L'onze de setembre, marxem!

El cos de pioners de Manxúria 1932-1945

Avui us vull parlar una mica del colonialisme japonès d'ultramar ( perquè el que tenen dins les país com a Hokkaido o Okinawa és un tema a part ).
Alguns sabreu que després de la restauració de Meiji, els japonesos es van adonar que podien esdevenir la potència més important de la zona, de fet van ser els únics que van encetar la revolució industrial. Així van intentar emular els imperis europeus, si el Regne Unit o França podien ser imperis colonials, per què no el Japó.

En vermell l'Imperi Japonès, en verd Manxúria o Manxukuo.

Això és l'ou o la gallina, un imperi, econòmic o polític necessita recursos naturals per fer-se gran i quan és gran els necessita per mantenir-se, i en aquella època això volia dir carbó, ferro per les fàbriques, i arròs per alimentar la població que anava en augment.
Així doncs el Japó va començar a estendre la seva ària d'influència, primer amb tractes comercials, després amb protectorats que finalment esdevendrien colònies, Rússia se'n va adonar i va intentar aturar aquesta expansió que atemptava directament contra els seus interessos colonials, però fa fracassar i va perdre la guerra, va ser la primera vegada que una potència europea perdia contra un país oriental. La Xina imperial, també ho va intentar, i també va perdre. Així el Japó, d'un dia per l'altre, com aquell que diu, es va convertir en l'amo de l'extrem orient, ocupant, Corea, Mongòlia i Manxúria ( la part més nord oriental de l'actual Xina ).
D'aquesta manera s'asseguarava el sumministrament de matèries primeres per satisfer les necessitats de la creixent indústria japonesa.

Per mirar de consolidar l'egemonia japonesa a les colònies, des de 1932 fins 1945, el govern japonès va enviar prop de 270.000 ciutadans Manxukuo creant el "Cos de Pioners de Manxúria i Mongòlia ", al voltant de 11.000 d'ells eren de Tòquio. Això va fer una mica com el que va passar a Catalunya després de la Guerra Civil, o el que van fer la Xina al Tibet i el Marroc al Sàhara Occidental, intentar substituir l'ètnia autòctona per assentar les basses de la metròpoli.

Molts dels pioners es diu que provenen de l'agricultura rural empobrida i pobles de muntanya, però hi havia gent a Tòquio, incloent comerciants i artesans que havien perdut la feina o havien patit la disminució de rendiment de negoci. També van anar marxant els qui havien perdut la casa en els atacs aeris.
Durant aquest període el govern japonès va usar també tècnics estrangers que van ser claus en la construcció de molls, ferrocarrils i tot tipus d'enginyeria civil a gran escala, sobretot jueus refugiats, d'aquí les bones relacions encara existents entre els japonesos i el pobre hebreu.

La propaganda política nacionalista va "vendre" l'aventura colonial com una segona esperança, com la "terra de les oportunitats", però si en un principi hi van haver milers de voluntaris, després van ser deportacions.

 Cartells de propaganda exaltant el nou estat de Manxukuo, protectorat japonès.

Promocions turístiques amb vols des de Tòquio fins Dairen ( Manxúria ).

"Germanor" entre Maxúria i Japó.

Tots saben, com va acabar la guerra, però fins ara no sabia reconegut el tracte que aquest ciutadans van rebre de la metròpoli.
Una organitzacio cívica dedicada a la recuperació de la memòria històrica ha treballat durant 5 anys recopilant documents públics, periòdics i articles de revistes sobre els subjectes i ha obtingut informació de més d'una dotzena de "pioners". Aquesta organització ha descobert, per primera vegada, que durant i després de la guerra, que el govern va abandonar aquests ciutadans a la seva sort.

 Colons japonesos l'any 1930 a Manxúria.

Les filles dels colons amb soldats imperials.

