Kanpai! Salut! (txin-txin, no, que en japonès vol dir "tita")
dilluns, de juliol 31, 2006
Viatge a Itaca_2
El les fotos podeu veure els notres hostes, l'Aya ( la Shi-chan dormia ) en Masao, la Licaco, i altres companys de viatge...
Kanpai! Salut! (txin-txin, no, que en japonès vol dir "tita")
Kanpai! Salut! (txin-txin, no, que en japonès vol dir "tita")
Viatge a Itaca
He titulat aquesta entrada "viatge a Itaca", per què com diu la cançó el viatge serà llarg, però profitós, anit vam fer una escala del viatge que va resultar ser una experiència inoblidable.
Fa dies us vaig parlar d'en Masao Yahagi, el nostre arquitecte, si tot va bé.
Ahir ens vam tornar a reunir amb ell, va ser una més de les trobades per decidir si ens "agradem", si les seves idees i el nostre projecte coincideixen.
La reunió la vam fer en una casa que va construir l'any passat, els propietaris de la casa, una parella de la meva edat, van resultar ser unes persones molt acollidores i agradables.
Ell és director d'art i ella dissenyadora gràfica free-lance, després d'ensenyar-nos la casa ens van convidar a una barbacoa a la que es van afegir, dues parelles més, també clients d'en Masao. Durant la vetllada ens vam conèixer millor, la companyia va ser molt agradable,i el menjar deliciós. És esperançador veure com aquest professional inter-actua amb els seus clients els fa inter-actuar entre ells, organitzant trobades com la d'anit amb l'objectiu poder projectar la casa on haurem de viure. Els clients esdevenen amics. Una bona oportunitat de fer noves coneixences amb gent que comparteix dels mateixes inquietuds.
La gran sorpresa de la vetllada va ser que un dels clients va resultar ser una il·lustradora, els treballs de la qual admiro profundament, els seus dissenys il·luminen els avorrits vagons del metro de Tòquio, un regal per una vetllada perfecte.
Els nostres hostes mantenen un blog, malgrat estar íntegrament escrit en japonès inclou moltíssimes imatges (ella és una fotògrafa compulsiva), que il·lustren la seva manera de viure. He afegit l'adreça a vincles personals, ja que espero de tot cor poder tornar a gaudir de la seva companyia.
Més endavant afegiré imatges de la festa, per ara un penjo fotos de la casa, una meravella!
Fa dies us vaig parlar d'en Masao Yahagi, el nostre arquitecte, si tot va bé.
Ahir ens vam tornar a reunir amb ell, va ser una més de les trobades per decidir si ens "agradem", si les seves idees i el nostre projecte coincideixen.
La reunió la vam fer en una casa que va construir l'any passat, els propietaris de la casa, una parella de la meva edat, van resultar ser unes persones molt acollidores i agradables.
Ell és director d'art i ella dissenyadora gràfica free-lance, després d'ensenyar-nos la casa ens van convidar a una barbacoa a la que es van afegir, dues parelles més, també clients d'en Masao. Durant la vetllada ens vam conèixer millor, la companyia va ser molt agradable,i el menjar deliciós. És esperançador veure com aquest professional inter-actua amb els seus clients els fa inter-actuar entre ells, organitzant trobades com la d'anit amb l'objectiu poder projectar la casa on haurem de viure. Els clients esdevenen amics. Una bona oportunitat de fer noves coneixences amb gent que comparteix dels mateixes inquietuds.
La gran sorpresa de la vetllada va ser que un dels clients va resultar ser una il·lustradora, els treballs de la qual admiro profundament, els seus dissenys il·luminen els avorrits vagons del metro de Tòquio, un regal per una vetllada perfecte.
Els nostres hostes mantenen un blog, malgrat estar íntegrament escrit en japonès inclou moltíssimes imatges (ella és una fotògrafa compulsiva), que il·lustren la seva manera de viure. He afegit l'adreça a vincles personals, ja que espero de tot cor poder tornar a gaudir de la seva companyia.
Més endavant afegiré imatges de la festa, per ara un penjo fotos de la casa, una meravella!
divendres, de juliol 28, 2006
La "sardinada" japonesa
El "Jibiakiami" és una marera de pescar tradicional del Japó, consisteix en que dues barques estenen les xarxes des de la platja fins dins del mar, uns cent o dos-cents metres més o menys, després d'una estona uns companys des de la platja estiren les xarxes i recullen la pesca.
Actualment poca cosa es por pescar tant aprop, però la gent continua amb aquest ritual, ara sí, amb caire lúdico-festiu, em diríem la nostra sardinada. Els amics es reuneixen, a la platja, i mentres uns preparen les brases per fer el peix els altres estiren les xarxes, (ajudats d'un motor, no fos cas...), es veu molt, sake, és clar, i cervesa. El peix, a la brasa i arrebossat, fregit a l'estil portuguès,"tempura".
Tot plegat cansat però molt divertit.
Aquest cap de setmana "LINK", el bar d'en Koichiro, organitza el seu "Jibikiami" anual, com sempre, els he fet el cartell hi esteu tots convidats.
dimecres, de juliol 26, 2006
Mai plou a gust de tothom
Estic rebent missatges de Catalunya explicant que fa mesos de no plou, algú fins hi tot m'ha demana que "envii" alguns núvols del Japó cap allí. No us ho aconsello.Us paso les últimes notícies extretes del Mainichi Shinbun, el diari on treballa el pare de l'Aya.
100.000 persones han estat forçades a evacuar les seves vivendes a les prefectures de Kyushu i Kagoshima al sud-oest del país.
10 persones mortes i 11 desaparegudes es en balanç provicional de les autoritats locals, les forces d'autodefensa de l'estat han estat movilitzades i un contingent de 150 soldats treballa dia i nit per localitzar un avi de 76 anys desaparegut a la prefectura de Kagoshima.
Les pluges persistens i continuades durant més de 72 hores han provocat nombrosos esllavissaments de terra i talls en les vies de comunicació iens els suministrament energètics.
La situació s'agreujat en les zones afectades pel terratrèmol de l'any passat degut a la inestabilitat de sòl.
Moltes àries de Satsuma, a Kagoshima estan inundades. Ha estat de llarg la pitjor imundació desde l'any 1976.
dimarts, de juliol 25, 2006
Japó no és perfecte
Japó és un país molt tranquil pel que fa a la seguretat ciutadana, la gent del meu poble deixa, sobint, la porta de casa oberta i els veïns entren directament tot dient, "suimasen deshita", (perdona, però entro, eh?).
Normalment ningú lliga les bicicletes aparcades a millers davant les estacions de tren. Un país modèlic.
Ahir, però l'utopia es va ensorrar davant dels meus nasos.
M'han furtat el paraigua!
El vaig deixar al paraigüer de l'entrada de l'oficina i en anar a buscar-lo per sortir no hi era!, increïble. La Srta. Yano, la segretaria està fent les gestions necessàries per esbrinar el que ha succeït, mentres tant el cap de la meva oficina m'ha presentat les seves disculpes i m'ha ofert un paraigüa nou de recanvi (En tenim per oferir-los als clients en cas de necessitat).
Volia canviar la capçalera del blog en motiu del començament de l'estació de les pluges, però aquest especial esdeveniment es mereix especial atenció.
Normalment ningú lliga les bicicletes aparcades a millers davant les estacions de tren. Un país modèlic.
Ahir, però l'utopia es va ensorrar davant dels meus nasos.
M'han furtat el paraigua!
El vaig deixar al paraigüer de l'entrada de l'oficina i en anar a buscar-lo per sortir no hi era!, increïble. La Srta. Yano, la segretaria està fent les gestions necessàries per esbrinar el que ha succeït, mentres tant el cap de la meva oficina m'ha presentat les seves disculpes i m'ha ofert un paraigüa nou de recanvi (En tenim per oferir-los als clients en cas de necessitat).
Volia canviar la capçalera del blog en motiu del començament de l'estació de les pluges, però aquest especial esdeveniment es mereix especial atenció.
Si no ets bon minyó vindran els "Kitashosen"...
dilluns, de juliol 24, 2006
Natsu Matsuri, festival d'estiu
Ahir diumenge, a Hadano, el meu poble, es va celebrar el "Soya Jinja Matsuri", el "festival de la pagoda Soya".
Una ocasió com un altre per que els meus veïns es vesteixin amb un calçotets blancs i surtin al carrer.
Seriosament, el festival és una ocasió especial, on els Déus visiten la ciutat. La festa consisteix en que un seguit de portadors carregen una petita capelleta portàtil que treuen de la pagoda, en aquesta capelleta i viatja el Déu. Es passegen per tot el poble carregant aquest "travernacle", que en japonès es diu "O-mikoshi", fent-lo anar en ziga-zagues d'una banda a l'altra del carrer, el "O-mikoshi" pesa tant que els portadors es treuen el dolor bevent "Sake", vi d'arròs, (potser per això va de gairell, és broma), el cert és que no es posen cap cuixí per esmorteir els cops a les espatlles que es provoquen al fet saltar la capella amunt i avall.
