Patim, patam patum, "patoufetto" tōru yo!

Abans que algú m'ho torni a peguntar, les iŀustracions del Patufet que veureu a continuació sóm meves, i no, no les podeu usar per cap projecte personal ni comercial sense el meu permís, sóc iŀlustrador i dissenyador professional i les imatges tenen drets.

El dissabte va ser l'aniversari de la Shikibu, durant la festa vam jugar a moltes coses, a pluja de globus, a "Obakegokko" ( corre-cuita ), a penjar la cua del bou...

Però també vam fer un "geki", una representació teatral, aquest com de titelles, com ja ho havien fer l'any passat amb la Llegenda de Sant Jordi.

Enguany l'Aya i jo vam decidir fer en Patufet, una història de "pet i fulla" que segur que agradaria als nens japonesos, en aquest aspecte el Japó i Catalunya ens assemblem molt. 

El més difícil va ser traduir la cantarella d'en Patufet: patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet. 

A la fi ho vam fer fàcil:

Patim, patam, patum, ninna san kyosukero, 

( Patim, patam, patum, que tothom estigui alerta )

Patim, patam, patum, Patoufetto ga tōru yo.

( Patim, patam, patum, que passa en Patufet )

En Patufet, aquest cop, en comptes d'anar a comprar safrà per l'arròs, va comprar arròs, molt més fàcil d'entendre pels nens japonesos, i de pas demostra que en Patufet encara que era petit era molt forçut.

Em vaig posar la barretina per fer anar els ninots i la canalla va començar a cridar-me "Santa", "Santa", de Santa Claus. Així vaig poder explicar que no era en "Santa" sinó una barretina catalana, el barret típic del meu país, Catalunya.

El senyor de la botiga de queviures i una mestressa que gairebé trepitja en Patufet...

La pluja que queia al camp de cols...

La mare i el pare d'en Patufet, el pare potser una mica massa mudat per treballar al troç...

però Hollywood és fantasia ;)

El Patufet i el Bou.

Us hagués agradat sentir la mainada cridant: "Patoufetto, doko ni iruno?" ( Patufet on ets? ). Un cop més un tastet de la nostra cultura al Japó.

Aniversari feliç! I ja en van sis!

El dissabte la Shikibu va fer sis anys!!! Déu meu com passa el temps! Per celebrar el seu aniversari vam convidar alguns amiguets de l'escola bressol. Vam jugar, menjar pastissos, i vam fer una mica de teatre, molt de sucre i corredisses per la casa en un dia genial!

L'Aya  i en Miró preparen la decoració. No és per res però la samarreta de l'Aya és disseny meu, m'agrada molt com li queda :)

En Miró comprova que els globus "funcionin" correctament...

En Harry Potter va ser un dels convidats...

La Shikibu també volia comprovar la qualitat dels globus...

Aquesta nena de nom molt dolç sembla petita però és molt forta...

Estudiant física...

...i lletres...

És l'hora del pastís!!!

I dels regals!!!

Al Japó ens treiem les sabates quan entrem a casa, i a les festes passen coses així...

Creus que plourà?

Ens ho vam passar d'allò més bé enganxant la cua del bou, i en acabat tot van rebre un regal ben dolç. L'any vinent molts dels nens que van venir el dissabte aniran a escoles diferents de la de la Shikibu, potser es trobaran per jugar, però segur que tots tindran amics nous amb qui jugar. Fa una mica de llàstima, però també iŀlusió veure qui coneixerem més endavant.

Com es diuen els japonesos?

Quan pensem amb noms japonesos els primers que ens venen al cap són els noms de les empreses d'automoció més famoses, Honda, Toyota, Yamaha, o Kawasaki. El cert és que la majoria d'aquestes marques duen els cognoms dels seus fundadors, així com la Ford porta el cognom del seu fundador, Henry Ford.
Heu de saber que els japonesos, normalment, es criden pel cognom, fins hi tot entre amics, recordeu en Kazama del Shi-chan? Els noms propis es deixen, sovint per les noies joves, solteres o per la canalla de parvulari, acompanyats del sufix "-chan", o "-kun" ( aquest normalment adreçat als varons ).
Una altra cosa important és que els japonesos diuen primer el cognom i després el nom, així doncs quan es parla de l'aquitecte del Palau Sant Jordi, Arata Isozaki, els japoneos el criden Isozaki Arata. No és una beneiteria, moltes vegades no saben de qui parles si no ho dius així.

