El Barça al Sponichi

Avui la premsa esportiva japonesa ens informava a tota pàgina de la victòria del Barça, el titular diu "Messi de cap dona la 3a al Barça".

Bici nova

Ja estava cansat d'anar amunt i avall amb la "mamachari", per a fi he aconseguit una bici com déu mana.

Però per poder circular cal tenir el permís de circulació i una assegurança que et pots fer a la mateixa botiga.

Tots els vehicles han d'estar registrats i dur matrícula, en el cas de les bicicletes una enganxina.

És el primer que miren els "omawaris" ( els polícies ) quan t'aturen.

Per cert, normalment es pot circular per la vorera, i no cal dur cas, això sí, és obligatori de estiguin equipades amb un timbre!

Què puc dir...

Exàmen de la vista i de hiragana.

Ahir vaig anar a l'oculista, o l'oftalmòleg, mai recordo quin és quin. Feia dies que en feina mal l'ull esquerra, però ahir hi veia borrós i tot. Total que vaig decidir curar-me en salut. Un dissenyador gràfic borni...
Al Japó l'assistència sanitària no és pública, però tenim assegurances mèdiques que sí que ho són, nosaltres, per exemple tenim l'assegurança que paguem a l'ajuntament de Hadano. El meu sogre, que pertany a una gran empresa té una assegurança privada que li paga l'empresa.
Sense aquestes assegurances mèdiques, les visites al metge poden arribar a ser molt cares.

Bé, un cop a la clínica, de tot en diuen clínica aquí, no va passar mitja hora i ja m'estaven atenent, tot i no tenir cita. I la cosa va anar així.
Primer et prenen les dades, i la recepcionista et demana l'assegurança mèdica, i et fa seure, al cap de poc la mateixa recepcionista et ve a trobar on estàs assegut i et pregunta :" que li fa mal", si fa o no fa.
Després et visita el metge i et fa una ullada ( mai més ben dit ). I et passa a la infermera que et fa tot seguit de proves, i un parell de fotos molt desagradables ( perquè et bufen aire als ulls sense avisar ). Per acabar et fan anar a parar on és l'opticometrista o quelcom així, és el paio que et va posant ulleres fins que hi veus bé.
Hi aquí és on no només em van fer un exàmen dels ulls sinó que també em van examinar de hiragana. Hiragana és un sistema de caràcters d'escriptura siŀlàbica de s'empra en japonès.
El primer que em va preguntar és si podia llegir, quina pregunta! Us imagineu que algú us preguntés el mateix quan un aneu a graduar la vista? És que són la pera. Al Japó hi ha dos tipus de taules d'aquelles per examinar la vista, una és amb circumferències obertes i has de dir on és l'obertura i l'altra és de hiragana.

Bé doncs resulta de tinc la vista d'un àliga, veig de conya de lluny però d'aprop ja no tant, i a sobre estic masses hores davant de l'ordinador. Tanmateix l'ull dret està perfecte, i l'esquerra cansat ( perquè serà? ). Gens malament per un tipus que és a punt de fer 40 anys.
Així doncs, uns massatges per desembussar els llagrimalls, i unes gotetes cada 4 cops al dia, i anar tirant.
Ei! L'exàmen de hiragana, perfecte, fins on hi veia és clar!

A l'hora de pagar, la factura pujava 1010 iens, més 450 de les gotes, normalment els metges japonesos tenen una farmacia, no són d'aquestes xules on pots comprar pastilles Juanolas, pildores de l'endemà, o cremes solars, són com les dels hospitals, i on només et donen les partilles de necessites, ni més ni menys i no tota la capsa de no saps on posar quan acaba el tractament.
Bé, el total van ser 1460 iens ( 11 euros ).
Gens car, crec que molta gent a Catalunya pagaria el mateix si no hagués d'esperar eternament, perquè un metge argentí li donés hora per l'oculista al cap de quatre mesos.

Desconeixement perillós

Al Japó, sembla mentida, hi un gran desconeixement del món, sobretot de la simbologia, dic que sembla mentida perquè només mirant pel·lícules americanes et pots fer una idea de les icones occidentals més famoses. Potser és que no miren pel·lícules. L'altre dia vaig veure aquest cartell per Internet, estic treballant en un projecte amb imatges de Lluita Lliure i cercava informació.

No és la primera vegada que m'hi trobo, de vegades, pujava al tren amb mi un noi escanyolit amb ulleres de set ciències dels 80, que duia una bossa creuada amb el símbol de la SS. Em venien ganes de fotre-li un mastegot i que s'empasses les ulleres i la bossa!

L'altre dia vaig veure un noiet que anava amb una samarreta del Barça amb el nom de Bojan a l'esquena, jugava amb una Nintendo DS decorada amb la bandera espanyola. Pobret!

Ordinador curiós

Jo sóc de Mac i mai no he tingut un ordinador fet a mida, però molts usuaris de PC es fan l'ordinador amb els elements que més els convenen, per això cal comprar una PC Case, l'estructura extena que servirà de base per al maquinari ( hardware ). Segur que molts dels "geeks", que corren per la Ronda de Sant Antoni de Barcelona no hi trobaran una caixa tan interessant com aquesta.

La Grip! Quina por!

El tancament preventiu de 4000 escoles a la zona de Kansai, a lOest del país és una mostra de la por que tenen el japonesos a tot el que ve de fora, i ara és la grip, una grip menys perillosa de la grip comú, però més mediàtica.

El meus conciutadans s'espanten en veure passar una mosca, i quan és l'època del "kafun" ( poŀlen ), es posen màscares i olleres per protegir-se de les "malvades espores", els japonesos tenen moltes alèrgies, i moltes manies, és per això que duen màscares o guans a tot hora.