La prossessó va precedida pel sacerdot xintoista i seguida per un camions molt decorats que transporten una colla de timbalers molt, molt "animats". Malgrat la pluja persistent la gent va sortir al carrer a gaudir de l'espectacle, que només té lloc dos cops l'any, sempre a l'estiu, que és quan tota cuca viu, fins hi tot al Japó.
diumenge, de juliol 23, 2006
La show room de Shibuya
Avui malgrat ser diumenge he anat a treballar, el motiu l'opertura al públic de la show room de "Paper Concierge" de Myprint, l'empresa on treballo, dedicada al disseny i distribució de invitacions de boda, un negoci que en aquest país mou cents de milions de yens.
De totes maneres ha estat una opertura una mica galdosa, bàsicament per agafar rodatge, la de veritat serà el 23 de setembre.
Tanmateix uns "penjo" unes imatges per si mai heu vist, alguna cosa així, normalment els proveedors omplen la botiga de flors, però com ja us he dit avui només era l'aperitiu. Els dissenys les invitacions de dins de la vitrina són meus, segur que no guanyaré cap A&D Awards,...
L'interiorisme és de la Naitoh-san, la noia dels cabells llargs i vermellosos, el noi amb barbeta es Fukuyama-san el meu cap i la noieta de blanc la Kimura-chan, acabadeta de sortir del cole.
divendres, de juliol 21, 2006
Superman, returns.
El proper 19 d'agost s'espera l'estrena de Superman al Japó.
És evident que Superman és i ha estat una icona americana, d'aquella Amèrica "rància", i conservadora, "Superman" és Republicà, de dretes i segur que té accions a la companyia Bush.
Superman també té història una història gràfica real que apareix de tan en tan per recordar-nos d'on ve i quins són els seus valors.
Els japonesos obliden, i perdonen, obliden com Walt Disney, que tants diners fa ara a Tokyo Disney, o Disney-Sea, utilitzava els seus personatges, com Donald Duck, o Micky Mouse en la propaganda anti-japonesa més radical. Com les bombes que van esborrar Tòquio anaven decorades amb els seus "ninotets".
Aquest és el cas de Superman com bé il.lustren les imatges que documenten aquesta entrada.
Els senyors de Hollywood, potser haurien de juvilar aquestes "velles glòries" de temps passats i inventar històries noves.
És evident que Superman és i ha estat una icona americana, d'aquella Amèrica "rància", i conservadora, "Superman" és Republicà, de dretes i segur que té accions a la companyia Bush.
Superman també té història una història gràfica real que apareix de tan en tan per recordar-nos d'on ve i quins són els seus valors.
Els japonesos obliden, i perdonen, obliden com Walt Disney, que tants diners fa ara a Tokyo Disney, o Disney-Sea, utilitzava els seus personatges, com Donald Duck, o Micky Mouse en la propaganda anti-japonesa més radical. Com les bombes que van esborrar Tòquio anaven decorades amb els seus "ninotets".
Aquest és el cas de Superman com bé il.lustren les imatges que documenten aquesta entrada.
Els senyors de Hollywood, potser haurien de juvilar aquestes "velles glòries" de temps passats i inventar històries noves.
dijous, de juliol 20, 2006
Una altre meravella
El proper dia 29 de juliol s'estrena "Gedo Seki", Tales from Earth Sea (Contes de Terramar). Una altra meravella de Miyazaki Hayao i l'estudi Ghibli.
Darrerament els americans ens estan saturant de pel.lícules d'animació 3D digital, aprofitant els èxits de "Shrek" o "Nemo", però si el que voleu són dibuixos animats tradicionals, ara per ara el mestre és Miyazaki, és evident que, actualment, l'estudi Ghibli utilitza els ordinadors per simplificar el procés de producció, o aconseguir efectes especials més espectaculars, però els decorats i els personatges són dibuixats a mà. És un plaer sentir la calidesa del traç de la línia, i us ho diu un que fa servir "Adobe Illustrator" cada dia del món.
Per veure el trailer de la pel.lícula adresseu-vos a "Ghibli"
El web està en japonès però si anéu "clicant" ja ho trobareu, una pista, seguiu en "Totoro" i després cliqueu sobre un dibuix que sembla Aya Sophia, no us poso un link directe per què així és més divertit.
Un llibre interessant...
Fa dies us vaig parlar de Chiune Sugihara (6/28/2006). Avui us voldria parlar d'un llibre, un llibre que tracta de Jueus i Japonesos, de les convergències entre els dos pobles.
El llibre es titula, "The Jews and the Japanese, the successful outsiders" (jueus i japonesos, exitosos forasters). Ed. Charles E. Tuttle Company, Inc 1991.
El llibre està escrit pel Professor Ben-Ami Shillony, un jueu polonès emigrat a Israel l'any 1948.
En el llibre analitza les semblances i diferències entre ambdues cultures, que, per llunyanes que semblin, són moltes. També explica les trobades reals històriques, i les coŀlavoracions que han tingut.
El llibre comença així: " La història jueva comença amb el Patriarca Abraham; la història japonesa amb l'emperador Jimmu...Ambós pobles dibuixen els seus inicis en una migració inspirada per Déu, ambós associen aquesta migració als conceptes de "poble escollit" i "terra promesa." "
Sabíeu, per exemple que van ser els banquers jueus ( Jacob H. Schiff ) de Nova York qui van patrocinar la guerra "Russo-japonesa"(1904-05), i que la victòria japonesa va fer que els guanys obtinguts decantessin la balança econòmica a favor de Wall Street, en perjudici de Londres, que havia patrocinat als Russos.
Que la majoria de tècnics empleats en l'ocupació de Manxúria eren jueus russos.
Que els jeus van ajudar a redactar la primera Constitució japonesa de la Restauració Meiji (1869) basada en la Constitució Alemanya.
Que Beate Sirota, una jueva americana, va incloure l'article d'igualtat entre homes i dones en la Constitució Japonesa.
O, que entre altres coses, els noms de les seves capitals històriques, Kyoto i Jerusalem volen dir el mateix, "Ciutat de Pau".
No ens costa massa, com a catalans, imaginar-nos com els "jueus" d'Espanya, i trobem natural el fet que les empreses japoneses preferissin Catalunya per establir les seves fàbriques.
O ens emmirallen en Holanda, el país que voldríem ser.
Potser aquestes connexions imaginàries no ho són tant.
Tanmateix els dos únics Estats del món que han renunciat a tenir exèrcit són Japó i Costa Rica (l'únic país americà governat per descendents de catalans (Josep Figueres Ferrer).
Potser algú podria d'escriure un llibre, "Catalans, Holandesos, Jueus i Japonesos, perfectes obstinats".
El llibre es titula, "The Jews and the Japanese, the successful outsiders" (jueus i japonesos, exitosos forasters). Ed. Charles E. Tuttle Company, Inc 1991.
En el llibre analitza les semblances i diferències entre ambdues cultures, que, per llunyanes que semblin, són moltes. També explica les trobades reals històriques, i les coŀlavoracions que han tingut.
El llibre comença així: " La història jueva comença amb el Patriarca Abraham; la història japonesa amb l'emperador Jimmu...Ambós pobles dibuixen els seus inicis en una migració inspirada per Déu, ambós associen aquesta migració als conceptes de "poble escollit" i "terra promesa." "
Sabíeu, per exemple que van ser els banquers jueus ( Jacob H. Schiff ) de Nova York qui van patrocinar la guerra "Russo-japonesa"(1904-05), i que la victòria japonesa va fer que els guanys obtinguts decantessin la balança econòmica a favor de Wall Street, en perjudici de Londres, que havia patrocinat als Russos.
Que la majoria de tècnics empleats en l'ocupació de Manxúria eren jueus russos.
Que els jeus van ajudar a redactar la primera Constitució japonesa de la Restauració Meiji (1869) basada en la Constitució Alemanya.
Que Beate Sirota, una jueva americana, va incloure l'article d'igualtat entre homes i dones en la Constitució Japonesa.
O, que entre altres coses, els noms de les seves capitals històriques, Kyoto i Jerusalem volen dir el mateix, "Ciutat de Pau".
No ens costa massa, com a catalans, imaginar-nos com els "jueus" d'Espanya, i trobem natural el fet que les empreses japoneses preferissin Catalunya per establir les seves fàbriques.
O ens emmirallen en Holanda, el país que voldríem ser.
Potser aquestes connexions imaginàries no ho són tant.
Tanmateix els dos únics Estats del món que han renunciat a tenir exèrcit són Japó i Costa Rica (l'únic país americà governat per descendents de catalans (Josep Figueres Ferrer).