Cognom en japonés és diu "myouji" ( nom+lletra ). Abans de la reatauració de Meiji ( 1868-1912 ) els únics que tenien cognom eren els Samurai, algun comerciant o els professionals lliberals, com ara escriptors, pintors, poetes, o metges, etc... El comú del poble eren en "Taro" i la "Keiko". Els fills s'anomeraven el primer era el un, els segon el dos, i així anant fent. L'avi de l'Aya es deia Hachiro, que vindria a ser Octavi ( el vuité ). El jugador dels Seattle Marines de baseball es diu Ichiro ( el primer ) i el fill de Hayao Miyazaki es diu Goro ( Quint ).
Per mirar de posar una mica d'ordre al cens, l'emperador va signar un decret pel què s'obligava a la població a triar un cognom, això sí, dins d'una llista de kanji autoritzats.

Entre el kanji que es van triar hi ha del tipus nom i les tipus adjectiu. La cultura japonesa té els seus origens en l'agricultura, els seus noms són bàsicament momenclatura rural, d'accidents geografics, i noms de plantes o flors. Alguns tenen noms que indiquen la seva posició geografica respecte al castell del senyor, com és el cas del famós director de cinema Takeshi Kitano, "kitano" vol dir "kita" ( nord ) i "no" ( camp ), camp del nord. Antigament també hi havia noms que es referien a la posició que s'ocupava a la cort de l'emprerador o el senyor feudal, com per exemple el nom de la famosa escriptora Murasaki Shikibu, "shikibu", vol dir mestre de cerimònies, que era el càrrec del pare de l'ecriptora.
No tenen, com nosaltres noms d'origents diferents, amb origens etimologics procedents d'altres cultures. Almenys fins ara. I com que tots els cognoms s'escriuen en kanji és fàcil saber el seu significat.
Catalunya com Japó ha estat una societat d'origen agrari, per això tenim tants cognoms de pagès o geogràfics, com Valls, Pujol, Rius, Pou, Costa, Llac. Al Japó passa el mateix, però a diferència nostre, no hi ha noms d'oficis, com Ferrer, Pagès o  Fuster o són molt rars.
Amen a veure que volen dir molts dels cogmons japonesos. Com us he dit hi noms i adjectius, per exemple "hashi" ( pont ) o "taka" ( alt ) ens donen Takahashi, pont alt. O jugant amb el mot pont tenim que "ishi" ( pedra ) i "bashi" ( pont ) en dona Ishibashi, el nom del fundador de l'empresa de pneumàtics Bridgestone, pont de pedra.
Altres cognoms famosos són:
Toyota, és un derivat del nom del seu fundador Toyoda, "toyo" ( ric ), "ta" ( camp ), camp ric.
Honda també vol dir camp, però en aquest cas seria "el camp" ja que "hon" seria "l'original", potser hi havia una familia que es deia "hon", i una part va anar a viure al camp, els Hon-da, el Hon del camp.
Yamaha, "yama" ( muntanya ), "ha" ( fulles ), les fulles de la muntanya.
Kawasaki, ve de "kawa" ( riu ) i "saki" ( cap, geogràfic ), riu cap.

Altres cognoms famosos poden ser el de Hayao Miyazaki, "miya" vol dir palau o temple i "saki" és un cap, per exemple palau del cap.
Hi ha molt altres noms molt usats, com Ishikawa, "ishi" ( pedra ), "kawa" ( riu ), riu de pedres. Ishida, camps de pedres. Kugogi, "kuro" ( negre ), "gi" ( arbre ), arbre negre. Ogawa, "o" ( petit ), "gawa" ( riu ), riu petit...
L'altre dia us explicava que el nom oficial de Panasonic és Matushita Denki, "matsu" ( pi ), "shita" ( sota ), sota el pi. Parlant de pins, la marca Mazda és un derivat de Matsuda, "matsu" ( pi ), "da" ( camp ), camp de pins, o sigui, pineda, com sonaria dir: Ei! Que tinc un Pineda 4X4 vermell.