Segons les investigacions que s'han donat a conèixer recentment, el govern japonès, l'any 1932 va començar un període de formació de tècniques agricoles a persones aturades o sense sostre a conseqüència de la crisi economica de 1929, creant centres de fromació a Ota Tòquio Ward, Hino i altres llocs.
També es van crear centres de capacitació per a les dones. El govern va participar en l'arrenagament matrimonis entre dones i els "pioners" i les va enviar a Manxukuo com "núvies de tot el continent".
Quan Japó estava sumit en el caos de la guerra, el govern va decidir desfer-se la la població que havia perdut negocis i casa per culpa dels raids aeris i els va enviar a les zones ocupades. Moltes d'aquestes persones eren anomenades "agricultors de nit", perquè mantenien petits hortets clandestits per procurar-se una mica d'aliment o fer intercanvi al mercat negre, les persones enxampades eren deportades directament a Manxukuo.
Durant el 1945 altres pesones van ser enviades evacuades per fugir de la destrucció, de la capital. Tanmateix al cap de pocs mesos Japó va ser derrotat i  van haver de fugir de les zones ocupades per mirar de tornar al país pels seus propis mitjans, deixant terres, cases i conrreus i regalant els bens als cacics locals per guanyar el suborns i aconseguir un passatge al Japó.
Després d'això el govern japonès es va desentendre i mai han estat indemnitzats. Ni tants sols reconeguts per la tasca de modernització i de treball agricola que van dur a la zona, servint al seu país.

L'Assossiació per la memòria de "Cos de Pioners de Manxúria i Mongòlia " està enllestint el darrers detalls d'un pavelló commemoratiu per tornar l'honor al "Cos de Pioners" que està programat per ser construït i obert al públic a la ciutat d'Achi, a la Prefectura de Nagano l'abril de 2013.

Per últim us volia parlar una mica del meu avi Kitamura, en Hachiro. Quan va començar la guerra, el van destinar a les Filipines, cap al final va ser traslladat a Manxúria, a la frontera amb Sibèria on va ser es va donar per desaparegut en combat. L'àvia Tsugi el va anar a buscar a Rússia però no el va trobar. Finalment, passats dos anys, un dia va tornar després d'una petita odissea que el va portar a desembarcar a Kobe, havia estat empresonat a Sibèria, un episodi, que mai va voler explicar.
Aquesta foto d'estudi, es de l'uniforme d'hivern a Manxúria.

Evolució de la marca del ferrocarrils japonesos

Avui és una entrada "friki" de dissenyador, però quan vaig visitar el Museu del Ferrocarril no em vaig poder estar de fixar-me en l'evolució de la marca a través de la història. Em sorprèn molt el primer disseny molt senzill i potser una mica abstracte, tan diferent del següent, més tradicional i contemporani del seu temps. En països normals, amb tren puntuals i eficients, la marca del ferrocarril va arrelada a la vida quotidiana i normalment s'associa amb bons moments passats.

L'any 1870 es van inaugurar el ferrocarrils japonesos amb aquesta marca que representa clarament el perfil de la via del tren.

 L'any 1909 es va canviar per aquest disseny de les rodes de tren conegut com el "動輪" ( dourin ).

 El 1958 va néixer Japanese National Raiway, aquesta marca és la de l'infància de l'Aya i els seus pares, una imatge que els desperta la nostàlgia, ho vaig comprovar quan vam visitar el museu del ferrocarril.

L'any 1987 la companyia es va reestructurar i va canviar la marca per la que hi ha actualitat, JR. Hi va haver molta polèmica, molts s'oposaven per massa americanitzant (^_^).