Potser algú podria d'escriure un llibre, "Catalans, Holandesos, Jueus i Japonesos, perfectes obstinats".
dimecres, de juliol 19, 2006
THE CONSTITUTION OF JAPAN, Nov 3, 1946
CHAPTER II: RENUNCIATION OF WAR
Article 9:
Aspiring sincerely to an international peace based on justice and order, the Japanese people forever renounce war as a sovereign right of the nation and the threat or use of force as means of settling international disputes. 2) In order to accomplish the aim of the preceding paragraph, land, sea, and air forces, as well as other war potential, will never be maintained. The right of belligerency of the state will not be recognized.
Capítol II: Renúncia a la guerra.
Article 9:
Aspirant sincerament a una pau internacional basada en la justicia i l'ordre, el poble japonès renúncia, per sempre a la guerra com a dret sovirà de la nació i a l'ús de la força com a via de mantenir disputes internacionals. 2) Per aconseguir el desitg expresat en el paràgraf precedent, les forces de terra, mar i aire, així com altre potencial de guerra, no seràn mai més mantingudes. El dret de bel.ligerància de l'Estat no serà reconegut.
Abans d'ahir 17 de juny de 2006, dia del mar, festa nacional, les tropes japoneses desplegades a l'Iraq van ser, finalment repatriades.
Article 9:
Aspiring sincerely to an international peace based on justice and order, the Japanese people forever renounce war as a sovereign right of the nation and the threat or use of force as means of settling international disputes. 2) In order to accomplish the aim of the preceding paragraph, land, sea, and air forces, as well as other war potential, will never be maintained. The right of belligerency of the state will not be recognized.
Capítol II: Renúncia a la guerra.
Article 9:
Aspirant sincerament a una pau internacional basada en la justicia i l'ordre, el poble japonès renúncia, per sempre a la guerra com a dret sovirà de la nació i a l'ús de la força com a via de mantenir disputes internacionals. 2) Per aconseguir el desitg expresat en el paràgraf precedent, les forces de terra, mar i aire, així com altre potencial de guerra, no seràn mai més mantingudes. El dret de bel.ligerància de l'Estat no serà reconegut.
dimarts, de juliol 18, 2006
Bicicleta en doble fila
Ahir dilluns va ser festa, la festa del mar, res d'especial, tret del plaer de gaudir de la meva familia un dia extra. A part d'això, tot el dia amb pluja, de la forta, aiguats a l'oest i gent evacuada. Avui "sant tornem-hi".
Ara, des de la meva nova oficina, veig com una guàrdia multa una bici que està aparcada damunt de la vorera, quina poca vergonya! on se's vist estacionar vehicles als espais destinats als vianants!
Per si no ho sabíeu, a Tòquio no pots aparcar la bicicleta on et vingui de gust, només als pàrquings, privats o de lloguer, especials per aquest tipus de vehicles.
Al meu poble passa un camió "recollint" les bicis mal estacionades.
A part d'això, les bicicletes a Tòquio, paguen impost de circulació, això és per qui es queixi de Barcelona.
Penjo la imatge de l'agent municipal, que sembla una guàrdia civil, disculpeu la qualitat, l'he fet amb el mòbil, i té un zoom molt dolent.
divendres, de juliol 14, 2006
Enllaunat
Sóc un Xaolin enllaunat,
Els que em coneixeu físicament em diríeu Kirilin, també sabeu que molt sovint no toco de peus a terra, però des que la meva empresa ha traslladat les oficines a Shibuya, el rovell de l'ou de Tòquio, no tocar de peus a terra ha deixat de ser una metàfora.
Pels matins levito, i és que a l'estació de metro de Shimo-kita-zawa, només has l'alçar els peus una miqueta i, sense moure't, et desplaces lentament cap al vagó, empesos per tres empleats amb guants blancs, un cop dins, els peus no et toquen al terra, i et sens en l'aire flotant a ritme dels revolts del camí, de sobte la màgia s'acaba, el trens s'atura, sobren les portes i caus a terra escomès per una munió de gent que s'aboca fora com si haguessin obert les portes d'una presa, aleshores fas "rafting" fins la sortida. Ha estat una experiència, però demà i tornem.
Per cert, com es deu dir la feira dels que empenyen la gent dins els vagons? "Empenyadors"?
dijous, de juliol 13, 2006
Típics tòpics i taronges de València
El dilluns passat, amb l'Aya, vam ajudar a un amic en una reunió de negocis amb empresaris japonesos.
El meu amic ven tecnologia punta de casa nostra, però malgrat el certificat ISO que la seva empresa a assolit, la única amb aquest tipus de certificat en el sector a nivell mundial. Malgrat aquestes credencials, el que més va interessar als japonesos és que les peces estaven fabricades amb acer suec. Més tard, en acabar la reunió, en meu amic em va confessar que la procedència de l'acer, no era Suècia sinó Àustria, d'una empresa amb igual o millor solvència que una de sueca. Perquè doncs mentir, tot que va ser una mentida a mitges, ja que el capital de l'empresa austríaca és gestionat per una empresa sueca.
La veritat és que com nosaltres mateixos, el japonesos tenen tòpics típics sobre la qualitat dels productes segons la seva procedència, per exemple, vi de França, oli d'oliva italià, xocolata belga i whisky escocès.
Molts entresos diran que, actualment, els vins més interessants es produeixen al Priorat, o que l'oli d'oliva que els italians venen com seu, potser és de Múrcia, que la xocolata francesa, Richard, per exemple és tant bona o més que la belga, i que el millor whisky no és escocès sinó irlandès.
Els japonesos, com nosaltres, es guien per les referències culturals imposades per la publicitat. Així doncs, són capasos de comprar cafè Blue Mountain i veure-se'l en llauna o preparat amb "Melita".
Aquest és el cas de la imatge que us presento. De petits ens deien que "naranjas de la china", doncs a Àsia les millors taronges són les de València, i es publicita així per donar prestigi. Com es pot llegir "clarament" en la imatge dins del cercle blau, 100% taronges valencianes", encara que només siguin "gominoles", son "gominoles" amb prestigi internacional...
El meu amic ven tecnologia punta de casa nostra, però malgrat el certificat ISO que la seva empresa a assolit, la única amb aquest tipus de certificat en el sector a nivell mundial. Malgrat aquestes credencials, el que més va interessar als japonesos és que les peces estaven fabricades amb acer suec. Més tard, en acabar la reunió, en meu amic em va confessar que la procedència de l'acer, no era Suècia sinó Àustria, d'una empresa amb igual o millor solvència que una de sueca. Perquè doncs mentir, tot que va ser una mentida a mitges, ja que el capital de l'empresa austríaca és gestionat per una empresa sueca.
La veritat és que com nosaltres mateixos, el japonesos tenen tòpics típics sobre la qualitat dels productes segons la seva procedència, per exemple, vi de França, oli d'oliva italià, xocolata belga i whisky escocès.
Molts entresos diran que, actualment, els vins més interessants es produeixen al Priorat, o que l'oli d'oliva que els italians venen com seu, potser és de Múrcia, que la xocolata francesa, Richard, per exemple és tant bona o més que la belga, i que el millor whisky no és escocès sinó irlandès.
Els japonesos, com nosaltres, es guien per les referències culturals imposades per la publicitat. Així doncs, són capasos de comprar cafè Blue Mountain i veure-se'l en llauna o preparat amb "Melita".
Aquest és el cas de la imatge que us presento. De petits ens deien que "naranjas de la china", doncs a Àsia les millors taronges són les de València, i es publicita així per donar prestigi. Com es pot llegir "clarament" en la imatge dins del cercle blau, 100% taronges valencianes", encara que només siguin "gominoles", son "gominoles" amb prestigi internacional...
dimecres, de juliol 12, 2006
Masao Yahagi
El dissabte passat ens vam reunir per primera vegada amb l'arquitecte.
Va ser la primera de les tres visites que farem abans de decidir si tirarem endavant el projecte. Les visites serviran per coneixe'ns millor. Ell ens va dir que volia fer una pel.lícula de la nostra vida, per poder trobar l'escenari ideal.
Crec que és una manera molt interessant de conèixer els clients per poder trobar una idea que com a de ser la seva futura llar.
En Masao Yahagi té 44 anys encara que va néixer a Tòquio viu a Fukuoka, al sur del país, perquè li agrada més i on també treballa d'instructor al Nishinippon Institute of Technology.
Ha estudiat i treballat als Estats Units on va fer el seu Màster. Entre altres arquitectes a treballat amb Arata Isozaki, del qui diu que "et fa treballar molt i et paga molt poc".
Actualment té dos estudis, un a Fukuoka i l'altre a Tòquio. Però els gats els té a Fukuoka.
El nostre cas serà especialment difícil ja que volem una casa de somni amb la butxaca buida.
