Sant Jordi amb el Casal Català

El passat Sant Jordi vaig tenir el plaer d'organitzar, amb l'ajuda inestimable dels companys del Casal, una vetllada que ens va sortir prou bé, tenint en compte que es va fer, com es sol dir, amb una sabata i una espardenya.

Enguany va ser la primera vegada que organitzavem la Diada fora de l'Instituto Cervantes. Per motius que no són dificils d'imaginar, oi?

Vam tenir la sort de trobar un local, molt acollidor al bell mig de la ciutat al barri d'Aoyama, just al costat de la 246 i Omotesando. El local, és l'Antenna-Wired Café.

Per les bicicletes ja on dodeu imaginar que és un lloc un pèl hipster. 

El programa del dia incloia dues vídeo conferències, una amb Liz Castro, una escriptora americana enamorada de Catalunya, membre de l'ANC, editora i, el cas que ens ocupava, co-autora del llibre Els crims nostrats de l'editorial Xandri.

Una segona vídeo conferència amb Sergi Marzabal, co-autor del mateix llibre, una persona polifacètica, pintor, escriptor, i creador de Catalans al Món, o Culers al Món, entre altres genialitats.
També vam tenir intercanvi de roses i llibres i punts de llibre dissenyats per mi.

Pel l'intercanvi vam preferir fer el joc de l'amic invisible, casascú havia de portar un llibre nou o usat en bon estat, embolicat. El gomets de color servien per identificar la llengua, groc pel català, vermell pel japonès ( com no ), blau per l'anglès i blanc pel castellà.

La Liz ens va fer una passejada en directe per la Rambla fins arribar a la parada de l'ANC, des d'on signaria llibres.

 No ens va deixar brindar amb Cava ( normes del local ), però ho vam fer amb cervesa i vi, que tampoc està malament, el proper cop negociarem Cava i Ratafia, segur.

La Raquel, l'encarregada de la part logística, i més difícil de la festa, va fer la presentació del llibre, la Raquel és professora universitària i ensenya català i cultura catalana, qui millor que ella.

 Bon ambient de catalans i amics japonesos. 

En Dani, sembla un DJ, però en realitat va ser el nostre guru tecnològic, i també la persona qui va contactar amb Sergi i Liz. És molt de PC, però es va enamorar del meu AirMac (^_^). En Dani és també el creador de la plana FB Catalans a Tokyo.

En Sergi Marzabal, que ara viu a Mèxic DF, es va llevar a les sis del matí per parlar amb nosaltres, tot un detall! no gaires mezcals la nit abans, oi?

Dues germanes catalano-japoneses rialleres i boniques, que són el futur del nostre país al Japó i que van venir acompanyades d'amics japonesos, que esperem tornar a veure molt aviat.

 Ves a saber quina gràcia tenia la meva foto. 

 La Raquel i jo, embolicant la troca amb l'intecanvi de roses i llibres, val a dir que va ser divertit. 

Bé, Jo confesso de Jaume Cabré va anar a petar a les mans d'una noia japonesa, sort que els voluntaris del Casal sempre estan disposats a sodar el suport necessari per divulgar la nostra cultura.
Tot plegat va ser una festa molt divertida, una mostra de que amb pocs recursos poer amb bons amics i voluntat podem fer el què ens proposem.

Retorn al passat

El dimecres 29 d'abril passat va ser festa al Japó, el motiu, Showa no Hi, el dia de Showa, que es dedica a la natura, però que en realitat era dia festiu en homenatge a l'emperador Hitohito ( 1926-1989 ) conegut com emperador Showa pel seu aniversari de neixement. El període Showa del Japó, va ser potser el més terrible però alhora el mes extraordinari de la història d'aquest país.

Des de la creació d'un imperi industrial i militar que va doblegar als seus veïns en teoria més poderosos i posar en dubte el colonialisme occidental a l'Àsia, passant per una dictadura militar que va acabar amb la guerra contra els EUA, la post-guerra duríssima i el miracle econòmic del Japó amb els sorprenents Jocs Olímpics de Tòquio 1964 o l'Exposició Internacional d'Osaka del 1970. 

Showa es recorda amb nostàlgia al Japó, sobretot per l'època de bonança abans de l'esclat de la bombolla econòmica de la que encara ens estem refent.