El Museu Anpanman, el món dels nens

Al barri portuari de Yokohama ( Minato Mirai ) hi ha un museu fabulós per la canalla, el Museu de l'Anpanman del què us en vaig parlar fa temps en aquesta entrada. Anpanman és un personatge de contes iŀlustrats ( i animació ) que va crear als anys '70 l'escriptor i iŀlustrador Yanase Takashi. Però que va néixer molt abans, durant la guerra. Resulta que el senyor Yanase durant la seva estada a la selva passava molta gana i es delia per poder menjar "anpan" ( un pa de brioche farcit d'Anko, confitura de mongeta dolça ), en el seus deliris famèlics somniava que un heroi fet de pa d'anko el venia a rescatar oferint-li part del seu cap de pa per menjar. I així va néixer Anpanman. Posteriorment altres personatges es van anar afegint a la història i actualment n'hi ha centenars.

L'enemic principal d'Anpanman és Baikinman ( el senyor bacteri ), que sempre té gana i es vol menjar els amics del nostre heroi.

Al museu d'Anpanman hi trobareu tots els personatges i algunes escenes de les aventures d'Anpanman i els seus amics. Un lloc perfecte per la canalla petita, més o menys fins als 6 anys, quan canvien de gustos, i es passen al Pokémon o a les Pretty Cure!

El dia era plujós d'aquells que acompanyen a quedar-se a casa o ficar-se dins d'un lloc tancat amb aire condicionat.

Entrar al museu és com entrar dins d'un món màgic, fins hi tot els tiquets de les entrades són divertits, en Miró i la Shikibu les duen penjades del coll, són les petites panderetes japoneses de color vermell.

Les taquilles on deixar les coses tenen les cares dels personatges més famosos així els nens que encara no saben llegir poden identificar-les millor, nosaltres vam deixar les bosses a la taquilla de la Melonpanna-chan, la #0016, a la dreta Baikinman #0021 i a la dreta de tot, #Anpanman 0025.

Abans de jugar com bojos, l'Aya va voler que els nens fessin una mica de manualitats al taller, aquell dia tocava fer una gorra d'Anpanman. La Shikibu tenia molta traça...

 ...però Miró va necessitar una mica d'ajuda (^_^)

Dins el museu és com el poblet on viu Anpanman, amb totes les botigues i casetes, Miró vol treballar en un Sushi-bar.

 La Shikibu prefereix les cassoles d'arròs com a "baito" ( treball temporal ) d'aquest estiu.

Ambdós van quedar genials amb les gorres fetes a mida. Tot i que sembla en aquesta foto que el policia li estigui donant una cossa a la Shi-chan!

Un dels personatges de les històries d'Anpanman és la locomotora SL, i és clar Miró no va desaprofitar l'oportunitat de pujar-hi (^_^)

Tant Anpanman com Baikinman són extraterrestres vinguts a la terra d'un llunyà planeta, Anpanman només en forma d'energia que va caure dins la massa de pa i Baikinman en la seva forma natural, Baikinman sempre vola amb el seu platet volador ja que no ho pot fer com Anpanman.

Aquesta és una maqueta de la base de Baikinman, la canalla es barallava per guaitar pels forats de les finestres...

...això és el que s'hi veu, diferents estances de la base, com ara el laboratori del dolent Baikinman!

Hi diverses maquetes amb escenes de les històries dels contes, aquesta representa un "Matsuri" un festival i els personatges ballen el "Obon-Odori" una dansa típica d'estiu. A l'esquerra, de vermell Batako-san, l'ajudanta de Jamuoji-san ( el flequer que cuina els herois ), a l'esquerra del flequer Shokupanman ( el pa Bimbo ), després Anpanman i a la seva esquerra Karepanman ( pa de Curry ) i després venen el Omusubiman ( les boles d'arròs ).

Altres personatges, aquest cop pastanagues i moniatos, tomàquets i albergínies, com podeu veure tots els personatges són menjar, si en deuria passar de gana, Yanase-sensei!

Alguns dels aparells que empra Anpanman per viatjar, en una aventura aquàtica.

Aquí s'enfronta a la Reina de Gel, quina por!

