estar seleccionat d'entre un munt de candidats i anit per fi, s'inaugurava l'exposició col.lectiva de "joves" promeses. Poso jove entre cometes ja que hi havia ganàpies que ens passaven deu anys, però al Japó una persona de 47 any és jove, bons auguris d'esperança de vida, oi?

Tot es va fer de manera molt formal, com requeria l'ocasió, discursos dels patrocinadors i entrega de premis als tres primers seleccionats, per meu gust l'Albert els supera tots però jugant fora de casa sempre es té un cert desavantatge, l'acte ens va servir per poder veure el nivell de la pintura emergent, almenys de l'estil d'aquella galeria, el formants i els estils, un detall que ens va cridar l'atenció és que utilitzen uns marc molt carregats, daurats i plens de floritures, sense comentaris...
A la inauguració ens van retrobar amb alguns amics, com en Todd i la Kyioko, un director d'art de Nova York i la seva parella, i amb la Keiko la xicota de l'Albert que es va passar la vetllada intentant explica perquè els quadres de l'Albert vistos d'aprop no tenen detall, quines coses a questes alçades de la historia, no? es que els Japonesos no han vist mai un Vermeer d'aprop?

Escoltant un llarg discurs del patrocinadors, l'Albert no passa desapercebut, oi?


La teca era prou bona, i molt occidental


L'Aya al costat del quadre guanyador, el trobo més una il.lustració que una pintura malgrat tot.


Un detall de l'obra de l'Albert on es pot apreciar la seva tècnica i la "manca de detall"


L'Albert i l'Aya gaudint del "vernissage", amb bastonets...


Al costat de les seves peces seleccionades, tres moments del dia al barri de Asakusa


La Keiko, l'Albert, jo, l'Aya, en Todd i la Kyioko


En un Sushiya després, per acabar d'omplir el forat que ens havien deixat els canapés.

Fent amics...

Benvolguts amics,
hi ha moltes raons per escriure un blog, el meu cas era poder mantenir contacte amb els meus éssers estimats a casa.
Ara he tornat d'un viatge per les terres que em van veure néixer, m'he trobat amb antics companys i amics, he visitat la familia i he retrobat velles amistats.
També he tingut l'opurtunitat de conéixer en persona l'amic Carquinyol, l'autor del Badiu dels Micacos. Vaig tenir el plaer de compartir una estona amb ell i torturar-lo amb la companyia dels meus nebots, que malgrat el que ell us pugui dir al seu blog, no ens van deixar tranquils ni un moment, ja és el que té tenir dos i cinc anys, "són uns culs d'en jaumet". Però l'amic Carquinyol és massa educat per reconéixer-ho.

Bé, tal com començava aquest post, potser he descobert que els meus amics no es llegeixen el meu blog, o ho fam molt de tan en tan, hi és que la confiança fa fàstic, despés es queixen que no reben notícies meves, o que no saben res de la meva vida al Japó. Qui els va parir, com diria un amic de Girona.
Bé, tanmateix, si bé els meus amics de sempre no es lleieixen aquests escrits, n'hi ha,però, de nous que de ben segur ho fan cada dia.

L'Aya, la Shikibu (adormida), l'amic Carquinyol i jo davant d'una botiga molt "selecta" de Badalona.

El meu pare, els meus nebots, Jan i Pol, i la meva filla "escoltant" atentament les facècies de dos blocaires.

L'Elisenda, la meva germana, i el meu pare rient-nos les gràcies. I els nens fent pai manetes.

Una abraçada des del Japó.