N'hi ha amb estels de colors, amb diferents varietats.

N'hi a de més sofisticades, amb dissenys motl apocalíptics, tipus Mad Max.

Com aquestes de diferents dissenys futurístics.

Les més normals tipus hospital, d'usar i tirar, potser les més emprades, perquè els japonesos, val a dir són molt garrepes i sempre van al més barat, no els importa el disseny, i a més a més és possible que utilitzin la mateixa màscara durant una setmana, quan l'efectivitat real és d'unes hores...

Per les noies amb dissenys "kawaii".

I per la canalla amb personatges famosos.

Murakami a Aoyama!

Ahir mentre passejava amb l'Aya i la patufa, per Aoyama, ens vam creuar amb Takashi Murakami, l'artista plàstic més famós del Japó, anava acompanyat de la seva cort d'ajudants, entre ells "gaijins", tots molt "fashion" tots molt moderns. Mentre que el mestre anava amb una samarreta blanca i uns bermudes, i és que el talent no necessita disfressar-se.

Tenia un professor de teoria del disseny a la UB que ens deia que els dissenyadors havien d'anar vestits de dissenyadors, i usar mitjons de "rombos", però dels que no fan "pelotilles".

Potser per això, a la que vaig poder, vaig marxar cap a Anglaterra, on no importa quins mitjons et poses sinó si els rombos els tens al cap o als peus.

Tornant al tema. A l'Aya i a mi ens va fer molta iŀlusió veure en Murakami, era com haver vist en Messi passejant per les Rambles.

Però ens preguntàvem que hi feia allí, i tot d'una vam tenir resposta. La botiga que LouisVuitton te a Ototesando esta preparant la presentació d'una nova coŀlecció basada en els dissenys de Murakami.

No és la primera vegada que murakami i LV coŀlavoren, i val a dir que seria una aposta molt arriscada si no fos pel prestigi d'amdues "marques". Us semblen prou "kawaii"? A la patufa, sí.

Llenguatge surrealista

L'altre dia uns bons amics ens van fer arribar un paquet des de Catalunya que ens va fer molta iŀlusió.

El sobre era dels bons, amb bombolletes, per protegir el contingut, que val a dir, va arribar en perfecte estat.

Era un sobre verd, sembla ser que, a part del color, vol dir que una part dels diners obtinguts amb la venda del sobre es destinen a conservar la natura. El que sembla que no tenen en compte els senyors de "Correos" és a qui encarreguen el disseny dels sobres.

No només fan el ridícul en posar una versió en català occidental, sinó que a més a més cap de des dues frases està correctament escrita. Que vol dir " plantac ó", no sé si les versions en basc i gallec tenen el mateix nivell, però és patètic. És que no han trobat cap persona entre 10 milions que els pogués escriure el text com cal!

Apart d'això, no hi cap versió en Aranès, llengua oficial i diferent de les altres.

Però posats a posar versions dialectals, no hi he vist el panocho ni l'andalus, reconegudes variants de l'espanyol.

Però si ens hi posem ens hi posem, crec que cadria posar una versió en extremeny, manxec, canari, madrileny, castellà. I si el sobre viatja a ultramar, argentí, xilè, hondureny, ecuatorià, peruà, comlombià, mexicà, puerto riqueny, cubà...que quedaria així:

"vaamos papito, endoyate, que que si complas edte soble, nod vamos a un paladad, y nos tomanos unod mojitos y un adoz con poyo, que bueeno! Y solo pod dos dolales convedibles, papiito, que plandademos un àrbol en el Malecón"

Esmorzant lleons

Avui hem esmorzat lleons, cap a les cinc del matí ( hora japonesa ) a començat un gran festí, primer flauta de crema al boubon, seguida de botifarra de la iaia, i de postres xocolata amb melindros, i fartons de València.

Nota tècnica: L'osset del Barça és un Bearbrick de MediaToys creat al Japó, sota llicència, per celebrar la participació del club a la Toyota Cup.

El Lleó es Pon de Lion, la mascota de l'empresa de Donuts, Mister Donut.

Les noies mes guapes de l'univers...

Emiri Miyasaka és la japonesa més guapa de l'univers, segons el concurs de bellesa 2009 Miss Universe Japan, aquesta noia de 25 anys i només 171 cm haurà de competir amb les noies més boniques de l'univers, sempre segons el concurs, perquè jo veig noies molt més maques cada dia alhora d'esmorzar.

Tren Monorail

L'altre dia al Zoo de Ueno, famós perquè "no té os panda", vam veure que hi havia un tren monorail per anar d'una banda a l'altre del parc, a 100 iens per persona la nena de franc!

L'escola de la Shikibu

Tot i que hagués hagut de començar aquest abril, la Shikibu no entrarà a l'escola fins setembre, després de les vacances d'estiu. L'escola triada, ha estat la que més aprop de la nova casa tindrem, és una escola privada que pertany a un temple.

El passat dia 3 de maig vam parlar amb el sots-director, un iaio vestit amb xandall i una gorra de bèisbol, que jo em pensava que era el jardiner fins que les senyoretes que ens acompanyaven es van aixecar de la cadira i li van fer una reverencia quan va entrar a la sala de professors.
El primer que em va preguntar va ser si m'importava que l'escola estigués relacionada amb el temple. Pel que vaig veure després, sembla que a part de lletra els ensenyaran religió shinto. No fa mal saber a qui has de pregar al Japó. Conèixer la seva mitologia i les seves tradicions. I menys si tens un temple al pati de l'escola.

