Vaig néixer l'any 1969, potser us pensareu que per a mi la transició política va passar d'aquella manera, sense adonar-me'n perquè era massa petit, però no és veritat, la vaig viure a la pell, i em va deixar nafres dificils de guarir.
L'any 1977 Xirinacs encara es manifestava per la llibertat dels presos i feia vida davant la presó model, i jo ja tenia 7 anys.
Anava a una escola que es deia Colegio Academia San Jorge, on mestres catalans ensenyaven en castellà, i jo aprenia de lletra amb el famós: mi mamá de mima, yo mimo a mi mamá. Igual que les matemàtiques, uno por uno es uno, dos por cinco diez...hores d'ara encara em costa multiplicar en català.
Quan feina 3er d'EGB la "senyo" ens va donar un llibre, es titulava "Mainada" i era en català, ens va dir que a partir d'aquell dia tindríem una classe de català, una nova assignatura!
A mi em va agradar, perquè no sabia llegir ni escriure en català, i els de casa tampoc, la meva àvia no sabia llegir ni escriure en cap llengua, això sí, les quatre regles se les sabia, hi era tot els que li calia a una dona quan ella era jove.
Els meus pares van estudiar sota la llei del "florido pensil" estudiant les "azañas del Caudillo", "formación del espiritu nacional" i la llista dels reis gots. L'única persona de la família que sabia escriure en català era una cosina de la meva mare, vint anys més gran, que havia estudiat a l'escola catalana d'abans de la guerra. Ella ella qui ens escrivia les postals de Nadal.
No us puc descriure com n'era de frustrant no poder escriure en la pròpia llengua, la llengua que es parlava a casa.
Així doncs, vaig començar a estudiar català al Colegio Academia San Jorge, no recordo quantes hores a la setmana. Un dia, però, els meus pares van decidir que el San Jorge no era prou bo i i a mig curs em van canviar d'escola. Aleshores feia poc que s'havien construït unes escoles públiques noves a can Ruti, aprop de l'actual hospital dels Germans Trias, aquestes escoles eren nacionals, per tant, del govern espanyol. Vaig haver de deixar d'estudiar català, ja que aquesta matèria no s'incloïa en el programa lectiu. Tenia una "señorita" de Palència, que ens feia alçar cada mati i resar l'Ave Maria abans de començar les classes. Que evidentment eren en castellà.
Can Ruti, però no en va provar gaire, un nen del centre de Badalona, en una escola pública nacional espanyola, amb companys dels barris perifèrics i de parla castellana, mala combinació.
Cada dia patia de "bulling" que en aquella època no es corregia, i l'única protecció que tenia era la de la "señorita" palenciana que, per motius que desconec m'apreciava molt. Això no evitava que a l'hora del pati fos increpat, insultat i apallissat, pels meus companys de classe, que jugaven a "Curro Jiménez" i es clar a mi sempre em tocava fer de francès, perquè no era espanyol i no "hablaba en cristiano".
Catalán de mierda, puta Catalunya, i altres floretes eren el pa de cada dia, fins que els meus pares veient que la situació no milloraria i que no podia arribar cada dia baldat a casa en van canviar, a fi de curs a una escola del centre, privada i catalana.
Era l'escola Betúlia, on la majoria de companys eren del meu veinat, als voltants de la Plaça Nova. Allí vaig tornar a estudiar català, i vaig haver d'esforçar-me per adquirir el mateix nivell que els meus companys, les classes eren en català, però els llibres de text en castellà, i continuàvem recitant la
"tabla de multiplicar" en l'aspre llengua mesetària. Tanmateix, i de mica en mica, vam començar a estudiar, història, llengua i literatura catalanes, a mesura que avançàvem de curs.
Els caps de setmana anava a l'Aspirantat de Sant Josep, una mena de club d'esplai vinculat a l'esglèsia, allí vaig aprendre cançons catalanes i vaig assistir a recitals de Xesco Boix i del grup Rialles. L'aspirantat tenia una coŀlecció de Cavall Fort que em tenia fascinat, devorava les històries de Jep i Fidel, Ot el Bruixot i d'en Tallaferro. No hi havia gaire més, però em vaig submergir en un ambient de catalanitat, on la llengua era el vehicle de comunicació, d'identitat. Però aquesta era un bombolla, la bombolla de la Badalona del centre, de Pep Ventura fins a Can Mercader, de la Rambla fins al pont de l'autopista.
Una societat segregada de la resta de barris on no hi vaig posar els peus fins ven entrada l'adolescència.
Quan va ser l'hora d'entrar a l'institut, com que l'Albèniz s'havia quedat petit, ens van haver de construir un altre, per que la mainada del centre no hagués de pujar fins al "barrio" concepte que ens espantava molt. De petit, era sentir parlar en castellà i espantar-me, per a mi era la llengua de la gent que vivia als barris de Sant Roc o Pomar, d'on venien els "quinquis" com el "Vaquilla" o el "Torete".
A Badalona hi ha tota una generació, que avui tenim de +30 a +40 anys, que ha viscut segregada, els castellans dels catalans, això es dibuixa molt bé quan hi ha eleccions, al centre guanya CiU i a la perifèria PPSOE. El centre, es però com a molt el 25% de la població.
Jo no vull tornar la la segregació, catalans amb catalans, castellans amb castellans, i que la meva llengua torni a ser residual.
Ens ha costat molt arribar on som, i malgrat la immersió el català està en perill, els meus nebots juguen en castellà sobre programes de dibuixos animats emesos per cadenes d'àmbit estatal.
A Badalona el català ha estat sempre a la UVI i la segregació s'ha mantingut, la normalització no ha fet que els castellans es catalanitzin però sí que ha ajudat als nous vinguts a fer-ho, gent procedent d'altres indrets del món. Aquesta es la nova generació d'immigrants que es tornarà catalana, i per això els neo feixistes com Wert ho veuen perillós. El model d'escola catalana no es que catalanitzi, és que normalitza, i el normal a Catalunya hauria de ser viure en la llengua del país, el català.
Tanmateix, no crec que s'hagi de perdre el temps discutint amb el govern espanyol, i mirar de convence'l de canviar de política, cres que és hora de marxar i fer la nostra. L'única sortida per tenir futur com a nació és la Independència.