Aquesta és la sala mes gran del museu, on hi ha la galeria de personatges, la gent aprofita per fer-s'hi fotos, ni m'importaria emportar-me'n algun a casa, són genials!

Aquests són dels més populars, d'esquerra a dreta; Rolpanna-chan i la seva germana Melonpanna-chan, Karepanman, Anpanman i Shokupanman.

A la Shikibu li agrada l'Akachanman! Per què és "kawaii" i rosa!

Omusubiman i Komusubiman, pare i fill, boles d'arròs vestits tradicionalment.

Aquesta és la fleca del Jamuoji-san, o l'Oncle Jam, en català, és la "Pankojo" ( fàbrica de pa ), on l'oncle Jam fa les cares dels herois. Ara me n'adono que no us he explicat que les cares dels herois són de pa, Anpanman deixa que se li mengin la cara quan algú té molta gana, també es fan malbé o es mullen, aleshores perden els poders, és quan entra en joc l'oncle Jam amb cares noves, per lluitar contra Baikinman!

Aquesta és la caseta d'en Chisu ( formatge ) el gos de l'onlce Jam, i en Miró que la prova, que hi estàs bé fill, BUP! BUP?

Cap dels dos trapelles es va voler perdre l'oportunitat de "fer pa" (^_^)

O muntar al vehicle del 'oncle Jam que sempre duu cares noves preparades per quan es fan malbé. 

També hi fan titelles, com no una aventura del nostre heroi favorit, que estaran tramant Baikinman i Dokin-chan en aquesta escena...

Abans de marxar, Anpanman i Melonpanna-chan ens donen les gràcies tot cantant i ballant!

La sortida del museu és un tobogan, només per la canalla (T_T), jo també hi vull baixar!!!

Hi com no la botiga, on es pot comprar de tot sobre els personatges.

Dochin-chan és la companya de malifetes de Baikinman, però està enamorada de Shokupanman ( el pa Bimbo ) per això de vegades frustra els plans malvats del seu soci, és molt presumida i molt capritxosa. la blava és Kokon-chan, la germana petita.

No podria faltar una fleca de veritat!

Quina cara de pena que fa la Shikibu just abans de menjar-se una princesa de pa.

Miró va optar per menjar-se l'heroi del museu, Anpanman farcit d'anko ( confitura de mongeta dolça ), igual que a les històries, bon profit!

Amnistia 77, Franco ha mort?

Ahir va ser l'aniversari de la mort de Lluís Maria Xirinacs, un patriota com n'hi ha hagut pocs. Xirinacs, abans de morir ens va deixar un testament, el seu Acte de sobirania que va vaig recollir en aquest blog en el seu moment en aquesta entrada; Lluís M. Xirinacs i Damians. I que torno a reproduir aquí, i mai em cansaré de fer-ho fins que el nostre país sigui lliure de per totes.

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Però Xirinacs també ens va deixar un altre regal, el llibre que tinc ara entre les mans mentre escric aquestes línies i que il·lustra aquesta entrada del blog.
Amnistia 77, Franco ha mort? Editat per Edicions Abadia ( 2006 ) dins la coŀlecció Randa. El llibre, escrit gràcies a una memòria prodigiosa ens documenta gairebé dia a dia el temps que Xirinacs es va passar davant la presó Model de Barcelona reclamant l'amnistia dels presos polítics. Asseguts amb ell davant la presó Xirinacs ens va explicant els fets ocorreguts durant la transició, les traïcions dels líders, com deia ell, les mentides, les trampes, el "café para todos". En fi, un testimoni d'una època que no hem d'oblidar, Xirinacs va ser dels primers en denunciar que el nou règim polític no ens portaria enlloc, igual que va fer Trias Fragas quan denunciava l'ofec programat del nostre poble. Un llibre ple de veritats sobre el que en realitat va passar. Us el recomano.