Quina passada de temple, és el més bonic de la ciutat de Hiratsuka, té un estany amb carpes i tortugues, fa olor d'encens, i s'hi beneeixen nadons, cases i cotxes. Segur que la "patufa s'ho passarà d'allò més bé...

Hi haurà 18 nens per classe, tot un luxe, hi ha escoles amb 40 nens per classe!
Em va agradar que no em preguntés la nacionalitat, normalment és el primer que em pregunten, d'on vens. I això m'incomode.
Era un dia especial, una festa de l'escola, el pares i els nens van dibuixar carpes de paper, pastissets d'arròs, i cotó de sucre.
Les senyoretes ens van llegir un conte que anava d'una deessa de la llum, i la mainada va xalar de valent.

Em fa gràcia pensar que la petita Shikibu estudiarà en un entorn no gaire diferent al que ho va fer fa mil anys el persontge històric del qui ha rebut el nom, Murasaki Shikibu.

Què val la vida d'una persona? 28.000 iens?

Sembla ser que la policia de la Prefectura de Kanagawa, a part de perseguir "gaijins" en bicicleta, ha fet els deures alhora de investigar els homicidis. Fa uns dies us en parlava. Un home de 79 havia estat assassinat a la seva botiga de maquetes ben aprop de casa meva. Les primeres notícies parlaven de 10 ganivetades. La meva imaginació volava i en treia conclusions més pròpies d'episodis de CSI que de la realitat. I és que com ja s'ha dit tantes vegades, la realitat supera la ficció.
Ahir al matí la policia, amb un desplegament mediàtic digne de "Cops" detenia al presumpte homicida, un home de 34 anys també veí de Hadano. Un tipus esquifit i gris, de fràgil complexió, que no diries mai de hagi estat capàs de clavar 30 vegades i no 10 un punxó en una persona. Les aparences enganyen.
Les claus per resoldre el cas han estat, per a mi, l'estupidesa de l'assassí confessat.
L'home en qüestió va assassinar al propietari de la botiga, i li va robar una pistola de model, que ha intentat vendre el E-bay per 28.000 iens! ( 215 euros ). La policia va trobar a faltar aquest ítem quan va fer l'inventari de la botiga, per veure si es trobava amb un cas de robatori. I és clar en descobrir que, en efecte i havia un objecte robat en va seguir la pista. L'assassí era client de la botiga i en tenien algunes factures. Després van cercar la xarxa per veure si apareixia el model robat.
Un altre error va ser que l'assassí va llençar la camisa tacada amb la sang de la víctima a la brossa de davant de casa seva. Feia dies que la policia remenava les escombraries, però van tancar el cercle en el possibles sospitosos. Aleshores tot va coincidir, la pistola d'internet era la mateixa que havia estat robada, tenia les empremtes de la víctima i l'assassí, la sang de la camisa coincidia amb la de la víctima. No hi ha dubte, han resolt el cas.
Ara la pregunta que jo em faig és, calia assassinar una persona de 30 estocades, per una pistola de joguina valorada en 28.000 iens? No té sentit!

Els guiris som la grip

Viure al Japó, per a mi, és prou còmode. Però no tots flors i violes, el dissabte passat una colla de brètols va llençar ous damunt del cotxe del meu company, i a la façana de la casa que tenen llogada. Segons la meva sogre, els agressors no poden ser japonesos, els japonesos no les fan aquestes coses...

Fa uns dies, el meu company feia unes fotos de la seva nova casa, de record, per veure com evolucionen les obres, les feia dret al costat del seu cotxe, un Nissan Cube, un model molt curiós, un cotxet familiar. Aleshores un cotxe de la policia se li va atansar, per veure que feia, el meu company és escanyolit, duu olleres i és el tipus menys sospitós que us podeu imaginar. Però un "gaijin" fent fotos, segur que n'està tramant alguna. Ell els va explicar que estava fent fotos de casa seva. Com pot ser? Un "gaijin" s'està construint una casa!!! Tot marxant se'ls continuaven mirant de reüll.

Ei que no tots els "gaijin" som uns pelacanyes, alguns en guanyem la vida ( això ho dic jo ).

Fa poc us vaig explicar el petit incident que havia tingut jo amb la policia i la bicicleta, sembla que aires pudents, i no de grip porcina, estat bufant darrerament. Japó no és el país mes acollidor del món pels estrangers. Però si et defenses en japonès tens mitja partida guanyada.

Ara només faltava el tema de la nova grip, per accentuar la paranoia japonesa contra tot el que és estranger.

L'altre dia veia la televisió, amb la meva sogre, les notícies, mostraven com uns policies educaven sobre seguretat, sembla ser que els robatoris estil "estravada amb moto" han augmentat. La meva sogre va comentar que era normal, perquè cada cop hi havia més estrangers. Qui la va matricular!
És clar que ella volia dir xinesos, que com tothom sap "són perillosos pel sol fet d'haver nascut a la Xina".
Aquests comentaris xenofòbics de la meva "estimada" sogre, em van fer rumiar, i cercar informació a la xarxa.
Som els "gaijin" realment la causa de l'augment de la criminalitat al Japó?

Vaig recollir aquestes dades extretes de l'Agència Nacional de Policia.

L'any 1980 hi havia al Japó 782.910 estrangers.
El 1990 la xifra era de 1.075.317.
El 2000 1.686.444.
El 2003 1.900.000.
La població del Japó l'any 2004 era de 127.333.002. Tenint en compte de la població del Principat de Catalunya ha augmentat en un milió en pocs anys i que la gran part de l'augment és degut a la immigració, 2 milions d'estrangers en un país de 127 milions és una quantitat mínima.