Al Japó hi ha moltes empreses que es dediquen a construir cases, totes amb moltes garanties i preus raonables, però entre en Masao i nosaltres intentarem crear una cosa única i especial, un projecte personal, el viatge del qual vam encetar dissabte i que durarà almenys un any.
Si voleu conèixer els treballs de Masao Yahagi visiteu el seu web, "www.myahagi.com"
dimarts, de juliol 11, 2006
Els supositoris Nord-coreans
"Corea del Nord ha disparat un altre míssil, després que els que ha llançat de matinada hagin aixecat les protestes del Japó, els EUA, el Regne Unit i Rússia. Aquest projectil, que seria el setè en menys de 15 hores, segons fonts oficials japoneses, i l'onzè segons informacions russes, ha caigut al mar del Japó. Un dels que ha llançat fins ara Corea del Nord era de llarg abast. L'exèrcit nipó està en estat d'alerta, i els Estats Units han qualificat l'acció de provocació". 05/07/2006 telenotícies.cat
Ja ho fa això, de tan en tan, en Kim Jong-il, dictador de Corea. Ho fa per provocar, per espantar i per demostrar que encara te força, un cop d'efecte. No fa pas massa dies que el Règim de Corea del Nord, "Kitashosen" com es diu en japonès, va permetre la trobada entre un fill sud-coreà segrestat pel Nord als anys 80 i la seva mare resident al Sur. La reunió tenia a veure amb el cas de la ciutadana japonesa Megumi Yokota, també segrestada durant els anys 80 i que pressuntament es va casar amb aquest ciutadà sud-coreà. Aquesta tímida obertura fa que encara sigui més contradictori el llançament de míssils.
Però s'ha de tenir en compte que Corea del Nord sobreviu gràcies a les ajudes internacionals, i sempre que Pyongyang llença un míssil després demana un increment de l'ajuda humanitària.
Una altre cas curiós que podria estar tret d'una pel.lícula de Berlanga, és el de fa un any en una competició esportiva internacional celebrada al Japó, els nord-coreans van enviar una delegació d'animadores super triades per la seva bellesa. L'èxit va ser tant gran que per primera vegada japonesos van demanar visats per anar a visitar el "Papu" de país veí com si fossin els solters de Plan. I es que sobre "Kitashosen" corren tantes notícies verídiques com llegendes urbanes, el cert és, però, que durant els anys 70' i 80', els nord-coreans es van dedicar a segrestar ciutadans japonesos, americans i sud-coreans per treure'n informació i per aprendre l'idioma.
Al Japó, a part de les queixes evidents del primer ministre o del cap de l'opocició, els únics que han anunciat l'"Apocalipsi" han estat, com sempre els partit d'extema dreta ultra-nacionalistes, afortunadament, per a mi, quatre gats. La resta no perd el son, sinó és per seguir el mundial d'Alemanya.
divendres, de juliol 07, 2006
Micaco connection 2
Ahir us vaig parlar d'un company blocaire de Badalona, avui m'ha fet un regal.
A publicat en el seu blog unes fotografies de la nostra ciutat, en elles apareixen una botiga de xocolata mítica Ca l'Almera, situada al carrer de mar, que baixa desde l'Ajuntament fins la Rambla, un passeig de mar plè de palmeres, un lloc que els badalonins estimem moltíssim.
A la Rambla em après a anar en bicicleta, em passejat amb la primera xicota, em ballat fins la matinada a Titus. Asseguts a les terraces de les granges em fet el "vermut" amb sifó, i patates "Corominas" mentres veiem com tot Badalona es passejava dabant nostre, per mirar i ser vist, com si es tractés d'una desfilada.
Però tornem a l'Almera, dins d'aquesta botiga d'estètica noucentista, et sens trasportat en un altre món, el món dels sentits, una barreja de cafè acabat de moldre, codonyat ( de tres colors ) i xocolata de primera qualitat. Tot plegat et penetra en les narius en tanta intensitat que es grava en la memòria per sempre.
La foto del cafè, del carrer sant Francesc, te un altra lectura per a mi, hi apareix la "clínica del Carme", on va morir la meva àvia.
Tot plegat records i memòries que he desat en un calaix i que avui gràcies a l'amabilitat d'un company he recuperat.
A publicat en el seu blog unes fotografies de la nostra ciutat, en elles apareixen una botiga de xocolata mítica Ca l'Almera, situada al carrer de mar, que baixa desde l'Ajuntament fins la Rambla, un passeig de mar plè de palmeres, un lloc que els badalonins estimem moltíssim.
A la Rambla em après a anar en bicicleta, em passejat amb la primera xicota, em ballat fins la matinada a Titus. Asseguts a les terraces de les granges em fet el "vermut" amb sifó, i patates "Corominas" mentres veiem com tot Badalona es passejava dabant nostre, per mirar i ser vist, com si es tractés d'una desfilada.
Però tornem a l'Almera, dins d'aquesta botiga d'estètica noucentista, et sens trasportat en un altre món, el món dels sentits, una barreja de cafè acabat de moldre, codonyat ( de tres colors ) i xocolata de primera qualitat. Tot plegat et penetra en les narius en tanta intensitat que es grava en la memòria per sempre.
La foto del cafè, del carrer sant Francesc, te un altra lectura per a mi, hi apareix la "clínica del Carme", on va morir la meva àvia.
Tot plegat records i memòries que he desat en un calaix i que avui gràcies a l'amabilitat d'un company he recuperat.
Micaco connection
Ahir vaig descobrir el blog d'un noi del meu poble, Badalona. Es diu el "badiu dels Micacos".
Pels qui no sou de Badalona o de la "comarca del Maresme-sud" el mot "micaco" us sonarà a xinès, heu de saber que "micaco" és com anomenem als "nespres".
Aquest noi que es fa dir "Carquinyol" té un peu a València per això des del seu blog podreu llegir notícies "fresques" de la "Ciutat taronja".
Em va fer tanta il.lusió que hi vaig contactar, m'ha respost molt amablement, em decidit enllaçar els nostres blog. Com podeu veure. Espero que hi feu un cop d'ull.
Per cert m'agrada molt com acaba els seus articles, "me'n vaig al badiu..."
Pels qui no sou de Badalona o de la "comarca del Maresme-sud" el mot "micaco" us sonarà a xinès, heu de saber que "micaco" és com anomenem als "nespres".
Aquest noi que es fa dir "Carquinyol" té un peu a València per això des del seu blog podreu llegir notícies "fresques" de la "Ciutat taronja".
Em va fer tanta il.lusió que hi vaig contactar, m'ha respost molt amablement, em decidit enllaçar els nostres blog. Com podeu veure. Espero que hi feu un cop d'ull.
Per cert m'agrada molt com acaba els seus articles, "me'n vaig al badiu..."
dijous, de juliol 06, 2006
Saragossa 2008
Ahir vaig ser convidat per JETRO (Organització Japonesa pel Comerç Exterior) a valorar les propostes de projecte pel Pavelló Japonès a l'Exposició Universal Saragossa 2008.
El govern japonès va demanar la col.lavoració de professionals de l'Estat Espanyol residents al Japó per ajudar a triar la proposta més adequada per representar al seu país.
Els tres conceptes bàsics eren;
a_Donar una imatge del Japó actual.
b_L'aigua. Japó país d'aigua.
c_La sostenibilitat.
Ens van presentar els vídeos de 5 propostes, totes basades en aquests conceptes.
En la cultura japonesa existeix la idea del la "senzillesa sincera", o el que vindria a ser el mateix, la utilització mínima de materials i el seu aprofitament màxim.
Això lliga amb el concepte de sostenibilitat, que en japonès es representa per la paraula "Mottainai", així doncs els projectes pel disseny del Pavelló Japonès, es centraven en aquest concepte, el de "Mottainai". Per a mi la proposta que millor representava aquesta idea va ser la de l'arquitecte Toyo Ito, un espai totalment minimalista com l'interior d'un núvol, sense objectes, només projeccions i ordinadors personals esfèrics totalment autònoms connectats wireless. Una meravella estètica realitzada amb materials de reciclatge, llaunes d'alumini i ampolles de plàstic, la refrigeració per evaporació, totalment "Mottainai", totalment sostenible.
No us puc mostrar imatges ja que els projectes són secrets i caldrà esperar al veredicte final per saber quin serà el projecte escollit.
Val a dir que malgrat que el projecte de Toyo Ito és el que més em va agradar no el vaig votar com el millor ja que crec que es massa conceptual per el públic que visita aquest tipus de mostres.
Parlo des de l'experiència en l'Expo d'Aichi l'any passat, els pavellons que més èxit de públic tenien eren els que oferien espectacles de robots, amb cues de 3 i 4 hores. Hom espera veure les darreres tecnologies japoneses, robots i kimonos.