La bomba d'Hiroshima que mai oblidarem

Com cada any vull recordar que tal dia com avui va caure sobre el meu país el pitjor giny que l'home ha creat, una arma capàs d'esborrar-nos del planeta, l'amenaça nuclear és present, hi ha països, alguns veïns nostres, que hi estan treballant. És increïble que el destí de tant estigui en mans de tan pocs. A Hiroshima i Nagasaki, saben què és el terror nuclear i les seqüeles que deixa, l'any passat Japó va tornar a viure la por, però aquest cop per culpa de la negligència humana i la força de la natura. Fukushima no és Hiroshima, però per a molts, que encara no tenen llar, s'hi assembla molt.
Hi ha coses que no haurien de ser mai descobertes, hi ha caixes de Pandora que no haurien de ser obertes. Fa 67 anys va començar un malson que encara dura.

Al Japó també fan "suaus"

A principis del segle passat el meu besavi Sitjà tenia una granja a Badalona, a la riera Martí Pujol cantonada amb el carrer Barcelona, just al costat de la Creu Roja. La granja va desaparèixer perquè quan es va fer l'ampliació de la riera es van haver d'enderrocar les cases que "feien nosa". La meva àvia sempre deia: era Can Montal o nosaltres...

Durant molts anys quan pujava a Canyet veia la silueta del què havia estat la granja i la casa a la paret de l'edifici de la Creu Roja, persistent i tossuda, com si no volgués ser oblidada.

La granja del meu besavi era d'aquelles granges típiques de començaments de segle, amb taules de marbre i potes de ferro colat. S'hi servien cafès, anissos ( a Badalona en sabem una mica de fer anissos ), xocolata i altres begudes que han deixat de servir-se, i que la meva àvia em preparava per refrescar les tardes estiu com les d'avui. Entre elles, l'aigua amb sucre, tan senzill com això, i és que eren èpoques de gent senzilla que gaudien d'un got d'aigua ben fresca i de vi del porró.

A la granja del besavi, hi freqüentaven els obrers de la Montalfita, la fàbrica tèxtil del senyor Montal, els mateixos Montal que van tenir un president del Barça, l'Agustí.

Les converses obreres als cafès, ja se sap, poden portar problemes quan són temps convulsos, sobretot si hi ha un espieta de per mig. El fet és que el meu besavi va ser acusat d'acollir anarquistes al local, el van detenir i dur a judici, l'advocat del meu besavi va ser en Francesc Layret, que com ell, era coix. L'àvia em deia que la sala de justícia es va emocionar en veure entrar els dos, ajudats de bastons per caminar. Fora com fora, la misericòrdia del jutge o els bons oficis del senyor Layret, el meu avi va ser absolt i va tornar a la granja a preparar begudes.

La meva àvia m'explicava aquesta història mentre em preparava la meva beguda favorita, el Suau, un Suau és una beguda molt refrescant feta de cafè i gasosa o sifó, a mi m'agradava fer-la amb gasosa "Sammy" i Nestcafé, la barreja feia una escuma dolça, molt bona i gens empalagosa. Crec que a Catalunya i ha llocs on es torna a preparar Suaus, per exemple Reus i els Cafès Brasilia, però imagineu la meva sorpresa quan he descobert que al Japó hi ha una empresa que ha començat a comercialitzar-ne, en diuen Espressoda i es pensen que han descobert la sopa d'all (^_^)

No està malament però els suaus de l'àvia Mercè eren més bons i anàven acompanyats d'històries interessants. Quants de vosaltres heu tastat un Suau?

XU XU PO PO ( una de trens )

XU XU PO PO, és el so que fan els trens de vapor al Japó, almenys com la canalla els anomena.
Ahir després de dues hores de viatge vam arribar a la ciutat de Omiya de la prefectura de Saitama ( on viu en Shin-chan ). El motiu de fer un viatge tan llarg va ser visitar el Museu del Ferrocarril, propietat de la companyia JR ( Japan Raiway ), que es va inaugurar no fa gaire. I tot i que era una visita pensada per acontentar al més petit de la casa, tots ens ho vam passar d'allò més bé.