Potser alguns cognoms japonesos ens poden fer gràcia, pero al cap i la la fi no són tant diferents dels nostres.
Per cert l'Aya abans de casar-se amb mi es deia Aya Kitamura, "aya" vol dir educada, i "kitamura" ve de "kita" ( nord ) i "mura" ( poble ), poble del nord. Com he dit abans això no vol dir que sigui del nord del Japó sinó que estava al nord del palau o els castell del baró, per això hi molts Kitamura arreu del país.
Per cert els tiets de l'Aya tenen un edifici d'apartaments que van batejar amb el nom de "North Village" Kitamura en anglès.

Alguns noms japonesos fan referència a la situació respecte el castell del Daimyo ( el senyor feudal ).

vermell: Kita ( nord ), ex: Kitano ( camp del nord )

verd ampolla: Nishi ( oest ), ex: Nishida ( camp de l'oest )

blau cel: Higashi ( est ), ex: Higashiyama ( muntanya de l'est )

groc: Minami ( sud ), normalment s'usa sol, Minami ( sud )

Si us interessa aquí teniu una lista de la majoria de noms japonesos: Japanese Surnames.

Richard Hamilton és mort

Ha mort Richard Hamilton a l'edat de 89 anys. Per molts Hamilton ha estat el pare del Pop Art, una tendència artística que emprava elements de la vida diària i els convertia en peces d'ús inteŀlectual, una mica com ja havia fet Marcel Duchamp amb els seus "Readymades" quan agafava una tassa de vàter i la posava en un museu. 

Hamilton va començar a usant icones del dia a dia, per crear peces de crítica social. Els seu treballs potser més coneguts son els collage. 

Aquest és el collage de 1956 titulat Just what is it that makes today's homes so different, so appealing ( Què és que fa que els cases d'avui siguin tan diferents, tant seductores? ). L'obra més coneguda de l'artista.

Vaig veure fa anys, en un programa de la BBC com Hamilton creava aquesta versió del collage anterior,  aquest cop fent ús de la infografia, en aquesta versió feta 30 després, els valors socials han canviat, es pot veure una caricatura de la Margater Thatcher, una dona culturista, ordinadors personals, un cartell de la Sida que imita el famós LOVE ( 1967 ) de Robert Indiana, un microones amb un plat de "fish fingers" ( barretes de peix ), entre altres imatges dels '80 que malauradament segueixen vigents, com la guerra i la fam.

Però una de les obres que més em crida l'atenció, com a indepententista català, és la trilogia sobre el conflicte irlandès de principis dels '80. Amb Thatcher al capdavant del govern britànic.

El 1981, Hamilton va començar a treballar en una trilogia de pintures basades en els conflictes a Irlanda del Nord després de veure un documental de televisió sobre la protesta organitzada pels presos de l'IRA a la presó de Long Kesh, popularment coneguda com "El Laberint". The Citizen ( el ciutadà ) ( 1981-83 ) mostra un presoner de l'IRA, Hugh Rooney, de Short Strand, Belfast, un enclavament republicà, Rooney apareix com un manifestant brut amb els cabells llargs i barba. Els presoners republicans s'havien negat a portar l'uniforme de la presó, aŀlegant que eren presos polítics. Els funcionaris de la presó es van negar a que els manifestants vestits amb una manta usessin els banys, llevat que vestissin els uniformes de la presó. Els presoners republicans s'hi van negar, i en el seu lloc van embrutar les parets de les seves ceŀles amb els seus excrements.

Hamilton completa aquesta trilogia amb The State ( l'Estat ) , i The Subject ( el súbdit ). The State representa un soldat de les forces d'ocupació britàniques al Nord d'Irlanda, The Subject representa un unionista vestit amb els colors de l'Ordre d'Orange per celebrar la victòria de la casa Guillem d'Orange contra els Jaume II "el catòlic", a la Batalla de Boyne de 1690 quan Irlanda va perdre la seva sobirania.
És com si els del PP o els de Ciudadanos fessis apologia de Felip V l'Onze de Setembre, calla! però si hi fan!
Per a mi Hamilton, anglès, en denunciar el conflicte irlandès, i les vexacions al seu poble va demostrar una gran sensibilitat de justícia. Però con ja he sentit a dir més d'un cop, el Regne Unit és com Espanya però Anglaterra no és Castella. 