Per això vaig votar per una proposta més "festivalera" que barrejava manga, robots, Hokusai, i les últims avenços en làser i nano-tecnologia, una passada. Crec que la gent es divertirà molt més, que és del que es tracta, no?
dimecres, de juliol 05, 2006
Nines de luxe
Basades en l'estètica del videojocs japonesos com "Final Fantansy", les nines de "Dream of Doll", com podeu veure són una meravella de l'estètica gòtica.
Per quedar bocabadats us recomano el seu web: www.dreamofdoll.com
dimarts, de juliol 04, 2006
157
157 persones és el número màxim de passatgers que poden pujar als vagons del tren que agafo cada matí. Jo crec, però, que a l'hora punta en som més.
Ja fa temps que agafo el mateix tren, i a la mateixa hora pujo al mateix vagó. Amb el temps he començat a reconèixer les mateixes cares que s'asseuen als mateixos seients cada dia.
Jo sempre m'espero per poder seure davant d'un noi que llegeix una novel.la envolicada en paper de diàri perquè no es vegi la portada. Al costat unes estudiantes de secundària, amb el seu uniforme, ara faldilla grisa i camisa blanca, una d'elles una nina preciosa, de cara blanca i molt fina amb uns llavis vermells t'alegren el dia, la seva companya s'espera que a la propera parada pugi aquell universitari de cabells color de palla, alt i prim. Quan la veu, ell li passa els llibres i ella se'ls posa a la falda fins que baixa, aleshores ell s'asseu al seu lloc.
Hi ha una noia amb cara de "Bruixa avorrida" que sempre busca el mateix seient que jo, però avui he estat més ràpid que ella, li he pres, i és que estar hora i mitja dret, en un vagó plè de gent, és una tortura.
Molts dormen, la majoria, fins hi tot drets, aprofitant l'hora o més de camí, per acabar de sommiar.
Més tard puja una noia bonica però massa maquillada, que s'espera a que jo baixi per seure al meu lloc, i un senyor amb els pantalons massa curts, sempre ensenyant els mitjons del mateix color que la corbata.
També hi ha aquell noi que estudia amb un llibre de repàs, les respostes escrites en vermell les tapa amb un acetat del mateix color que les fa invisibles, però fa trampa i que tan en tan l'aixeca per descobrir-les.
Quan baixo puja una noia embarassada, de vegades el tren arriba abans i me la creuo baixant les escales, aguantant-se la panxa que cada dia és més gran, d'aquí uns mesos ja no me la trobaré.
157 persones tothom amb la seva història personal, somnis, feina, amors perduts, amors trobats, mirades que es creuen per uns instants, gent que forma part de la teva vida, intimitat d'una hora dins d'un vagó de tren.
Avui els he vist d'una manera diferent, avui la tragèdia m'ha colpejat de bon matí, just a la boca de l'estómac.
Avui, al meu país, una de cada tres persones del meu vagó han perdut la vida...
Il.lustració de Frédéric Boilet
Ja fa temps que agafo el mateix tren, i a la mateixa hora pujo al mateix vagó. Amb el temps he començat a reconèixer les mateixes cares que s'asseuen als mateixos seients cada dia.
Jo sempre m'espero per poder seure davant d'un noi que llegeix una novel.la envolicada en paper de diàri perquè no es vegi la portada. Al costat unes estudiantes de secundària, amb el seu uniforme, ara faldilla grisa i camisa blanca, una d'elles una nina preciosa, de cara blanca i molt fina amb uns llavis vermells t'alegren el dia, la seva companya s'espera que a la propera parada pugi aquell universitari de cabells color de palla, alt i prim. Quan la veu, ell li passa els llibres i ella se'ls posa a la falda fins que baixa, aleshores ell s'asseu al seu lloc.
Hi ha una noia amb cara de "Bruixa avorrida" que sempre busca el mateix seient que jo, però avui he estat més ràpid que ella, li he pres, i és que estar hora i mitja dret, en un vagó plè de gent, és una tortura.
Molts dormen, la majoria, fins hi tot drets, aprofitant l'hora o més de camí, per acabar de sommiar.
Més tard puja una noia bonica però massa maquillada, que s'espera a que jo baixi per seure al meu lloc, i un senyor amb els pantalons massa curts, sempre ensenyant els mitjons del mateix color que la corbata.
També hi ha aquell noi que estudia amb un llibre de repàs, les respostes escrites en vermell les tapa amb un acetat del mateix color que les fa invisibles, però fa trampa i que tan en tan l'aixeca per descobrir-les.
Quan baixo puja una noia embarassada, de vegades el tren arriba abans i me la creuo baixant les escales, aguantant-se la panxa que cada dia és més gran, d'aquí uns mesos ja no me la trobaré.
157 persones tothom amb la seva història personal, somnis, feina, amors perduts, amors trobats, mirades que es creuen per uns instants, gent que forma part de la teva vida, intimitat d'una hora dins d'un vagó de tren.
Avui els he vist d'una manera diferent, avui la tragèdia m'ha colpejat de bon matí, just a la boca de l'estómac.
Avui, al meu país, una de cada tres persones del meu vagó han perdut la vida...
Il.lustració de Frédéric Boilet
dilluns, de juliol 03, 2006
Japó, un país de serveis_01
Ja fa temps que vull explicar la diferència que es pot trobar entre els serveis que un pot gaudir a Catalunya dels que es poden gaudir al Japó.
El servei és entès d'una manera totalment diferent i això va en benefici de l'usuari-consumidor. M'explicaré: al Japó les persones que treballen cara al públic, treballen pel públic, ofereixen un servei, i la satisfacció del client és el més important. A part d'això existeixen moltes feines que en el nostre país han desaparegut, com les d'ascensorista, o dependent de gasolinera, per posar uns exemples.
Poc a poc un explicaré algunes de les coses que més m'agraden, com a usuari i consumidor, d'aquest país on visc.
Primer voldria que sapiguéssiu que el Japó, és una illa, bé això ja ho sabeu, i potser també sabreu com són les gents de les illes, i que tenen una manera "peculiar" de entendre el món, per dir-ho d'alguna manera.
Ja sabeu com són d'especials els britànics, per exemple. Doncs els japonesos són els britànics d'Àsia.
Japó, com us podeu imaginar, és un país molt tradicional, però no només amb la conservació de la seva cultura, també amb la seva vida diària, i no em refereixo als costums socials, que també, em vull referir a costums d'ús.
M'explicaré millor amb exemples, aquí comencaré pel primer, els que m'ha dut a fer aquesta reflexió.
Gorres de plat i guants blancs.
Com he dit abans Japó és un país molt tradicional, això els porta a una ortodòxia quasi reaccionària en el disseny i el servei públic.
Disseny.
Potser sembla incleïble que en un país famós per la seva tecnologia els vehicles de transport públic normals, no parlo del tren bala "shinkansen", tinguin un disseny del anys setanta.
Trens, taxis i autobusos, mantenen una estètica i una tecnologia de fa 30 anys com a mínim, els taxis són tots, trets d'alguna exepció, uns Toyota "quadrats", semblants al Seat 131, entapissats amb unes fundes de puntes de coixí ensucradament "kitsch".
El mateix passa amb trens i autobusos. Disseny, ergonomia, seguretat, no existeixen.
Però això no és el més important. La seva dona ja em va avisar quant jo, insistentment em queixava del disseny de les cabines telèfoniques, em va dir: -"A Barcelona són molt maques però no n'hi ha cap que funcioni".
Tenia raó, a Barcelona els tens són molt bonics, i els autobusos, i pot anar amb un taxi Mercedes de 4.000 euros, però tots són uns mal educats.
Servei.
Deixant a part la neteja, i la puntualitat, us parlaré de l'hospitalitat del servei.
Si un tren s'atura per alguna avaria no passen ni dos minuts que els passatgers ja estan informats de la incidència, si el tren arriba tard a l'estació hi hauran preparats uns rebuts signats i segellats pel cap d'estació per justificar a la feina o al teu cap, la teva tardança.
A les estacions de tren com la de Hadano, un poble petit, hi ha com a mínim dues persones dels ferrocarrils treballant a cada andana, una, en una punta i l'alta a l'atre, per vigilar que ningú es faci mal, o per orientar o simplement netejant algun paper que hagi caigut.
A l'entrada, a les taquilles sempre hi ha personal disponible, que a t'acompanyarà fins al tren si és necessari.
Els taxistes t'obriran la porta del cotxe i carregaran les maletes, i t'esperaran fora si et venen a buscar.
Et parlaran et tot moment de manera et faran sentir que vas el limousine.
Els conductors d'autobús, van dient en cada moment el nom de la parada per que no et despistis i quan baixes del vehicle mai s'obliden de donar-te les gràcies.
Totes aquestes persones tenen una cosa en comú, l'uniforme, gorra de plat i guants blancs, això vol dir que estan al teu servei.
Això pot semblar una beneiteria, però no ho és, l'uniforme els identifica clarament i dignifica la seva tasca. També suposo que, internament a nivell d'empresa els deu donar una certa disciplina.