Dels gairebé 2 milions d'estrangers, 20.007 van ser arrestats l'any 2003.
Segons les estadístiques de la policia el crim a augmentat un 38% però la població estrangera un 45%. Per tant no hi ha relació entre un augment i l'altre.

Al Japó hi ha, dos tipus de delictes, el crim, i l'ofensa a la llei.
Crim és robatori, assassinat, violació, i tot aquell delicte de comporti violència o perjudici a terceres persones.
Ofensa és, excés de velocitat, abús o possessió de drogues ( un porro per exemple ), prostitució, o irregularitats en el visat.
Dels 20.007 estrangers arrestats l'any 2003 11.282 van ser per ofenses. Però 9.211 d'aquestes ofenses eren per irregularitats en el visat.
Només 477 van ser per motius criminals, 61 per homicidi, 34 per violació, i 369 per robatori.
Dels quals 52% van ser comesos per nacionals xinesos, i 22% brasilers.

El percentatge de criminalitat entre els estrangers al Japó va així:

83% Asiàtics.
10,9% Sud americans.
1,5% Europeus ( cal comptar Europa de l'est, Romania, Sèrbia...).
1,3% Nord americans ( 0,8% EEUU ).
1,3% Africans.
1,2% Rússia.
0.5% Oceania.

Els nacionals japonesos arrestats el 2003 van ser, 433.305.
370.877 crims.
62.428 ofenses.
L'index de criminalitat al Japó es de 0,340% a Europa del 0,042% a Amèrica del 0,023% i a Oceania del 0,004%.
Val a dir que es possible que molts estrangers hagin estat detinguts o arrestats pel sol fet de ser estrangers. Això condiciona molt els percentatges anteriors.

Un guiri munta en una bici legal que pertany a la seva dona, té tots els papers en regla, assegurança medica i d'accidents, permís de circulació del vehicle, i impost de matriculació, un japonès té una bici sense papers, de nit sense llums, circula en sentit contrari i fa anys que no paga els impostos del vehicle a l'ajuntament. Però és clar la policia atura al guiri, per que els guiris robem bicis ho duem al DNA, com la grip.

Ressaca de festa

Torno a la feina, després d'una setmana de festa, la Golden Week, molta pluja i moltes hores de Lego amb la "patufa". És l'hora de posar-me el dia amb el emails, si trobo el ratolí, fa tants dies que no toco el Mac que no sé ni on para...Fer tanta festa no és bo pel cap!

Gelat i suc de llimona

Avui 1 de maig treballo, no em queixo, m'agrada la meva feina, tant que la faria de franc. Però sóc un home de família i no m'ho podria permetre.
Sóc un de tants "gaijin", estrangers, que ha vingut al Japó a treballar, a conèixer la cultura de la meva parella, a canviar d'aires, cansat del desencís en que està immers el meu país.
La gran majoria de "gaijin" al Japó hem vingut en pau, per diverses raons, perseguint els nostres propis somnis, cercant la nostra "llegenda personal" com diria Paulo Coelho.
El meu company de feina va néixer a Alabama, als EUA, va venir al Japó seguit fugint d'un sistema social injust, per trobar al Japó una família amb tietes amables, de les que fan pastissos. És pare d'un nen i una nena encantadors. Gràcies al seu esforç va fundar Stellar Debris, amb la seva dona, empresa on jo em vaig incorporar ara fa dos anys, entre el tres hem aconseguit, fer el que ens agrada, i a sobre, guanyar-nos hi la vida.
Aquest més estrenarem nou estudi, unes oficines annexes a la nova casa que el meu company s'està construint. Tenir les oficines al poble potser no és tant glamouros com al centre de Tòquio, però et deixa més temps per estar amb la canalla. Jo tinc el privilegi de tornar cada dia a casa per dinar i estar amb la meva filla i l'Aya. Quants pocs tenen aquesta sort en aquest país on els pares només dediquen 30 minuts diaris de mitjana als fills. Pares papes vull dir.
En Chris i jo en gaudim molt més, juguem amb ells, els llegim contes, passegem en bicicleta...
Avui fa un dia fantàstic, en tornar a casa per dinar, m'aturaré a la botigueta i compraré gelat i suc de llimona.

Un bosc per d'aquí mil anys

Ahir, el dia de Showa, ( l'aniversari de l'anterior emperador, reciclat en un dia de festa ), a Hadano vam tornar a plantar arbres, per crear un bosc que duri mil anys. Després de dues hores de discursos interminables parlant del futur verd del país, l'eminent "Doctor Xaruc" va repassar els noms del arbres que plantaríem un per un, per acabar amb un examen oral per saber si l'haviem entès. Després ens van fer un classe, de com s'havia de plantar un arbre.

Tots degudament organitzats per grups, amb un líder que ens supervisaria el tros.

Un dels patrocinadors de l'acte era el Mainichi Shinbun, el diari on treballa el meu sogre, aquesta és la mateixa empresa que publica el Sponichi, el diari d'esports, aquí que vingués convidada una escola de Sumo. A la imatge es veuen els estudiants vestits amb els seus Yukata i els cabells engreixats, amb una substància que, per a mi, fa molt bona olor, entre encens i resina nova.

Els troços estaven dividits per cordes i fites de bambú, els que duen la gorra vermella eren els caps de colla. I la nena amb les botes de maduixes, la "meva cap".

El senyor que va vestit com si anés a la oficina, amb ulleres, és un antic Yokozuna, un campió de Sumo, no en recordo el nom, però s'ha aprimat molt. Ara dirigeix una escola, era al·lucinant veure com dirigia els aprenents, tenien una disciplina gairebé militar.