 The State ( oli sobre tela 200x100 cm )

 The Subject ( oli sobre tela 200x100 cm )

The Citizen ( oli sobre tela 200x100 cm )

Richard Hamilton va ser un artista compromès amb la societat del seu temps, un mestre de mestres, les seves obres són a museus i llibres d'art, però el treball que més vegades s'haurà reproduït és sens dubte la coberta del "Disc Blanc" del Beatles.

Mirant a ponent

Són dos quarts de set del vespre, trec el cap per la finesta de l'estudi i veig el sol ponent. Més enllà de les muntanyes, el sol es pon al Japó, a Catalunya és gairebé migdia, aviat soparé, i potser que alguns de vosaltres esteu preparant el dinar.
M'agrada molt la meva finestra, encara que em passo el dia mirant la pantalla del meu Mac, m'agrada girar el cap i badar.
Mentre escric això el sol marxa molt ràpidament, potser l'heu cridat vosaltres.
Que tingueu un bon dinar!

Ens agrada el submarinisme!

Boníssim discurs de Màrius Serra!

Diada nacional a Hiratsuka

Se'm fa estrany cada any celebrar la diada nacional de Catalunya lluny del meu país. Enguany voldria ser a Badalona fent costat als ciutadans que, desafiant l'autoritat filo-franquista del seu batlle, potser celebraran la millor diada en anys.

Avui al Japó també recordem una altra tragèdia, fa sis mesos que un terratrèmol, seguit d'un tsunami, van arrasar el nord-est del país, més de 20.000 morts, i centenars de milers de llars destruïdes, ens van deixar una nafra difícil de guarir. Després dels desastres naturals, va venir la tragèdia nuclear. Qui sap quan tornarem a la normalitat.

La diada nacional reviu en nosaltres, el nostre esperit ferm i tossut, va voluntat d'ésser, jo també, des de la distància física, recordo any rere any, qui sóc i d'on vinc.

Via fora! Via fora!

Crideu als Miquelets, als Maulets, al Regiment de la Fe, a la Coronela, a les Reials Guàrdies Catalanes, la Regiment de la Ciutat, al de Sant Jordi, al de Sant Miquel, al de la Diputació General, al Regiment de Nostra Senyora de la Concepció, al Regiment de Sant Eulàlia, al de Nostra Senyora dels Desemparats, al de Sant Narcís, l'enemic s'acosta als nostres bastions i portals, són més i van millor armats, només la nostra determinació i el nostre coratge els pot véncer, ara és l'hora! Ciutadans! Sortiu al carrer i defenseu la vostra llibertat!
Via fora! Via fora!!!

Potser pot semblar una arenga molt abrandada, però n'estan fent un gra massa, ni nació, ni seleccions, ni Estatut, ni diners, ni aeroports, ni trens, ni hospitals, ni carreteres, ni Estat, ni cinemes, ni "Estelades", ni català a les escoles. Ja n'hi ha prou! 300 anys de colonització són masses. Via fora! Via fora!

Llengua oficial, llengua nacional...

A mitjans del mes d'agost de 1945 les tropes aliades, encapçalades pel general Douglas MacArthur,  ocupen Japó, el 28 d'agost el general arriba a la ciutat d'Atsugi, població veïna a la meva, seguit del cuirassat U.S.S. Missouri on es signarà la rendició el 2 de setembre.

El general MacArthur és un personatge complicat, per uns un heroi, per altres, un megalòmen amb molt poc respecte per la vida humana, i menys si aquesta vida no era blanca.
L'ocupació aliada, bàsicament americana, australiana i holandesa, va anar des del 1945 fins al 1952, tot i que les parts ocupades per la Unió Soviètica encara resten sota domini, ara de Rússia.
Avui en dia, encara hi ha bases americanes a les illes d'Okinawa, que malgrat les protestes de la població local, no han pogut ser desmantellades, aquest problema va causar la dimissió del primer ministre Hatoyama, fa més o menys dos anys, al no poder complir la promesa donada de fer fora les bases.