Per acabar us diré que hi ha uns altres personatges que també duen gorra de plat i guants blancs, i no sé si serà pels gants o la gorra però també són un servei al públic per al públic.
La policia.
La policia d'aquest país no és autoritària ni fatxenda, són uns treballadors respectuosos amb els ciutadans. No els cal cridar ni amenaçar per imposar la llei. Sempre atents i sol.lícits, un japonès quan veu un policia no s'espanta com ho fem nosaltres. Potser són els anys de democràcia, o el fet que no vagin armats, o la seva educació i bones maneres, a cada barri hi ha una petita guixeta de policia la "koban", molt útil per preguntar una adreça o recuperar algun objecte perdut. Amb la seva bicicleta blanca a la porta i la tetera a l'interior, el policia és un ciutadà i un veí.
Què déu fer que sigui així? La gorra de plat, no. Potser els guants blancs...
El servei és entès d'una manera totalment diferent i això va en benefici de l'usuari-consumidor. M'explicaré: al Japó les persones que treballen cara al públic, treballen pel públic, ofereixen un servei, i la satisfacció del client és el més important. A part d'això existeixen moltes feines que en el nostre país han desaparegut, com les d'ascensorista, o dependent de gasolinera, per posar uns exemples.
Poc a poc un explicaré algunes de les coses que més m'agraden, com a usuari i consumidor, d'aquest país on visc.
Primer voldria que sapiguéssiu que el Japó, és una illa, bé això ja ho sabeu, i potser també sabreu com són les gents de les illes, i que tenen una manera "peculiar" de entendre el món, per dir-ho d'alguna manera.
Ja sabeu com són d'especials els britànics, per exemple. Doncs els japonesos són els britànics d'Àsia.
Japó, com us podeu imaginar, és un país molt tradicional, però no només amb la conservació de la seva cultura, també amb la seva vida diària, i no em refereixo als costums socials, que també, em vull referir a costums d'ús.
M'explicaré millor amb exemples, aquí comencaré pel primer, els que m'ha dut a fer aquesta reflexió.
Gorres de plat i guants blancs.
Com he dit abans Japó és un país molt tradicional, això els porta a una ortodòxia quasi reaccionària en el disseny i el servei públic.
Disseny.
Potser sembla incleïble que en un país famós per la seva tecnologia els vehicles de transport públic normals, no parlo del tren bala "shinkansen", tinguin un disseny del anys setanta.
Trens, taxis i autobusos, mantenen una estètica i una tecnologia de fa 30 anys com a mínim, els taxis són tots, trets d'alguna exepció, uns Toyota "quadrats", semblants al Seat 131, entapissats amb unes fundes de puntes de coixí ensucradament "kitsch".
Però això no és el més important. La seva dona ja em va avisar quant jo, insistentment em queixava del disseny de les cabines telèfoniques, em va dir: -"A Barcelona són molt maques però no n'hi ha cap que funcioni".
Tenia raó, a Barcelona els tens són molt bonics, i els autobusos, i pot anar amb un taxi Mercedes de 4.000 euros, però tots són uns mal educats.
Servei.
Deixant a part la neteja, i la puntualitat, us parlaré de l'hospitalitat del servei.
Si un tren s'atura per alguna avaria no passen ni dos minuts que els passatgers ja estan informats de la incidència, si el tren arriba tard a l'estació hi hauran preparats uns rebuts signats i segellats pel cap d'estació per justificar a la feina o al teu cap, la teva tardança.
A les estacions de tren com la de Hadano, un poble petit, hi ha com a mínim dues persones dels ferrocarrils treballant a cada andana, una, en una punta i l'alta a l'atre, per vigilar que ningú es faci mal, o per orientar o simplement netejant algun paper que hagi caigut.
A l'entrada, a les taquilles sempre hi ha personal disponible, que a t'acompanyarà fins al tren si és necessari.
Et parlaran et tot moment de manera et faran sentir que vas el limousine.
Els conductors d'autobús, van dient en cada moment el nom de la parada per que no et despistis i quan baixes del vehicle mai s'obliden de donar-te les gràcies.
Totes aquestes persones tenen una cosa en comú, l'uniforme, gorra de plat i guants blancs, això vol dir que estan al teu servei.
Això pot semblar una beneiteria, però no ho és, l'uniforme els identifica clarament i dignifica la seva tasca. També suposo que, internament a nivell d'empresa els deu donar una certa disciplina.
Per acabar us diré que hi ha uns altres personatges que també duen gorra de plat i guants blancs, i no sé si serà pels gants o la gorra però també són un servei al públic per al públic.
La policia.
La policia d'aquest país no és autoritària ni fatxenda, són uns treballadors respectuosos amb els ciutadans. No els cal cridar ni amenaçar per imposar la llei. Sempre atents i sol.lícits, un japonès quan veu un policia no s'espanta com ho fem nosaltres. Potser són els anys de democràcia, o el fet que no vagin armats, o la seva educació i bones maneres, a cada barri hi ha una petita guixeta de policia la "koban", molt útil per preguntar una adreça o recuperar algun objecte perdut. Amb la seva bicicleta blanca a la porta i la tetera a l'interior, el policia és un ciutadà i un veí.
divendres, de juny 30, 2006
La Marsellesa
No tenia previst escriure res més aviu però m'he trobat amb la següent notícia:
"Xiulets i insults,
La Marsellesa va quedar silenciada al camp per una sonora xiulada, mentre que la reproducció de l'himne espanyol va transcórrer sense cap manifestació en contra. Beckenbauer va dir que "per sort" el príncep d'Astúries, que era assegut al seu costat, li va demanar disculpes pel comportament dels seus conciutadans. Però les mostres de manca d'educació van anar a més. En diverses ocasions que l'àrbitre va decidir contra la roja, un dels gols ocupat per seguidors espanyols corejaven l'insult "hijo de puta". Va haver-hi d'altres crits de guerra" poc diplomàtics, com ara "bote, bote, bote, gabacho quien no bote".
Raymond Domenech, el seleccionador francès, també va denunciar mostres de racisme de l'afició rival al sortir de l'estadi l'autobús dels bleus, quan grups d'espanyols els esperaven per acomiadar-los amb crits de "mono", en despectiva referència als seus jugadors negres. Potser la sensibilitat dels francesos en aquest tema és més gran que en altres equips per les revoltes socials de l'any passat als suburbis de majoria immigrant de les grans ciutats, o també per les paraules de fa dos anys de l'entrenador espanyol, Luis Aragonés, que va qualificar Thierry Henry de "negro de mierda". Així, durant el matx, Vieira i Zidane van buscar l'enfrontament amb el savi d'Hortaleza motivats, segons alguns mitjans, pel malestar que va provocar aquell insult".
Cristian Segura, AVUI, divendres, 30 de juny.
I
¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.
Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!
II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!
J.A. Clavé i Camps (1824-1874)
La Marsellesa no és només l'himne de l'Estat Francès, és el símbol dels que estimem la democràcia, la llibertat, la república i tot el que la revolució de 1789 va significar pel progrés de la Humanitat. Recordeu l'escena de "Casablanca" on es posen a cantar tots els refugiats?
La Marsellesa va quedar silenciada al camp per una sonora xiulada, mentre que la reproducció de l'himne espanyol va transcórrer sense cap manifestació en contra. Beckenbauer va dir que "per sort" el príncep d'Astúries, que era assegut al seu costat, li va demanar disculpes pel comportament dels seus conciutadans. Però les mostres de manca d'educació van anar a més. En diverses ocasions que l'àrbitre va decidir contra la roja, un dels gols ocupat per seguidors espanyols corejaven l'insult "hijo de puta". Va haver-hi d'altres crits de guerra" poc diplomàtics, com ara "bote, bote, bote, gabacho quien no bote".
Raymond Domenech, el seleccionador francès, també va denunciar mostres de racisme de l'afició rival al sortir de l'estadi l'autobús dels bleus, quan grups d'espanyols els esperaven per acomiadar-los amb crits de "mono", en despectiva referència als seus jugadors negres. Potser la sensibilitat dels francesos en aquest tema és més gran que en altres equips per les revoltes socials de l'any passat als suburbis de majoria immigrant de les grans ciutats, o també per les paraules de fa dos anys de l'entrenador espanyol, Luis Aragonés, que va qualificar Thierry Henry de "negro de mierda". Així, durant el matx, Vieira i Zidane van buscar l'enfrontament amb el savi d'Hortaleza motivats, segons alguns mitjans, pel malestar que va provocar aquell insult".
Cristian Segura, AVUI, divendres, 30 de juny.
I
¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.
Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!
II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!
J.A. Clavé i Camps (1824-1874)
Quina mandra de calor!
Estimats amics, arriba la calor! i amb ella la mandra.
