Ahir us parlava de la pobresa al Japó, bé, només una mica, aquella mica que et colpeja quan menys t'ho esperes, on menys t'ho esperes.
Ja fa uns anys, potser els mateixos que jo estic al país, que la cadena de televisió Asahi, la mateixa que produeix el Shin-chan, presenta un programa els dimecres a les 8 del vespre que es titula
Zenigata Kintaro. El programa consisteix en visitar uns personatges que han estat triats per la seva manera de viure, de viure en la pobresa. En japonès pobre es diu "Binbo" o "Binbosan" (un pobre).
Els presentadors BBS (binbo supporters), vestits amb unes granotes de colors, visiten el personatge, que té l'oportunitat d'explicar la seva manera de viure, s'exposen públicament els seus ingressos i despeses. El presentador, es convertirà en el seu "patrocinador", l'encarregat de defensar el seu protegit en contra altres "concursants" davant d'un jurat de famosos.
El premi 300.000 iens, uns 2.000 euros.
Es tracta de que el "binbo" expliqui com s'espavila per tirar endavant, com viu, que menja i com es guanya la vida.
Alguns dels concursants són estudiants amb pocs ingressos, altres, empresaris arruïnats, els que més, frikis que han triat viure d'una manera poc convencional.
N'hi ha que intenten viure de manera natural, sense llum ni aigua corrent, dins un bosc com fa dos cents anys, altres viuen en illes desertes, molts són "salaryman" que no arriben a fi de mes i que cullen plantes dels parcs públics per fer sopa.
Hi ha artistes amb projectes en els que inverteixen tots els seus diners, cantants ambulants de poble, artesans mediocres, escètrics inventors, en fi tot un món i una fauna que conviu en una societat que els ignora o en fa befa.
Els presentadors, molt sovint en fan broma o els humilien directament, altres vegades els paguen viatges perquè puguin visitar la seva família, hi ha de tot, però amb qui es mostren més crítics són, normalment amb el més frikis.
Val a dir que un treballador que guanyi uns 1.000 euros, al Japó és un pobre, i no diguem els qui ni hi arriben, que són molts.
Tanmateix és increïble que hi hagi gent a Tòquio que visqui sense llum ni aigua corrent, i es banyi al riu i hi faci bugada, que faci foc amb llenya dins de casa, o que planti naps en un parc públic, i és que la ciutat és així, una barreja caòtica de riquesa i misèria, molt poca gent coneix la veritable realitat del Japó, tothom a Catalunya creu que els japonesos són rics que es gasten milers d'euros en figueretes de Lladró o bosses de Loewe, però va realitat és que moltes de les noies que llueixen bosses de Chanel de 3.0000 euros, el més segur es que no mengin calent en mesos o que visquin en cambres estretíssimes sense aigua ni llum i que s'hagin de rentar la cara a la font.
Un amic meu australià viu prop de Shibuya on treballa de comercial per un empresa de publicitat, la seva habitació no té aigua i es renta les dents a la font del parc, un cada dia s'ha d'anar a banyar als banys públics, i el vàter és comú per tots els llogaters de l'edifici.
Al Japó són molts els qui passen gana, però no ho saben, viuen de sopes de sobre o menjar amb pocs nutrients, per això estan obsessionats pel menjar, i per la televisió només fan que emetre programes que parlen de menjar. Poca gent te accés a la carn de vedella, que es caríssima, per això s'ha d'importar d'Amèrica malgrat les condicions sanitàries, hi japonesos que no han menjat mai peix fresc o tonyina o un préssec de vinya com déu mana.
En un episodi del Shin-chan la senyoreta Matsuzaka, la dolenta, tenia tanta gana que anava al super a atipar-se de mostres gratuïtes, no és conya. Matsuzaka és el típic exemple de la noia que viu sola i que no arriba a fi de mes.
Això sí, metre escric aquestes línies, per la finestra han passat més cotxes de luxe dels que podem veure a Barcelona quan es juga el Godó.
Unes imatges del Tokugawa de NHK, en una serie setmanal, Taiga