Una ocupació militar, és sobretot la imposició d'un Estat sobre un altre per la força de les armes, l'Estat ocupat queda sotmès a les lleis de l'ocupant i dependrà d'aquest respectar la cultura i la idiosincràcia de la nació ocupada.
Durant l'ocupació els soldats americans es passejaven pels carrers amb la supèrvia dels vencedors, molt sovint hi havia baralles o enfrontaments amb la població, que veia com no es respectaven les seves tradicions, quan un soldat americà cometia un crim, no podia ser arrestar per la policia japonesa, ni jutjat per la justícia del país, exactament com ara passa a Okiawa.
Els americans van obligar al Japó a acceptar una constitució que van redactar ells mateixos, i van imposar el model de govern que tenim actualment al Japó. Amb l'Emperador cop a cap d'Estat.
Els Estats Units van convertir Japó en un país democràtic fet a la mida dels occidentals. La Democràcia ha funcionat al Japó, perquè fa 150 anys un emperador va voler "modernitzar" o més ben dit "occidentalitzar" el país. El Japó s'hagués occidentalitzat abans si el Shogun Nobunaga Oda no hagués estat assassinat el 1582. Però hi ha països que no estan madurs per a la Democràcia, com l'ha vist al llarg de la història.

El 1945, però l'occidentalització no va fer volguda sinó forçada, entre moltes de les imposicions de MacArthur hi havia la d'imposar l'anglès con a llengua oficial del Japó, i la d'erradicar els Kanji, i els alfabets siŀlàbics, el Hiragana i el Katakana del japonès. Els francesos havien fet quelcom semblant a Indoxina imposant l'albabet actual del Vietnam.
De seguida es va veure que era una missió impossible, el japonès és una llengua molt simple de sons amb moltes paraules que tenen diferents significats, si s'escriu japonès en Romaji ( alfabet llatí ) es fa molt difícil entendre el què es vol dir. Hi tot i que ja s'havia provat anterionment durant el període Meiji ( 1868-1912 ), la iniciativa va fracassar.
Fins i tot només amb Hiragana o Katakana es van comprovar les dificultats de comprensió de texts sense l'ajuda dels Kanji.
MacArthur també va obligar a retolar tots els edificis públics en anglès, així com els senyals de trànsit, costum que perdura actualment tot i que els japonesos "passen" de llegir-los com vaig explicar en una anecdota amb el meu sogre.
Així doncs en 1946 es confecciona una llista de Kanjis d'ús comú, la Toyo kanji que consta de 1.850 caràcters. Aquesta llista no es va modificar fins el 1981 que va ser substituïda del la Joyo de 1.945 caràcters, actualment modificada l'any 2009 amb 2.136 kanjis.

La primera intenció, però, era eliminar els kanji i imposar la llengua del vencedor, finalment cap de les dues coses va ser possible, l'anglès és una llengua que els japonesos estudien però que pocs parlen, i l'alfabet "romaji" s'estudia quan ja es dominen els Hiragana i Katakana. Per això hi ha molts nens de primària que no saben llegir l'abecedari.
El Japó, poc a poc va anar recuperant la seva sobirania, i el 1952 va deixar de ser un país ocupat, d'aquella occidentalització forçada, però ens queden els senyals de trànsit retolats en angles i japonès.

El japonès no és la llengua oficial del Japó, tampoc l'anglès, però el japonès és la llengua "de facto" del país. Tot i que no està reconegut a la Constitució. Poc tampoc la constitució dels EEUU reconeix cap llengua com a oficial.
Tanmateix al Japó no es pot viure o treballar sense conèixer la llengua del país. Tot i que hi ha molts estrangers que no el parlen. I fins hi tot hi ha escoles internacionals on la llengua vehicular és l'anglès.
Fa un parell d'anys vaig treballar amb una empresa fundada per un britànic, un dels treballadors, nascut al Japó, era de pares filipins, havia anat a l'escola internacional i no parlava japonès, a la fi va ser acomiadat precisament per aquest motiu.
Fa poc vaig intentar treballar per na empresa americana, on no es demanava tenir un bon nivell de japonès, o això deia l'oferta de treball. A la fi va resultar que sí que s'havia de tenir un bon nivell, però no ho havien posat perquè no volien espantar als estrangers a qui era destinada l'oferta. O sigui que l'empresa en realitat volia un nivell natiu d'anglès i de japonès, i això és molt difícil de trobar, encara busquen...
Japó és un país sobirà, aquesta llibertat li ha permès conservar la seva llengua, la seva identitat i la seva cultura. Altres països no han tingut la mateixa sort.
Algunes nacions colonitzades, com la nostra, han de veure con 3 persones que pertanyen als colonitzadors tenen més veu i vot que 130.000 ( el cas del País Valencià ).
Els jutges són colonitzadors, i les seves lleis són imposades des de la metròpoli. Posem el crit al cell i clamem justícia, però no la trobarem, perquè la llei no és imparcial, és la llei dels vencedors que s'ha imposat als vençuts des de fa 300 anys.
Ara el Japó i els EEUU tornen a ser aliats com ja ho havien estat molt abans de la Segona Guerra Mundial, però ambos països són lliures.