Podeu veure, tots els Sumo, barrejats, vestits més esportivament que amb els Yukata, se'l diferencia clarament pel pentinat i el "volum". El gos del fons, de samarreta blanca i pantalons negres que duu un mocador al coll és un Rikishi molt bo, Amishiki. Veieu com se'l miren les noies de vermell?

Cada quan us canvieu els llençols?

Ahir estava mirant un programa sobre preguntes trivials, de les que mai es fan als programes científics, però que molt sovint ens em fet, almenys la gent normal.
Preguntes com; Que voldries menjar si només et quedés un dia de vida; Quin és el moment del dia en que et sent més trist; Des de quant quilos es considera que una dona japonesa és grassa?( per cert 60 kg ). O, cada quants dies canvies els llençols del llit.
Des d'occident tenim la imatge de que el Japó és un país molt net, i que els seus habitants estan obsessionats per la neteja i l'ordre "ZEN", error això és Suïssa! De fet els japonesos tenen costums que per a nosaltres poden resultar xocants, des del punt de vista higiènic.
Per exemple banyar-se tota la família en la mateixa aigua, malgrat que es renten abans de ficar-s'hi, hauríeu de veure la fila que fa quan es refreda l'aigua.
Una altre és la de no mocar-se mai, i anar xuclant els mocs sorollosament amunt, amunt! Xarrupar el fideus o mastegar amb la boca oberta. Escopir al carrer és un altre dels vicis dels meu conciutadans.
Una de les coses que més m'exaspera és el desordre de les cases japoneses i la brutícia i la pols que acumulen, de fet només fan "dissabte" un cop l'any, per Cap d'Any. Això val també pels temples, és increïble veure en quines condicions tenen les talles policromades dels Déus, peces, algunes considerades Patrimoni Cultural de la Humanitat.
Una de les coses que us sorprendrà quan visiteu aquest país és la quantitat de roba estesa que hi ha per les cases, balcons, terrasses, o al carrer. Malgrat tenir electrodomèstics "supersonics", els japonesos són molt reacis a usar la secadora.
Una de les peces de roba que veurem més sovint esteses és el futon, els treuen cada dia, per airejar o per que els toqui el sol, que segons ells, mata els bacteris, no tenen en compte la contaminació de l'aire, o que el fet de penjar un futon aprop d'una carretera transitada no és precisament el millor per "matar bacteris".

Per això no em va sorprendre la resposta a la pregunta. Cada quants dies canvies els llençols? La cosa va anar així:
3% cada dos o tres dies.
23% cada setmana.
36% cada dues o tres setmanes.
38% un cop al mes.

Ja ho sabeu, si mai aneu a dormir a cada d'un japonès, mireu de fer-ho el dia que canviïn els llençols!

La caiguda de la Ràdio Nacional

L'octubre de 2006 vaig publicar aquest dos pots:
On vas Catalunya Ràdio?

On vas Catalunya Ràdio?_2

En ells em lamentava del caire que havia emprès l'emisora de ràdio, nacional de Catalunya.

Es va començar pel eliminar el Mikimoto, després Clapés, Basté, i el cop mortal, Bassas. Catalunya Ràdio és una ombra del que havia estat.

Aquesta Diada de Sant Jordi, es presentaven els resultats de les audiències, en que RAC1 superava la ràdio nacional. És clar perquè si vols escoltar la Catalunya Radio que estimàvem has d'escoltar RAC1, on han anat a parar tots els professionals expulsats, per "purgues" polítiques.

Al pas que va TV3 aviat li passarà el mateix. De moment, però, no hi cap canal de televisió en català que pugui fer ombra al canal públic. Però temps al temps.

Fer-ne un gra massa

Fa un parell de nits, uns dels membres del grup musical més famós del Japó, SMAP, va ser arrestat per anar despullat, begut, fer soroll i resistir-se a les autoritats.
Sembla ser que el popular cantant i actor, després de passar per un parell de "isakaya" ( bars ), i amb un pet considerable, va començar a cantar en coreà ( és famós per la seva fluïdesa en aquest idioma ), despullat, en un parc a prop de Tokyo-Midtown, al barri d'Akasaka, un dels més cèntrics de la ciutat.
Alertats pels veïns, agents de la comissaria propera s'hi van atansar, però Kusanagi s'hi va resistir. Sembla ser que el gat va ser considerable.

Ja fa dos dies que la premsa no parla d'una altra cosa, d'acord que l'home va fer mal fet, però apart de despertar alguns veïns "pijos" no va fer res més, era de nit i poca gent va veure les seves parts pudentes.

Malgrat tot sembla que li vulguin arruïnar la vida, un dels anunciants, l'organisme promotor de la TDT, ja li ha retirat la publicitat, el seu president ha fet unes declaracions molt severes contra Kusanagi, dient que la seva empresa no pot tolerar que el personatge que els representi tingui aquest tipus de capteniment.
Aquest matí he vist com una gernació de fotògrafs esperaven de sortís dels jutjats, on fa dos dies que hi està retingut, dos dies! Esperant el registre de la policia al seu apartament, a la recerca de drogues!
Alguns canals ha ofert una reconstrucció del cas, tipus CSI, amb maniquins i tot!

Fins hi tot en parlaven, la premsa coreana, i xinesa aquest matí.

Kusanagi és membre més seriós del grup SMAP, i el que té millor enfocada la seva carrera com a actor, en papers dramàtics de considerable qualitat, és un ídol dels joves, i rei dels anuncis per televisió, per això l'impacte ha estat tan gran. Però, per a mi que tots plegats en fan un gra massa.