El dimecres 28 just abans de la festa vaig treballar fins tard en un petit estudi de impressió que està muntant la meva empresa, el lloc està situat en un dels barris més tradicionals de Tòquio, Nakano, concretament l'estació de Nogata, on s'hi arriba amb un petit tren groc els vagons del qual tot i que lluents cop el primer dia, tenen més anys que jo.
En sortir de l'estació te n'adones que és un lloc diferent, on sembla que el temps no hagi passat mai, hi ha un carrer comercial establert l'any 1926 amb botigues regentades per iaies que venen articles de roba i neteja que deuen tenir d'estoc des del dia de la inauguració del carrer.
Després de la feina vam anar a sopar a un "Yakitoriya" un tipus de taverna on es serveixen pinxos de pollastre fets a la brasa amb carbó ( si hi ha sort ).
Era un local tot sortit d'una peŀlícula d'època, amb parroquians de tota la vida i regentat per la mare, fent de directora, el pare a les brases i la filla de cambrera.
A la barra ampolles de Shochu ( aiguardent ) i Nihonshu ( Sake ) amb el nom del client escrit amb guix blanc. És costum que els clients comprin una ampolla sencera i vagin bevent de la seva ampolla quan van a fer una copa.
Entre el menú de begudes, les típiques de locals de barri, de gent treballadora, cervesa, shochu, sake, i els típics Highballs de te amb whisky de garrafa japonès.
Però el millor per agafar l'ambient d'una època passada és el Hoppy.
El Hoppy és una beguda feta d'aigua, ordi, llúpol i llevat, que té un contingut alcohòlic de 0,8% i per tant és molt barata, ja que no paga tasses d'alcohol.
Aquesta és una beguda de post-guerra quan no hi havia cervesa, o aquesta estava reservada a la gent que se la podia permetre. El Hoppy es serveix amb una gerra plena d'aiguardent per compensar el baix nivell alcohòlic. L'aiguardent era fàcil de fabricar, ja que es podia fer de qualsevol cosa, patata, moniato o fins hi tot fusta. Així doncs els esforçats treballadors de la Nissan de post-guerra abans de tornar a casa passaven per la taverna per prendre's una Hoppy amb els companys de fatiga, igual que vaig fer jo amb el meu senpai el dimarts passat. Per cert el Yakitori va ser èpic!

El Festival de les Nines 2015

Un any més, i una mica tard, us penjo les fotos dels Hina Matsuri, el festival de les nines que té lloc al Japó la setmana del 3 de març.
Cada any ens agrada anar a un poblet aprop d'Odawara on hi ha una masia japonesa que data del període Edo.
No cal que us expliqui un cop més el significat de les nines ni per què es fa aquesta tradició, però us poc dir que és una cosa que es fa des de fa segles per donar gràcies perquè les criatures, sobretot les nenes, han sobreviscut i per demanar que trobin un bon partit i tinguin una vida llarga i confortable.

Hi molts tipus de paraments, aquest és dels més complerts. S'acostuma a representar una cort imperial amb un parell de prínceps i tot l'aixovar d'una boda del període Heian, ara fa mil anys.

Això són Tsurushibina o mòbils fets de retalls de kimono. 

Miró fascinat per les nines. 

De tsurushibina n'hi ha de molts tipus, formes i dissenys, aquest és un gat.

Bossetes per la camanyola o "obento".

Aquestes coŀleccions són centenàries i pertanyien als antic propietaris de la casa.

Un petit llibre que representa el Genji Monogatari, el romanç del Príncep Genji, de la famosa escriptora Murasaki Shikibu.

Un altre petit joc de Go.

Un conillet.

Dos príceps que surten d'un farcellet, la senyora ens va dir que eren noves d'enguany. 

Per la quantitat que hi havia m'imagino qie s'hi van passat tot l'any per fer-les. 

Dos prínceps dins una canya de bambú com si fossin la Princesa Takuya, de la llegenda. 

Un ocellet de seda amb flors de prunera. 

Nines de fusta policromada amb cabells humans.

Un Tsuru, una cigonya japonesa brodada en un kimono.

L'arrquer del príncep, sempre n'hi ha dos, un de jove i un de vell. Com l'organització laboral japonesa, un Kohai ( el nou ) i un Senpai ( veterà ).

Els paraigües japonesos es diuen Kasa, pronunciats "cassa".

Una dama de comanyia davant dels prínceps.

Una figura de paper de Kintaro, una mena de Bernat Tallaferro japonès, un noi molt forçut que vivia a la muntanya i domava ossos.