 Tropes americanes d'ocupació vigilant un avastiment d'aigua potable.

 Una botiga de records només per a les tropes d'ocupació.

 Un policia militar americà donant instruccions a un policia japonès.

 Dos oficials americans a l'estació de tren de Hiroshima l'any 1951.

Un cartell típic de les carreteres japoneses, en japonès i angles, perquè no es "perdin" els tancs americans.

Tifó número 12

Com potser ja sabreu, aquest cap de setmana un tifó ha arrasat la prefectura de Wakayama a l'oest del Japó, aquest tifó era el número 12 per que fa l'any, nosaltres hem patit fortes pluges a la nostra regió de Kanto però cap catàstrofe com a les zones més afectades.
El resultat, 37 persones mortes i més de 50 desaparegudes, al mapa de l'esquerra es poden veure les persones desaparegudes en blanc i mortes en negre localitzades per zones.
Mala sort per nostre primer ministre Noda que tot just ha pres possessió del càrrec i ja es troba amb aquesta tragèdia.
El japonesos creien que el seu país era l'elegit dels déus, jo emulant aquell personatge de la peŀlícula "El violinista sobre la teulada" em pregunto si els déus no en podien haver triat un altre, o almenys donar-nos unes vacances. Diuen que sempre plou sobre mullat, en aquest cas és ben cert.

Ara fa cinc any i un mes...

Avui fa 5 anys i un mes que Lluís Maria Xirinacs ens va deixar, curiosament jo estava llegint aquest llibre, Amnistia 77, Franco ha mort? Una autobiografia de Xirinacs, on ens reviu, fent ús d'una memòria prodigiosa l'any que va passar davant la presó Model, per demanar l'amnistia dels presos polítics encara tancats. El llibre també ens parla de les converses que van tenir lloc durant els primers anys de la Transició, de la traïció dels nostres líders polítics, de les lluites de poder.

Aquest blog volia parlar de la meva vida al Japó, de les experiències de viure en un lloc tan diferent al nostre, donar una mica d'informació sobre el país, i potser explicar-se la història, la cultura, llegendes...Però no puc estar-me de dir el que penso sobre la situació de la meva pàtria, sí "pàtria", aquest mot sona molt fort, potser massa fort pels temps de "correctisme" polític i discursos descafeïnats.

Els atacs contra Catalunya són constants, quan no és una cosa és l'altre, ara es fiquen amb la immersió lingüística i reformen la Constitució espanyola per retallar competències al minso "poder" de la Generalitat.
Rellegeixo Xirinacs, i me n'adorno que moltes de les coses que van passar fa 30 anys tornen a passar.
Aleshores veníem d'una dictadura, teníem la por al cos, avui no, avui hem de ser valents, i lluitar.

Acte de Sobirania
"He viscut esclau setanta-cinc anys en uns països catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís M. Xirinacs i Damians. Barcelona, 6 d’agost de 2007.

Tornada a l'escola

Avui la Shikibu ha tornat a l'escola bressol, després de 50 dies de vacances i molt més moreneta que quan va plegar. Carregada amb la motxilla i amb una bossa plena dels estris necessaris, com llapis de colors, tisores, o la caputxa-coixí en cas de terratrèmol.
Els nens japonesos no fan tantes vacances com els catalans, durant els més o menys 50 dies d'estiu han d'anar a l'escola per fer algunes activitats, i si són d'algun club, molts hi continuen anant cada dia.
La Shikibu va a una escola que pertany a un santuari Xintoista i participa de moltes activitats relacionades amb aquest culte religiós, com el Obon, o els Omikoshi dels que ja us n'he parlat durant aquest mes d'agost.
Avui comencen les classes, però ho fan a "mig gas" només fins a mig matí, i així durant la resta de dies d'aquesta primera setmana, perquè la mainada es vagi acostumant.
Una cosa important que heu de saber sobre l'ensenyament a l'Àsia és què el curs lectiu no comença al setembre sinó a l'abril. Per això avui la Shikibu continuarà a la mateixa classe amb els mateixos mestres. A l'abril deixarà l'escola bressol i entrarà formalment al sistema d'ensenyament obligatori japonès.