"Pan con tomate"

És la fi de la nostra nació?
Aquest cap de setmana, parlant amb els meus pares, em vam expressar la seva preocupació per l'estat del nostre país, petites coses que fan que te n'adonis que està canviant, s'està espanyolitzant a un ritme accelerat, a uns nivells que no van aconseguir ni 40 anys de dictadura franquista.
Per exemple abans quan anaves al metge, el 99% de les vegades et robaves amb un facultatiu català, ara són argentins que ni entenen la llengua.
El mateix passa amb el cos d'infermers i auxiliars clínics, vinguts de ves a saber quin país.
La medicina catalana, metges i infermers, investivadors, etc, han gaudit fins ara de gran prestigi internacional, no fa gaire que llegia un article on es deia que els hospitals francesos es rifaven les infermeres catalanes pel seu gran nivell de preparació.

Un altre punt preocupant és el teatre, fa anys vaig assistir a l'estrena de Sweeney Todd, al Poliorama, en català, eren temps de la Cubana, Dagoll Dagom, els Comediants ( en català ), Flotats, el Lliure de Gràcia, el Romea, pocs teatres com ara al Goya i algún com l'Arnau del Paraŀlel feien representacions en castellà. Avui en dia s'ha estrenat Sweeney Tood en castellà, per mateix equip que l'havia representat en català, hi la "Bella y la Bestia" ( també en castellà ) i la Concha Velasco, actuant a Barcelona, òbviament en castellà.
El partit sobiranista s'ha venut per la poltrona, i em perdut la fe.
La independència no és seriosa, i, segons la vicepresidenta espanyola, som uns egoistes que ens mirem el melic quan hauríem de treballar per un objectiu comú, sortir de la crisi.
Bé, per a mi, un dels principals motius de la crisi és pertànyer a l'estat espanyol. Però ésclar, com sentia l'altre dia un català que deia: "...no jo, també sóc espanyol, no sóc tan tancat, sóc més obert". Potser sí, obert de cames i que els espanyols et vagin enculant, penso jo.

Estic fart de veure el Barça pel la tele japonesa representat per la bandera espanyola, o que a Skype per Windows el nom dels meus contactes residents a Catalunya estiguin "decorats" amb la ditxosa estanquera.
Esportistes catalans i gents de les arts en general, s'han apuntat al carro de l'espanyolisme internacional, cosmopolita.
Tertulians de ràdios catalanes, que comenten: "aqui a Espanya..." I TV3, que cada dia parla més xava, treu en pantalla "nengs" ignorants i de baixa estopa, púrria xarnega de barriada, que no mereix ni un segon d'atenció.
L'altre dia comentava que no podria tornar a viure a Catalunya, se'm rebentaria la fel, no puc viure en un país desfet, que ha perdut les arrels i es dissolt com sucre al "café para todos". Quin futur veurà la meva filla? Hi haurà Catalunya quan sigui gran?
On són programes com "Terra d'escudella", o Botó Fluix?, els nens catalans els dissabtes al matí veuen Disney Channel en castellà, berenen en castellà, i juguen a la Nintendo en castellà.
On són "Rialles", o els esplais com els de Sant Josep que, malgrat que catòlics, ens ensenyaven els valors de la nostra terra, les nostres cançons, les nostres festes, i ens llevaven de bon matí, estant de colònies, amb la Història de Catalunya en cançons sonat a tot drap en un tocadics de maleta.
Berenàvem pa amb xocolata i llegíem "el Cavall Fort", "Tretzevents" o "el Patufet".

On a quedat l'escola amb la biblioteca farcida amb l'Enciclopèdia Catalana, la coŀlecció de clàssics d'Edicions 62, i una edició espellofada per l'ús del Zoo d'en Pitus.

On han són els llibres en català que regalava "la Caixa" per Sant Jordi, i les historietes iŀlustrades per la Pilarín Bayès que em regalava, de tant en tant, el seu director.

Potser, no tenen cabuda en la Catalunya actual, potser formaven part d'una cultura massa local, massa de pa sucat amb oli, valors anteposats a la Catalunya cosmopolita que renega de la barretina i el llonguet per cuines de disseny amb títols en francès.

Avui és Sant Jordi, desde terres llunyanes recordo aquesta festa amb nostàlgia, del que havia estat del que era, Sant Jordi va matar al Drac, això creiem, però no era mort, el Drac és viu, amb més força que mai. I Sant Jordi, on és Sant Jordi?

Product of spain, spanish design, Gran Premio de España, Spanair, i pan con tomate!

Algunes supersticions japoneses

El diumenge passat, després de sopar, a la cuina de casa, mentre endreçàvem, l'Aya va i de sobte em pregunta; "ara és de nit o vespre".
Caram, quina pregunta! Eren les 8, crec que en català oriental diem vespre fins les 9, les nou del vespre i les 10 de la nit. Després de rumiar-m'ho, li vaig dir que encara era vespre.
No vaig entendre perquè m'havia fet aquesta pregunta fins que la vaig trobar una mica més tard tallant les ungles de la nostre filleta.
Us preguntareu quina relació té l'hora del dia i tallar les ungles d'un fill. Al Japó, molta!
És una superstició, hi ha la creença de que si els fills es tallen les ungles de nit no podran estar al costat dels pares en el moment de la seva mort.
Acomiadar els pares en el moment final és molt important pels japonesos. De fet hi ha tot un seguit de creences i supersticions relacionades amb la mort.
Per això l'Aya volia saber si per a mi era de vespre o de nit, per poder tallar les ungles de la patufa.