Al Japó comença el "Tsuyu" una pluja persistent i emprenyadora que agreuja la humitat i la sensació de xafogor, en aquestes circumstàncies la rutina diària d'agafar el tren ple de gent, és una tortura, malgrat els aires condicionats i la sana costum dels meus conciutadans de banyar-se diàriament.
Tanmateix arriba el cap de setmana, que malgrat les llegendes sobre aquest país, és sagrat. Per això treballem cada dia. El dissabte i el diumenge són dies per gaudir de la família o de les aficions personals, com el meu sogre, que s'escapa per anar a jugar al golf.
Com que em feia mandra escriure al blog, he decidit explicar-vos el temps que fa, que com a tothom sap és conversa d'ascensor, i il.lustrar-ho amb el dibuixet que vaig fer d'una núvia japonesa "Shinpu", amb el vestit tradicional.
dijous, de juny 29, 2006
Togugawa Ieasu, el "Generalísimo" i VI
VI. el Shogun (1603-1605)
L’any 1603, Tokugawa va rebre el títol de “Shogun” (General en cap i Dictador suprem) per part de l’Emperador Go-Yozei. De fet li deuria dir - “fes-me ”shogun!”. A l’edat de 60 anys, Ieyasu ja havia viscut més que tots els altres grans homes del seu temps, Oda Nobunaga, Hideyoshi, shingen. Va aprofitar el shogunat per solidificar el seu poder. Va ser el tercer shogunat de la història de Japó, molt després dels Minamoto i els Ashikaga. El shogunat creat per Tokugawa va governar Japó durant 250 anys. Període de la història de país que es coneix com Edo.
Seguint la tradició Ieyasu va abdicar de la seva posició de Shogun l’any 1605. Els seu successor i hereu va ser el seu fill Hidetada. Però aquest fet no va alterar el seu poder, ja que va continuar governant a l’ombra fins a la seva mort.
Durant la seva “jubilació” es va retirar a Sunpu, però també va supervisar la construcció del castell de Edo, el més gran del país, i allí va centralitzar el poder creant una cort paral.lela a la de Kyoto, però amb poder reals. Al castell d’Edo va ser també la residència oficial de tots els daimyos ministres al shogunat. D’aquesta manera Ieyasu s’assegurava tenir tots els homes més poderosos del pais sota control.
Ieyasu també va establir relacions diplomàtiques amb Castella-Portugal i els Netherlands, es va allunyar dels primers amb que va trencar relacions l’any 1909 només permetent el comerç amb els Netherlandesos, els quals se’ls va permetre establir-se a Nagasaki.
Des de 1605 fins a la seva mort va tenir com a assessor internacional un anglès contractat pels holandesos anomenat William Adams, John Blackthorne en la famosa novel.la “Shogun” de James Clavell. Sota la influència d’Adams va actuar contra els interessos evangèlics de Castella-Portugal, i la Companyia de Jesús.
L’any 1614, va signar l’edicte d’expulsió dels estrangers i va prohibir el cristianisme. Com a resultat molts japonesos cristians van refugiar-se a les Filipines, colònia de Castella. l’any següent va preparar el “Buke Shohatto”, un document per assentar el regim dels Tokugawa.
Durant tota la seva vida, Ieyasu va anar teixint un entramat d’aliances i va anar eliminant un per un els obstacles per assolir el poder absolut, la seva paciència, i les seves arts polítiques van aconseguir que el que ell va crear durés 250 anys. Per afermar la seva victòria va establir un seguit de normes que farien impossible la revolta.
Ja de per llei, al Japó només els Samurai podien dur armes o posseir-les, anar contra la llei era castigat amb pena de mort.
Va prohibir les armes de foc, amb armes de foc un petit exercit revoltat podria ser molt perillós.
Va prohibir la roda, impedint d’aquesta manera els transport ràpid per carretera. Les vies de comunicació com la Tokaido, carretera que anava de Kyoto a Edo, estava sota el control de petits castells governats per senyors fidels al clan Tokugawa.
Va prohibir els vaixells transoceànics, recordem que Japó disposava d’una Marina que va envair Corea durant el govern de Toyotomi.
Va prohibir aprendre idiomes extrangers, només tolerant el xinès, idioma de la religió Budista.
Va trencar fronteres amb l’estranger, a excepció del port holandes de Nagasaki, tot estranger que goses trepitjar el país tindria un sol càstic, la mort.
Va prohibir viatjar a l’estranger, si es feia i se’n retornava el càstic era la mort.
Podreu pensar que Tokugawa va ser un mal son pel Japó, en part crec que el tancament de país no va ser una bona idea per ells mateixos ja que potser ara tot Àsia estaria dominada per Japó. Però també hem de pensar que els habitants del Japó vivien en unes condicions molt dures per culpa de segles de guerres entre senyors feudals, el Shogunat de Tokugawa va crear el "Bakufu", el poder central on els ciutadans es podien adreçar. L’aïllament físic va impedir la "Peste" i altres epidèmies com la malària, que causaven estralls a tot el món.
Podem dir que comparat a la resta de ciutadans del món, els japonesos van gaudir d’una certa pau i benestar social.
Ieyasu va morir al llit a l’edat de 73. El mateix any de morien Shakespeare i Sirvent (Cervantes) 1616.
L’any 1603, Tokugawa va rebre el títol de “Shogun” (General en cap i Dictador suprem) per part de l’Emperador Go-Yozei. De fet li deuria dir - “fes-me ”shogun!”. A l’edat de 60 anys, Ieyasu ja havia viscut més que tots els altres grans homes del seu temps, Oda Nobunaga, Hideyoshi, shingen. Va aprofitar el shogunat per solidificar el seu poder. Va ser el tercer shogunat de la història de Japó, molt després dels Minamoto i els Ashikaga. El shogunat creat per Tokugawa va governar Japó durant 250 anys. Període de la història de país que es coneix com Edo.Seguint la tradició Ieyasu va abdicar de la seva posició de Shogun l’any 1605. Els seu successor i hereu va ser el seu fill Hidetada. Però aquest fet no va alterar el seu poder, ja que va continuar governant a l’ombra fins a la seva mort.
Durant la seva “jubilació” es va retirar a Sunpu, però també va supervisar la construcció del castell de Edo, el més gran del país, i allí va centralitzar el poder creant una cort paral.lela a la de Kyoto, però amb poder reals. Al castell d’Edo va ser també la residència oficial de tots els daimyos ministres al shogunat. D’aquesta manera Ieyasu s’assegurava tenir tots els homes més poderosos del pais sota control.
Ieyasu també va establir relacions diplomàtiques amb Castella-Portugal i els Netherlands, es va allunyar dels primers amb que va trencar relacions l’any 1909 només permetent el comerç amb els Netherlandesos, els quals se’ls va permetre establir-se a Nagasaki.
Des de 1605 fins a la seva mort va tenir com a assessor internacional un anglès contractat pels holandesos anomenat William Adams, John Blackthorne en la famosa novel.la “Shogun” de James Clavell. Sota la influència d’Adams va actuar contra els interessos evangèlics de Castella-Portugal, i la Companyia de Jesús.
L’any 1614, va signar l’edicte d’expulsió dels estrangers i va prohibir el cristianisme. Com a resultat molts japonesos cristians van refugiar-se a les Filipines, colònia de Castella. l’any següent va preparar el “Buke Shohatto”, un document per assentar el regim dels Tokugawa.
Durant tota la seva vida, Ieyasu va anar teixint un entramat d’aliances i va anar eliminant un per un els obstacles per assolir el poder absolut, la seva paciència, i les seves arts polítiques van aconseguir que el que ell va crear durés 250 anys. Per afermar la seva victòria va establir un seguit de normes que farien impossible la revolta.
Ja de per llei, al Japó només els Samurai podien dur armes o posseir-les, anar contra la llei era castigat amb pena de mort.
Va prohibir les armes de foc, amb armes de foc un petit exercit revoltat podria ser molt perillós.
Va prohibir la roda, impedint d’aquesta manera els transport ràpid per carretera. Les vies de comunicació com la Tokaido, carretera que anava de Kyoto a Edo, estava sota el control de petits castells governats per senyors fidels al clan Tokugawa.
Va prohibir els vaixells transoceànics, recordem que Japó disposava d’una Marina que va envair Corea durant el govern de Toyotomi.
Va prohibir aprendre idiomes extrangers, només tolerant el xinès, idioma de la religió Budista.
Va trencar fronteres amb l’estranger, a excepció del port holandes de Nagasaki, tot estranger que goses trepitjar el país tindria un sol càstic, la mort.
Va prohibir viatjar a l’estranger, si es feia i se’n retornava el càstic era la mort.
Podreu pensar que Tokugawa va ser un mal son pel Japó, en part crec que el tancament de país no va ser una bona idea per ells mateixos ja que potser ara tot Àsia estaria dominada per Japó. Però també hem de pensar que els habitants del Japó vivien en unes condicions molt dures per culpa de segles de guerres entre senyors feudals, el Shogunat de Tokugawa va crear el "Bakufu", el poder central on els ciutadans es podien adreçar. L’aïllament físic va impedir la "Peste" i altres epidèmies com la malària, que causaven estralls a tot el món.