Els savis parlen...

Fabulós article de Valèria Gaillard al Punt-Avui sobre la darrera noveŀla de Jaume Cabré, Jo confesso. L'article ens parla dels punts potser més destacables de la noveŀla dels què en voldria ressaltar un fragment:

En tot cas, el novel·lista també tenia en ment el famós J'accuse, de Zola. Efectivament, el tema de la diàspora jueva queda recollit en l'obra. Fins i tot un dels personatges estableix un paral·lelisme entre el poble jueu i el català, perquè, com els jueus, “els catalans s'han sentit esclaus en la seva pròpia terra”. Davant d'aquesta afirmació, l'Adrià diu: “Jo també sóc jueu. Jueu de cap, de poble, d'història.” Els jueus ja tenen estat propi. Els catalans, no: “En no tenir estat és molt difícil mantenir la visibilitat de la literatura catalana a fora, fins i tot d'altres igual de minoritàries, l'eslovena o les nòrdiques, fan més feina perquè tenen estat.”


Avui en dia Catalunya és més anti-jueva que mai almenys des del segle XIV, i també més "espanyolitzada", potser té alguna cosa a veure. Lluny han quedat els dies en que Salvador Espriu associava el poble jueu amb el català a l'Assaig de càntic en el Temple de la Pell de brau. O que Jordi Pujol començava tenint relacions diplomàtiques amb l'Estat d'Israel abans que Espanya el reconegués oficialment.
Sempre he tingut simpatia pels jueus, he confessat moltes vegades en aquest blog que sóc sionista, tot i que no estic d'acord amb moltes de les coses que fa el govern israelià.
Com el personatge de la noveŀla de Cabré, sempre he trobat un paraŀlelisme amb el poble d'Israel i el poble català, com ells som captius a la nostra pròpia terra, marcats i insultats, titllats d'especuladors, garrepes i poc solidaris, però alhora el motor i l'enginy de l'estat que ens empresona.
Crec fermament que si els jueus no ens haguessin abandonat el 1391, després de l'atac al Call de Barcelona i farts de la violència a que eren sotmesos, Catalunya seria hores d'ara un estat independent.

Nosaltres, ens aferrem a la nostra llengua i cultura, i malgrat el atacs rebuts, som tossuts i decidits a fer-nos escoltar on calgui per qui calgui. Com els jueus durant el Sàbat quan deien "l'any vinent a Jerusalem", nosaltres mirem el futur i diem: "aviat la llibertat".
Com els jueus de Zola i el cas Dreyfus, el catalans som prejutjats, acusats i condemnats pel sol fet de ser catalans, fins hi tot catalans unionistes com Carme Chacón, no poder aspirar a la presidència del govern espanyol pel sol fet de ser catalans, més que per fet de ser dones, malgrat el masclisme imperant a l'estat dels toros, la pandereta i els bombers que insulten als companys catalans quan fan exhibició pública de la seva identitat.
Els catalans, com els jueus hem estat expulsats de la nostra terra, abans per motius polítics, ara per motius econòmics, els catalans de la diàspora vivim aferrats al nostre país, però integrats a la cultura que ens ha acollit, ens trobem per veure jugar el Barça o per fer una costellada l'Onze de Setembre sense que darrera hi hagi cap ambaixada oficial que ens organitzi.
Durant la presentació del llibre Cabré també va dir: "Quan vaig anar a la fira de Frankfurt, la gent comentava: 'L'existència de la literatura catalana és el secret més ben guardat de l'Estat espanyol'. Nosaltres tenim un handicap que no tenen altres llengües com l'eslovena o les nòrdiques. Ells compten amb el suport d'un Estat i nosaltres, els catalans, no ".
M'agrada molt Jaume Cabré, recordo haver "devorat" Senyoria quan vivia a Londres, si tinc l'oportunitat de visitar Catalunya en un futur proper, una de les primeres coses que faré serà anar a compar-me el llibre.
Jaume Cabré, Alfred Bosch, Quim Monzó, entre altres han parlat, hi ho han dit clar, la llibertat del nostre poble és necessària, ens hi juguen la supervivència.
Quan rebo notícies d'aquestes, se'm renova l'esperança.