Altres supersticions relacionades amb la mort són el no utilitzar lletres de color gris, perquè és el color de les esqueles.
Quan ens vestim el kimono, el "jinbe" o el "yukata" part esquerra ha d'anar per sobre de la dreta, ja que la forma contraria és la manera en que es vesteixen els morts, sense diferències de gènere.
El número 4 llegit sovint com a "shi", s'interpreta com el número de la mort, per això no hi ha hotels amb cambres número 4.
La dona del meu company de feina, es va disgustar molt en comprovar que la matrícula de seu cotxe incloïa els números 4 i 2, "shi-ni", que es pot llegit com a "dos morts".

I és que el Japó és un país ple de supersticions i amulets de la bona sort.

Bombers americans

Fa unes setmanes, en una visita a Yokohama, vam visitar una zona controlada per una base militar americana, em va sorprendre molt veure que hi havia amples extensions de terreny en mig de la ciutat que pertanyien als EUA, reixes altes i cartells avisaven de la prohibició d'entrar dins l'àrea. Un tros d'America al bell mig del Japó.
Una alta cosa que em va sorprendre és el cos de bombers de la US Navy ( Marina Americana ), de fets els bombers eren japonesos però els vehicles tenien matrícula militar americana, i fins hi tot hi havia models de camió portats des dels EUA.
Val a dir que hi una forta presència militar americana a la prefectura de Kanagawa, sobretot a la ciutat d'Ebina, on es veuen passar avions i helicòpters a tot hora. Suposo que ens defensen del Nord Coreans, o així ho espero.

Lluny d'aquí a les illes d'Okinawa, els americans tenen previst tornar a casa, hi ha molta pressió per part dels habitants de l'arxipèlag encapçalada pel seu prefecte, però la pregunta és, de que viuran tots els negocis que tenen com a clients els soldats de l'Oncle Sam?

Durant el meu primer any al país, vaig assistir a un festival cultura d'una petita universitat local, The Sophia Unisersity, havien muntat un espectacle musical al gimnàs que fa, tot sovint, de sala d'actes, teatre, o dormitori d'emergència, em vaig adonar que tot l'equip de megafonia era dels Marines estacionats a la zona, els vaig veure carregar el material en grans camions caqui amb el US a les lones.
Gran altaveus, micròfons, focus, taules de so, etc. El primer que vaig pensar va ser com era que els Marines tenien tot aquell material.
Eren èpoques de Bush i el mal rotllo, i no vaig pensar que els estudiants de la universitat havien tingut molta sort de que "les forces d'ocupació" els deixessin tot aquell material de franc, però ara, passat un temps, ja no els veig tant malament ni em fan tanta nosa.
L'altre dia, en veure la caserna de bombers, no vaig poder evitar sentir una certa gratitud al terrible "Papu", l'enemic yankee.

Senyors de la comissaria,..

He sentit i llegit moltes històries sobre estrangers que viuen al Japó i el tracte que han rebut per part de la policia. Pero jo, en cinc anys al país no hi havia tingut mia cap problema, dins meu pensava que era perquè no surto de nit, torno a casa a hores raonables, no freqüento barris problemàtics, visc en una ciutat tranquil·la i respecto les normes d'urbanitat.

Avui quan sortia de l'estudi per tornar a casa els he vist venir, el carrer és estret i a les forques, de doble sentit i molt freqüentat per vehicles que l'usen com a drecera que mena a la carretera intercomarcal, anaven amb els llums d'alarma encesos, i m'he esperat amb sense muntar a la bici a que passessin. Aleshores s'han aturat, un dels agents m'ha fet una pregunta que encara no he entès. Han baixat del cotxe patrulla i m'ha fet anar fins l'altra vorera del carrer, per revisar-me la documentació, primer la targeta de identitat que tots els estrangers hem de dur a sobre, aleshores m'ha demanat la targeta de la seguretat social, on apareix el nom de la meva família.
Es veu que volien esbrinar si la bicicleta era robada, han revisat el número de bastidor, la matrícula, i han trucat a la central per veure si hi havia alguna denuncia. És clar que no! Aleshores m'ha preguntat de qui era la bicicleta, la va comprar de segona mà la meva sogre així que els els he dit el nom, m'han preguntat el nom de la meva dona, i cap on em dirigia. Es veu que no s'han aclarit i m'han fet acompanyar-los fins la "Koban" ( és com una petita estació policia de barri ). Un agent al meu costat, jo empenyent la bici i un altre amb el cotxe que ha anat passant.
Seguint l'agent he passat de davant dels veïns de l'estudi, per davant de la peixateria, la carnisseria, la botiga de licors, i una botiga de roba de segona mà. El "omawarisan" ( guripa ) anava saludant als veïns mentre jo no sabia on mirar, amb la cara vermella del tràngol.