 L'edifici és molt bonic, com anireu veient per les fotos, l'entrada sembla d'una estació de tren d'un barri de Tòquio, de fet has de comprar les entrades com si compressis el bitllet.

Aquest és l'aspecte que tenen les entrades, funcionen com els les targetes del tren i les has de conservar durant la visita perquè et serveixen per reservar atraccions. Les verdes són pels adults i valen ¥1.000 i la vermella era de la Shikibu ¥500, en Miró no paga ( fins a 3 anys ).

A l'entrada pots llogar un cotxet pels petits, el lloguer és gratuït i va molt bé quan t'has deixat el teu a casa. Al Japó hi ha molts establiments amb aquest servei. En aquesta imatge es pot apreciar molt bé el logo del museu, representa les rodes d'una màquina de vapor.

Aquesta és l'entrada, has de passar per les barreres com si fossis en una estació, posant la targeta damunt d'un sensor, a la sortida un empleat les recull manualment, com es feia antigament. Al Japó pots anar on vulguis amb un bitllet senzill, després, a la sortida pots ajustar la tarifa, si perds el bitllet has de pagar la tarifa més cara de la línia. Ahir la Shikibu va perdre la seva entrada, pots comptar on deu ser, però no li van fer pagar res, és clar, només és un museu, però la vaig espantar dient que s'hi hauri de quedar a dormir, a veure si la propera vegada va amb més cura.

L'exposició és molt interessant, i està ordenada cronològicament, el ferrocarril japonès no és tan antic com el nostre, va començar després de la restauració de Meiji ( 1868 -1912 ), quan l'emperador va voler modernitzar el país. Aleshores va copiar el sistema ferroviari britànic, per això les primeres màquines venien de la Gran Bretanya.
Aquesta locomotora és una Classe 150 construïda l'any 1871, com podeu veure en només 3 anys després de la restauració el Japó ja contava amb aquestes màquines, el què ens fa adonar de com de ràpida va ser la transformació del país.

Aquesta vagó és un Kaitakushi Classe Kotoku 5010 ( 1880 ), construït als EEUU destinat als oficials durant la colonització de l'illa de Hokkaido. Una reflexió, si Hokkaido es va haver de colonitzar militarment, vol dir que abans no era Japó, oi?

Aquest és l'interior d'un vagó de tren urbà normal de la Línia Chuo de Tòquio, Classe Kumoha 40, com els que hi ha ara, fixeu-vos que avui en dia tenen la mateixa distribució de seients, i pel què fa al disseny ergonòmic, tret del respatller de fusta, no han canviat gaire des de 1936.

Aquest és l'interior d'un vagó de primera classe, Classe Malte 39,  d'un tren de llarg recorregut, Tòquio Shimoseki Fuji anterior a la guerra ( 1930 ), luxe occidental combinat amb estètica oriental, el trobo molt elegant.

En trens com aquest Classe Kuha 481 viatjaven durant els anys '60 milions de persones de vacances al poble després de passar-le l'any trevallant a Tòquio, us sona?

"El vent del matí" és el nom d'aquest tren, Classe Nahanefu 22 ( 1964 ), un tren llit que feia el trajecte des de Tòquio fins Hakata.

Aquest és l'interior del Asakaze, actualment també hi ha trens llit, per a la gent que no té pressa, el Japó té línies de Shinkansen ( TGV ) que en tres hores en porten arreu del país, a part dels aeroports, però encara hi ha nostàlgics dels viatges en tren, no sé si aquest Asakaze tenia dormitoris mixtes, però sinó ja m'imagino les corredisses nocturnes pels passadissos (^_^)

Aquesta és una vista general de la nau central del museu, fa molta patxoca, la peça central és una locomotora Classe C57 ( 1940-1975 ) que la fan girar i xiular la botzina i que va acollonir al pobre Miró, tant, que no volia pujar a cap tren després de l'exhivició.