Podem dir que comparat a la resta de ciutadans del món, els japonesos van gaudir d’una certa pau i benestar social.
Ieyasu va morir al llit a l’edat de 73. El mateix any de morien Shakespeare i Sirvent (Cervantes) 1616.
dimecres, de juny 28, 2006
Chiune Sugihara, el Schlinder japonès
Heu sentit a parlar mai de Chiune i Yukiko Sugihara?
De vegades una persona pot salvar la vida d'una altra persona. En el cas de la família Sugihara, la de 6.000.
L'any 1939, Chiune Sugihara va ser nomenat cònsol general del Japó a la ciutat de Kaunas, capital provisional de Lituània. Després de l'invasió de Polònia el setembre del mateix any milers de jueus van començar a arribar a Kaunas fugint del terror nazi. Kaunas era, en aquella època un ciutat pròspera en que la quarta part de la població era jueva. I un enclau estràtegic entre Alemanya i Rússia.
El juny de 1940, els soviètics envaeixen Lituània, i, continuen permeten l'entrada de nous refugiats al país, però no l'entrada a la Unió Soviètica.
La situació a Kaunas es va fer insoportable, de centenars de refugiats passen a ser millers, sense ajudes sanitàries ni cap mena d'acull organitzat. Mentres tant les tropes alemanyes avancen i els soviètics comencen a evacuar la ciutat, i el país. Tots els consolats estrangers també han de començar a fugir. Sugihara va rebre l'ordre russa de retirar-se però va aconseguir una extensió de 20 dies.
De diplomàtics estrangers només van quedar a la ciutat un ex-treballador de la Phillips, Jan Zwartendijk, que actuaria de cònsol holandès i Sugihara.
Cada cop més refugiats s'amuntagaven a les portes del consolat japonès i holandès per demanar ajut.
Aleshores entre els dos, van tramar un pla per aconseguir treure els refugiats del país. En aquell any Holanda ja estava ocupada pels nazis però mantenia la sobirania a les colònies de la Guaiana i Curaçao, així doncs, el cònsol accidental holandès va oferir refugi als jueus. Les autoritats soviètiques, però, es van negar a deixar passar el refugiats pel seu territori, sense una destinació clara. I el govern holandès a l'exili no podia oferir la logística necessària per acollir als refugiats. Aquí va intervenir Sugihara, la idea era fer trànsit al Japó i des de allí enviar-los cap a les colònies holandeses d'ultramar.
Les autoritats Japoneses, però, s'hi van negar després de reunir-se els caps militars vam imposar la seva decisió, val a dir que en aquelles negociacions el comte Toyota, propietari de la marca de cotxes va advocar en favor dels jueus.
Sugihara, tanmateix, en veure la desesperació de la multitud de persones que li pregaven ajuda esperant davant la seva residència consular no va poder més, la seva consciència i el seu honor de samurai el van fer prendre la desició de desobeir el seu govern això significava el fi de a seva carrera diplomàtica, i el futur de la seva família, a part de posar en perill les seves vides, no hem d'oblidar que els nazis eren a les portes.
Va començar a signar vises a un ritme frenètic, no hi havia temps, el destí de totes aquelles persones estava en les seves mans.
Va signar unes 300 vises diàries, totes a mà, el treball d'un mes normal de cosolat en un dia. De dia i de nit, sense parar per menjar, cada hora era vital , cada visa, una vida salvada, les mans li feien molt de mal i la seva dona li havia de fer fregues per poder continuar.
El 31 d'agost el van obligar a abandonar el consolat i el van enviar a Berlín, però ell va continuar escrivint vises i repartint-les des de la finestra del tren, fins que aquest va sortir, aleshores va entregar el segell de cònsol a un refugiat que el va utilitzar per poder falsificar més vises.
Els jueus de Sugihara van viatjar de Moscou a Vladivostok, d'allí a Kobe, on se'ls va permetre restar alguns mesos, de Kobe, a Shangai, sota control japonès, i des d'allí als seus destins holandesos d'ultramar.
En acabar la guerra Sughara va ser expulsat del cos diplomàtic i només va poder treballar com a traductor i com a agent per una companyia d'exportacions a Rússia.
És un heroi de la humanitat, com molts, no recompensat el vida pel seu sacrifici, però, fidel al "Bushi-do", el codi d'honor Samurai segur que va trobar el seu "Karma".
Pel que fa a Yukiko, va ser una dona valenta que va fer costat i fins hi tot influenciar al seu marit en aquesta decisió tan transcendental de la seva vida com s'escau a la dona d'un Samurai. Potser ells si que van ser els "últims samurais".
http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/sugihara.html
http://www.eagleman.com/sugihara
De vegades una persona pot salvar la vida d'una altra persona. En el cas de la família Sugihara, la de 6.000.
L'any 1939, Chiune Sugihara va ser nomenat cònsol general del Japó a la ciutat de Kaunas, capital provisional de Lituània. Després de l'invasió de Polònia el setembre del mateix any milers de jueus van començar a arribar a Kaunas fugint del terror nazi. Kaunas era, en aquella època un ciutat pròspera en que la quarta part de la població era jueva. I un enclau estràtegic entre Alemanya i Rússia.
El juny de 1940, els soviètics envaeixen Lituània, i, continuen permeten l'entrada de nous refugiats al país, però no l'entrada a la Unió Soviètica.
La situació a Kaunas es va fer insoportable, de centenars de refugiats passen a ser millers, sense ajudes sanitàries ni cap mena d'acull organitzat. Mentres tant les tropes alemanyes avancen i els soviètics comencen a evacuar la ciutat, i el país. Tots els consolats estrangers també han de començar a fugir. Sugihara va rebre l'ordre russa de retirar-se però va aconseguir una extensió de 20 dies.
De diplomàtics estrangers només van quedar a la ciutat un ex-treballador de la Phillips, Jan Zwartendijk, que actuaria de cònsol holandès i Sugihara.
Cada cop més refugiats s'amuntagaven a les portes del consolat japonès i holandès per demanar ajut.
Aleshores entre els dos, van tramar un pla per aconseguir treure els refugiats del país. En aquell any Holanda ja estava ocupada pels nazis però mantenia la sobirania a les colònies de la Guaiana i Curaçao, així doncs, el cònsol accidental holandès va oferir refugi als jueus. Les autoritats soviètiques, però, es van negar a deixar passar el refugiats pel seu territori, sense una destinació clara. I el govern holandès a l'exili no podia oferir la logística necessària per acollir als refugiats. Aquí va intervenir Sugihara, la idea era fer trànsit al Japó i des de allí enviar-los cap a les colònies holandeses d'ultramar.
Les autoritats Japoneses, però, s'hi van negar després de reunir-se els caps militars vam imposar la seva decisió, val a dir que en aquelles negociacions el comte Toyota, propietari de la marca de cotxes va advocar en favor dels jueus.
Sugihara, tanmateix, en veure la desesperació de la multitud de persones que li pregaven ajuda esperant davant la seva residència consular no va poder més, la seva consciència i el seu honor de samurai el van fer prendre la desició de desobeir el seu govern això significava el fi de a seva carrera diplomàtica, i el futur de la seva família, a part de posar en perill les seves vides, no hem d'oblidar que els nazis eren a les portes.
Va començar a signar vises a un ritme frenètic, no hi havia temps, el destí de totes aquelles persones estava en les seves mans.
Va signar unes 300 vises diàries, totes a mà, el treball d'un mes normal de cosolat en un dia. De dia i de nit, sense parar per menjar, cada hora era vital , cada visa, una vida salvada, les mans li feien molt de mal i la seva dona li havia de fer fregues per poder continuar.
El 31 d'agost el van obligar a abandonar el consolat i el van enviar a Berlín, però ell va continuar escrivint vises i repartint-les des de la finestra del tren, fins que aquest va sortir, aleshores va entregar el segell de cònsol a un refugiat que el va utilitzar per poder falsificar més vises.
Els jueus de Sugihara van viatjar de Moscou a Vladivostok, d'allí a Kobe, on se'ls va permetre restar alguns mesos, de Kobe, a Shangai, sota control japonès, i des d'allí als seus destins holandesos d'ultramar.
En acabar la guerra Sughara va ser expulsat del cos diplomàtic i només va poder treballar com a traductor i com a agent per una companyia d'exportacions a Rússia.
És un heroi de la humanitat, com molts, no recompensat el vida pel seu sacrifici, però, fidel al "Bushi-do", el codi d'honor Samurai segur que va trobar el seu "Karma".
http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/sugihara.html
http://www.eagleman.com/sugihara
Subscriure's a:
Missatges (Atom)