Tot hi no haver fet res de dolent, haver d'acompanyar d'un policia no és una imatge gaire agradable.
Un cop a la "Koban" han tornat a fer les comprovacions, per acabar esbrinant que la bici no era de la meva sogre si no de la meva dona, primera notícia! Es veu que la va comprar la sogre però la va posar en nom de l'Aya.
Sembla ser que aquesta comprovació no la podien fer des del cotxe patrulla ( inútils ), i tot que sabien el nom de la meva dona, la meva adreça, que és la mateixa que la de la meva sogre, han hagut de muntar tot el numeret, no fos cas que un "perillós" lladre de bicicletes de segona mà de 30 euros s'evadís de la justícia nipona.
No els culpo per fer la seva feina, la part fosca és el perquè m'ha aturat, se m'ocurreixen diverses opcions.
1. Sóc guiri i vaig en bici. ( per tant l'he robada, tothom sap que els guiris ens dediquem a robar les bicis dels pobres japonesos, quan no ens dediquem a crear riquesa al país, amb una empresa disseny que factura a empreses americanes, i per tant introdueix dollars al país, o es fa una casa que paga amb un grapat euros portats d'Europa ).
2. Després de l'assessinat de l'altre dia el batlle els ha fet posar les piles ( no queda be tot just un any abans que l'emperador visiti el poble ).
3. Tenien una denúncia del robatori d'una bici igual que la meva. ( vull dir de l'Aya ).
4. Han descobert que avui posava vert als ministeris d'immigració i justícia al meu blog. ( Big Brother is watching, me! )

Haig de dir que, malgrat tot, el tracte rebut ha estat correcte, m'han demanat excuses per les molèsties ( penseu-vos abans ), i m'han desitjat un segur camí de tornada a casa ( sí, si no és que algun iaio es salta un stop, com ahir i se m'empassa amb el "puto" Nissan "iaiomobil", o topo amb alguna "maruja" en bici sense llums i en contra direcció ).
De camí veig una "garrula" en cotxe, fumant i parlant pel mòbil, amb la tele posada, i el nen dret, sense lligar al seient del copilot. On ets ara "omawari" collonera?

Dormiu tranquils ciutadans de Hadano, la ciutat està segura gràcies als nostres herois.

Llei injusta

Ahir llegia aquest article al Mainichi Daily News.

"Arlan i Sarah Calderón deien un adéu plorós a la seva filla de 13 anys, Noriko, dilluns, abans de ser deportats a les Filipines.

La parella perdia finalment la batalla legal contra les autoritats de immigració que començava l'any 2006 després de la detenció de Sarah. A Noriko, que ha nascut i ha estat criada totalment al Japó se li permetrà romandre al país amb un visat de residència especial.

Altres menors en circumstàncies similars estan sol·licitant visats semblants arran del cas, amb ajuts d'experts en dret que fan campanya perquè es redacti una nova normativa per a aquestes situacions, però el debat va per llarg.

La família Calderón ha passat part del dia anterior a la deportació repartint targetes de gràcies per als transeünts davant l'Estació de JR Warabi, on s'havien recollit signatures per a una petició que demanava la residència especial.
Dreta sota un cirerer florit amb seu uniforme escolar, Noriko deia que volia mostrar la seva gratitud amb tots els que els havien ajudat.
" Ha estat gràcies a les moltes signatures recollides que puc restar al Japó". Ha afegit.

La família guanyava el suport de l'assemblea local de la ciutat el passat març, que decidia donar suport al seu intent d'aconseguir la residència especial a Noriko per garantir la seva educació. A banda de només parlar japonès, si era forçada a retornar a les Filipines, hauria de començar un programa nou educatiu molt diferent al que està acortumada amb tots el perjudicis que comportaria per la menor.

Noriko viurà amb els seus oncles i podrà continuar estudiant al seu institut. Els advocats de la família han aconseguit reunir un milió i mig de iens per pagar les despeses escolars. Els seus pares de retorn a Manila a la recerca de treball intentaran enviar diners tan aviat com els sigui possible.

Després de la deportació els pares de Noriko no podran tornar al país de visita fins rebre l'autoritzacio del govern. Però les autoritats no han assenyalat encara cap data.

El secretari general d'Amnesty International, Makoto Teranaka ha criticat durament la deportació de la família Calderón.
"Cal prendre totes les mesures per assegurar el millor pels infants, han aplicat aquesta decisió contravenint la convenció internacional dels drets dels infants". Ha dit.

"Però els buròcrates del ministeri han estat inamobibles". Segons el ministeri si haguéssin seguit la llei estricament, també haguéssin hagut de deportar Noriko.

El ministeri de immigració ha basat el seu cas en el fet que els Calderón van entrar al país amb un passaport fals al ser rebutjada la seva residència, i en que la situació política actual a les Filipines és estable.
La deportació comporta la prohibició de tornar al Japó en cinc anys, tanmateix el ministre de justícia Eisuke Mori, ha promès que es concedirà a la família un permís especial per visitar la seva filla."

L'any passat es va deportar una família iraniana, amb el mateix drama, però pitjor, i és que com es pot condemnar a unes nenes, en aquell cas, a abandonar el seu país de naixença, la seva cultura per un país musulmà on impera la llei islàmica i sense cap dret democràtic garantit. La solució aleshores va ser la mateixa que amb els Calderón. Però separar famílies amb canalla petita no és el millor.
I és que al Japó té unes lleis molt dures de immigració, i no del tot justes, ja que si cap dels pares és nacional el nou nat, malgrat néixer al país, no és reconegut per l'estat.
El fet d'estar casat amb un nacional tampoc garanteix el permís de residència. Permís que haig de renovar properament. Hi no és que hi hagi xenofòbia oficial, és que és un país amb normatives encarcarades en un sistema burocràtic antiquat, molt lluny de la realitat social del país. Un país que té la població més longeva del món, carregat d'avis i cada cop menys joves que els puguin pagar la jubilació.

No estic d'acord amb el fet que la família Calderon falseges el seu passaport, però cal tenir en compre les Filipines fa 20 anys, i la demanda de treballadors d'aquell país al Japó. Crec que van cometre un error greu en no normalitzar la seva situació abans, i també em faig greus que hagin pogut estar així tants anys.

Peró si una persona no és d'on neix i d'on s'educa i es fa gran, aleshores hi ha quelcom erroni, que manca al sentit comú.