Un Shinkansen 200 dels 1982, especial per la neu, ja que anava al nord, a Akita, on viu l'avi d'en Shin-chan, en Kinosuke Nohara.

El Shinkansen 200 no és gaire diferent del Shinkansen 0 de la línia Tokaido inaugurat l'any 1964 durant els jocs olímpics, el disseny no va canviar en 20 anys, ni després, de fet els van retirar l'any passat, l'Aya, quan era petita, passava els estius a Nagoya, a casa els avis, i es va voler fer una foto dins el tren de la seva infantesa, que maca! Li va fer molta iŀlusió.

Una altra vista de l'exposició central, gràcies a que ahir era dijous, no hi havia molta gent, cosa rara al Japó, o potser el fet que el museu està a la quinta forca, almenys pels qui no som de Saitama. De Saitama es diu que és el Vallès de Tòquio.

Una de les coses que més van agradar al Miró van ser les maquetes, en un bon museu de trens no hi poden faltar, hi és clar, aquest él "el Museu", fins hi tot tenen un taller on les fan davant el públic, n'hi ha per passar-s'hi hores mirant.

 I des del taller, per unes vies escala HO surten els trens cap a la maqueta central, una de les més grans del país. Aquí va ser quan Miró va perdre el cel de vista (^_^)

Aquesta és una imatge que podria ser real, jo no he vist país al món amb un embolic de ponts, vies i passarel·les tan gran com aquest.

Seria xulo poder tenir-ne una a l'habitació dels nens, no se on posaríem els llits però ens ho passarien pipa.

Aquesta és la maqueta del museu, un com us he dit edifici molt interessant, molt semblant al port de Yokohama, amb gespa al sostre.

 Hi havia maquetes més petites, com aquesta d'un poble, déu n'hi do com s'assemblen els pobles del Japó, he estat un munt de vegades en llogarrets amb la mateixa distribució, sempre al voltant de l'estació, que es converteix en el rovell de l'ou de l'activitat de la vila.

En Miró va fer amics mentre veien passar els TGV, en passen molt sovint, de tots els models, mides i destinacions, el museu esta just al costat d'una de les vies més freqüentades, la que va al nord. En pregunto si cap dels Shinkansen va cap a Toledo o Conca?

La canalla també pot aprendre molt, hi havia una secció on es pot aprendre com funcionen les màquines, les de vapor i les elèctriques, quins són els principis físics que fan moure un cilindre d'un giny de vapor, o com s'han de dissenyar les rodes dels trens, o els perfils de les vies.
La Shikibu va poder conduir un petit tren que mostrava el recorregut amb una càmera, i en Miró...

 ...va anar magrejant tots els botons, manetes i objectes que li queien a les mans...

...la qüestió era prémer algun botó, els qui teniu fills petits sabreu que no hi ha cap tragèdia grega o "shakespeariana" que es pugui comparar al drama lagrimogen que d'esdevé després que l'"angelet" no ha pogut prémer el botó de cridar l'ascensor.

 La Shikibu també va poder provar els seient d'un tren normal, com el que agafen diàriament milions de salariman, crec que l'experiència seria millor si carreguessin els trens de gent i els fessin estar "enllaunats" i comprimits durant una estona per saber quina es la sensació de viatjar en una "manindensha" ( un tren ple de gent ).

Hi ha un petit Shinkansen que porta a la part nord del museu, només 700m però temps suficient per fer "manetes" amb la teva cita (^_^)

 Jo tenia la meva...

 ...i l'Aya la seva, què hi farem, ens agraden jovenets.

No hi podia faltar una mica de vies per poder menar el teu propi trenet, aquest cop no va poder ser, no ens vam adonar del temps i se'n va fer tard, tot plegat una bona excusa per tornar-hi un altre dia (^_^)