Un costesà de ceràmica, fixeu-vos bé que els sacerdots xinto que us he ensenyat altres vegades van vestits igual. Com els capellans catòlics que van de romans.

Una princessa molt bonica feta de paper de colors, al Japó en tenim molts de papers de colors, és una passada tot el que hi podem trobar, i jo que em pensava que ho havia vist tot a Mollerussa!

Aquesta figura moderna em va fer gràcia, sembla una d'aquelles que fan a Mallorca, no en recordo el nom, algú el sap?
Bé, més fotos de cosetes maques japoneses, espero que us hagin agradat.

Arigatou! Gràcies!

A començaments d'any i abans de la festa de les Nines ( 3 de març ) els santuaris xinto recullen les nines que la gent ja no vol. Aquestes nines seran purificades i cremades com ofrena als déus.
Així, com les persones que moren, que en la religió del Japó també són cremades un cop l'ànima ha abandonat el cos.

Aquestes nines, es creu, que tenen part de l'ànima de les persones que hi han jugat. Crec que nosaltres també tenim, en certa manera aquesta creença, per això les nines velles ens imposen un cert respecte.
Almenys a mi em fan por, no ho negaré.

Sembla doncs, que al Japó, a part d'agrair els serveis prestats, la gent s'assegura que les nines van tranquil·les a l'altre món. El Japonesos són molt supersticiosos i això els fa sentir millor.

A casa tenim una nina "rescatada" de la crema, una nina que potser deu tenir més de 30 anys, vestida de Marie Antoinette, la Shikibu se'n va encapritxar i l'Aya no li va saber dir no. Malgrat que és una nina molt bufona, a mi sempre m'ha fet respecte, tamnateix sembla que ens ha dut sort.

Potser us penseu que portar les nines al santuari per ser purificades és de franc, però no, tot el contrari, cada nina val ¥3.000! ( uns 20€ )
Tant si hi creus com no, arriba un moment en que et vas tornant japonès i aquestes coses van adquirint sentit. Almenys jo estic més tranquil si les nines tenen un final feliç, serà el "karma" o veure massa vegades Toy Story.

Desnonant desnonats

Amb les eleccions andaluses he sentit a dir collonades com que els andalusos viuen millor que els catalans perquè hi ha menys misèria pels carrers. Potser sí que sembla que hi ha més misèria a Catalunya que a Andalusia, els catalans sempre hem acollit als miserables del món. Gent que va fugir de la misèria i dels abusos de la casta dominant de latifundistes i "señoritos".
Al Japó, em deia l'Aya, la meva parella, abans de venir, al Japó, no hi ha captaires, i és veritat, no hi ha gent demanant pels carrers, però sí hi ha "sense-sostre". La paraula en japonès és "homuresu" de l'anglès homeless.
N'hi ha per tot arreu sobretot al voltant de les estacions o als parc públics.
De sense-sostre n'hi ha hagut des que el humans vam decidir viure en cases, perquè hi ha hagut gent que ho ha perdut tot, i seria enganyar-nos a nosaltres mateixos creure que hi haurà un dia en que aquest problema no existirà.
El Japó és un país extrany amb els sense-sostre, els tolera en certa manera fins que diu prou. No sé com s'ho fan o quin criteri segueixen, però veus gent que viu a les estacions o sota un pont, amb unes certes "comoditats", com ara tendes de campanya i fins i tot televisors alimentats per bateries de cotxe, els veus que s'hi passen setmanes o fins hi tot mesos, i de cop i volta els desallotgen, posen reixes sota el pont o treuen els bancs del parc perquè no hi puguin jeure.

La setmana passada vaig veure aquesta escena a l'escació de Kawasaki, on tinc l'oficina, el servei de neteja de l'ajuntament ( amb pantalons verds ) netejava el racó on havien viscut setmanes una colla de sense-sostres, no va caldre policia ni anti-avalots, només dues persones del servei de neteja contra set o vuit sense-sostres per recollir les seves pertinences.
Ara no hi ha res, l'escació, nova, de disseny, es veu neta de brutícia i caixes de cartrons, com volia l'alcalde, suposo.
Els "homuresu", però hi són, prenent el sol, potser hauran anat a buscar un altre lloc per dormir o fer-hi cap, la qüestió és que al Japó també tenim aquest problema de injustícia social per molt que ho vulguin amagar.