Alèsia? No conec cap Alèsia!!!

Alèsia? No conec cap Alèsia!!!
Els qui heu llegit Astèrix ( Astèrix i l'escut Arvern ), sabreu de què us parlo, Alèsia va ser l'escenari de la famosa batalla on Vercigentòrix, cabdill dels gals és vençut per Cèsar. Els gals de les històries d'Astèrix neguen la derrota, i diuen desconèixer la batalla en qüestió, això sí, recorden i celebren la victòria gal·la de Gergòvia.
La realitat és que Alésia, és molt coneguda, va ser la batalla definitiva sobre el poder a la Gàŀlia, Vercingetòrix va ser capturat i portat a Roma encadenat, on va ser mostrat al poble durant el Triomf de Cèsar.
La negació històrica no és una anècdota de còmic, és una realitat, els catalans en sabem molt ja que l'estem patint constantment. Molts desconeixem la nostra història, o la que coneixem és la versió que el país vencedor de la nostra Alèsia vol que aprenguem.
Al Japó passa el mateix, ja fa temps que me'n vaig adonar, els japonesos tenen un pobre coneixement sobre el seu passat. I el què conèixen, és molt adulterat. Per exemple, el Japó no va ser un país unificat fins la Restauració de Meiji ( 1868-1912 ). Fins aleshores havia estat un territori dividit per senyors feudals, sota el poder d'un cap militar, el Shogun i d'un cap espiritual, el Mikado, l'emperador. La llengua que es parlava no era el japonès que coneixem avui fruit de l'ensenyament públic de la Restauració, sinó un poti-poti de llengües diverses no escrites. Al nord es parlava Ezo o Ainú i al sud, a Okinawa es parlava una altra llengua que només ha restat en topònims.
Els qui diguin que al Japó es parlava japonès menteixen, imagineu un país ple de muntanyes i valls, on les comunicacions es fan a peu, una societat tancada i rural, amb un únic comerç que va de Edo a Kyoto, i així durant 1.000 anys, si al Principat Catalunya es parlava tant diferent a Manresa i a Barcelona al segle XIX imagineu al Japó, que és deu vegades més gran que el nostre país.

La veritat és que els japonesos tenen moltes coses de les que avergonyir-se de la seva història, quan vaig visitar Seül, si anaves al palaus i els temples, que eren preciosos,  el guia et deia, que tots eren reconstruccions després que els japonesos els cremessin durant la invasió del segle XVI.
No cal dir tots els desastres que l'Imperi Japonès va provocar a la Xina, Manxúria i la mateixa Corea durant les diferent guerres de colonització a principis del segle XX.
Matances, genocidis, esclavatge sexual, expoliació dels recursos naturals d'un territori, dictadura militar al propi país.
La matança de Nanquín, on 20.000 dones van ser violades i més de 200.000 persones van ser assassinades per l'exèrcit imperial.
La política colonitzadora de l'Imperi Japonès, tothom sap com va acabar, o potser no.

Ahir vaig comprar un llibre sobre la història del Japó, es una edició per estudiants de primària il·lustrat a l'estil Manga.
El llibre, d'unes 600 pàgines, és un resum fàcil d'endendre sobre el passat d'aquestes illes. El què em va sorprendre van ser els lapsus de memòria sobre moltes de les coses que us he explicat, i sobretot pel fet que es dediquin més de 50 pàgines a le guerres colonitzadores i només 4! 4 pàgines a la Segona Guerra mundial, ostres! Això sí que és voler ignorar on és Alèsia!
L'Aya va dir que el llibre fa el ridícul.
Entenc que no es vulgui atabalar a la canalla amb històries massa violentes, però no es pot ignorar el passat, sobretot si el passat conté errors, les conseqüències dels quals encara s'estan pagant. De fet publicacions com les d'aquest llibre porta a protestes a països com Corea i a la crema de banderes japoneses davant les ambaixades nipones.
Oblidar el passat és molt perillós, tant pels vençuts com pels vencedors, està bé que coneguem Gergòvia, però no podem d'oblidar Alèsia.

Els Nazis i el Japó

 La guerra del Pacífic